dilluns, 11 de desembre de 2017

MERCI BRASSENS




Des que la Nova Cançó va començar a donar els primers passos de la mà d’Els Setze Jutges que el poeta i chansonnier francés Georges Brassens (1921-1981) ha tingut una influència i una projecció notables en bona part dels nostres cantants. Gent com ara Josep Maria Espinàs, Quico Pi de la Serra, Rafael Subirachs o Joan Manuel Serrat han fet versions d’alguns dels seus èxits. Però són el terrassenc Miquel Pujadó i la valenciana Eva Dénia els qui al llarg de la seua carrera s’han capbussat més profundament en la seua obra.
Eva Dénia és una músic i cantant amb una obra sòlida i consolidada, en la qual l’hem pogut veure i sentir interpretar amb solvència temes de gèneres tan diferents com el jazz, la bossa nova, la cançó d’autor i la cançó tradicional valenciana.
A principis de la segona dècada del segle, junt amb Lola Ledesma, Amparo Hurtado, Merxe Martínez, Patxi Ferrer i Sílvia Ampolla, formen el grup Sis veus per al poeta, el qual el 2013 publica el disc Homenatge a Vicent Andrés Estellés que ha donat nom a un espectacle que quatre anys més tard encara continua amb èxit rodant per tot el país. El 2015 Eva Dénia publica en solitari Quan abril era abril, un disc ple de poesia acompanyada per unes textures sonores cosides amb un fil invisible fet de sensibilitat i domini de l’ofici. I el 2017, amb la col·laboració de la violoncel·lista Merxe Martínez, ens oferix el treball Merci Brassens (Mésdemil, 2017). Com en altres ocasions, Eva compta amb la col·laboració del seu germà, el també cantant i músic Carles Dénia, qui a més de ser el responsable de la producció artística, la gravació i les mescles s’ha encarregat dels llaüts, de les segones guitarres i de les percussions.
Georges Brassens fou un chansonnier, i amb açò no dic res que no s’haja dit mil vegades, amb unes cançons que tenien el magnetisme i l’atractiu que donen les melodies senzilles i alhora elegants, així com unes lletres treballades on es veia la mà del gran poeta que fou, però també del lector de poesia que es va atrevir a musicar els poemes d’altres.


En Merci Brassens, Eva Dénia i Merxe Martínez mantenen la força original d’uns temes que a pesar dels anys transcorreguts continuen vius i actuals, fins i tot afegiria que, amb la seua interpretació, han potenciat el seu lirisme brindant-nos una versió femenina, rica, sentida i alhora fidel.
El disc ha estat enregistrat a Sant Pere de Ribes i produït per Eva, Merxe i l’associació Auprès de son arbre. Els dotze temes més un bonus track que el conformen han estat arranjats per Eva Dénia, exceptuant Les amoureaux des bancs publics, del qual s’ha encarregat Merxe Martínez.
Onze de les cançons estan cantades en francés i dos en valencià, Pobre Martí i Saturn.
El disc és un magnífic treball amb una sonoritat acústica encisadora, farcida de detalls sonors i de ritmes que captiven l’oient. Un treball marcat per la veu personal d’Eva Dénia, així com pel diàleg que manté junt amb la seua guitarra amb el violoncel de Merxe Martínez i on els puntejats precisos de Carles Dénia vénen a subratllar una bellesa plena de suggerències.


dimecres, 6 de desembre de 2017

L'ESTIRP DEL CAÇADOR

L’existència del bé i del mal i la lluita eterna que porten els seguidors d’un i de l’altre per imposar-se i aconseguir el poder universal ha estat des de temps remots una de les grans qüestions que han preocupat l’ésser humà. Aquesta lluita ha estat plasmada en els textos sagrats de les religions de tot el món i sovint una interpretació esbiaixada, fanàtica, ha escrit pàgines obscures i sanguinolentes en la història de la humanitat.
La guerra entre els partidaris del bé i del mal, entre les forces de la llum i les de la foscor, entre l’energia positiva i la negativa, fa segles que va traspassar els límits dels textos religiosos per a convertir-se en un dels grans temes de la creació artística en general i literària en particular.
Dins del camp de la literatura és en gèneres com ara el fantàstic on trobem aquesta lluita viva i alhora secreta transcrita amb gran imaginació i intensitat.
L’ésser humà en l’actualitat es veu immers en una realitat fictícia dissenyada per la indústria de l’entreteniment i dels mitjans de comunicació. Ens deixem portar per una cultura que ho banalitza tot, per rutines que ens ha dissenyat i planificat amb les quals donem per fetes coses que possiblement no ho són. Ens hem allunyat dels cicles de la natura, vivim en un univers de pantalles.


L’escriptora de Simat de la Valldigna (La Safor) Lourdes Boïgues, en el seu darrer llibre L’estirp del caçador (Col·lecció Albades, Edelvives, València, 2017), agafa de la realitat actual una adolescent i la trasllada des de la seua còmoda vida com a interna en un col·legi de monges a un paratge feréstec de la muntanya. Envoltada d’estranys al mig del bosc, es veurà empesa a participar en una batalla cruenta entre les forces del bé i del mal.
Som davant d’una novel·la fantàstica en la qual la protagonista, Aracel·li, en una etapa important de la seua vida es veurà obligada a madurar, a prendre decisions, a triar socis i amics, a confiar en la paraula d’estranys i a fer-li front a l’adversitat. Durant unes setmanes d’hivern, des d’un mas al bell mig del bosc, descobrirà la presència tangible i dolorosa del mal.
Lourdes Boïgues ens oferix un relat escrit amb una prosa senzilla i àgil amb la qual ha construït una trama que manté la tensió narrativa i l’interés del lector al llarg de tot el llibre.
En L’estirp del caçador, l’autora no defuig els homenatges i les referències als clàssics de la rondallística valenciana i europea. Situa l’escenari en alguns dels paisatges de les rondalles d’Enric Valor, la serra Mariola, els pobles de les comarques de la Vall d’Albaida i l’Alcoià-el Comtat. Recrea personatges provinents de llegendes anglosaxones i centreeuropees. Tots ells coneguts pels lectors del gènere, la qual cosa situa L’estirp del caçador dins d’una tradició literària concreta.


Aracel·li es veurà protegida per tot un seguit d’estranys individus que l’ajudaran a combatre les forces del mal. Unes forces que pretenen, destruir equilibris i dominar el món. Aracel·li descobrirà el passat del seu llinatge familiar, la terrible tragèdia que van viure els seus avis i el seu pare. Serà conscient que pertany a una nissaga amb un ofici molt especial i assumirà l’herència rebuda. Però també descobrirà que la força del mal, personificada ací per una bruixa tot poderosa, ha estat producte en part de la cruel persecució i tortura a la qual l’han sotmesa les suposades forces del bé. La violència engendra violència, l’odi més odi, i tot plegat ens distancia els uns dels altres.
Aracel·li comprovarà que en aquesta lluita terrible hi ha qui des de l’altre bàndol ha optat per una nova via, només d’ella dependrà si els nous personatges seran o no els seus aliats.

dimarts, 28 de novembre de 2017

CONTES CANTATS I CONTATS


Sovint les idees i les propostes creatives apareixen o vénen d’una manera inesperada dels llocs i de les persones més insospitats. Naixen d’una ocurrència, d’un fet anecdòtic i d’una manera lenta i pausada van prenent entitat fins a convertir-se en l’esbós d’un projecte en el qual paga la pena invertir energies. Fa uns anys les mestres de l’escola bressol de Benimaclet li van encomanar al pare d’un dels alumnes que fera una cançoneta per a la festa de fi de curs. La cançó va agradar tant que cada any el pare fou requerit per a compondre una nova peça musical.
Aquest pare era Àlvar Carpi, un músic de llarga trajectòria nascut a Algemesí. Un artesà de la cançó que igual el trobes com a músic d’estudi o d’acompanyament que com a cantautor, recordem el seu darrer treball en solitari, Carrer passeig. Àlvar Carpi, amb tot el material que havia compost per a l’escola bressol, s’ha autoeditat un llibre disc, Contes cantats i contats.
El disc ha estat enregistrat i mesclat per Josep Maravilla, que també s’encarrega del baix i de les guitarres, a l’estudi La Casona i ha comptat amb tot un seguit de col·laboradors de luxe com ara el contacontes i escriptor Llorenç Giménez, autor dels textos que narra en el disc; músics com ara Eduard Navarro o Abraham Rivas; o les veus de Vanessa i Mili Giner, del grup Carraixet; Mireia Vives, Anna Franco, de Soul Atac; Esther Andújar, que acompanyà durant un temps el músic de jazz Ximo Tebar; i Cristina Blanco. Les lletres i la música de les cançons, exceptuant la música d’Els quatre amics i la d’Un caragolet, han estat a càrrec d’Àlvar Carpí.


El disc recull deu cançons divertides, enginyoses i enganxoses a través de les quals Àlvar conta històries que volen transmetre valors positius als infants. Musicalment, és un treball eclèctic on empra diversos gèneres de la música popular amb l’objectiu d’oferir als menuts, però també als grans, un pomell de cançons atractives, que es puguen escoltar, cantar i ballar. El cedé l’acompanya un llibre on apareixen reproduïdes les lletres de totes les cançons amb dibuixos d’il·lustradors com ara Alícia Maties, Cristina Blasco, Maria Casas, Martín Botella i Raúl Climent.
Contes cantats i contats és un treball molt digne, una aposta seriosa i rigorosa per un gènere difícil i complicat com és el del contacançons, que al País Valencià té els màxims exponents en músics com ara Dani Miquel o la companyia Marcel el Marcià.
Un treball que els recomane per a passar una estona de faula amb tota la família.


dilluns, 20 de novembre de 2017

EL COR DEL VIOLÍ


Disculpen que entre tan directe com un elefant en una fàbrica de vidre de l’Olleria, però trobe que convocar un premi de poesia durant quaranta anys amb l’objectiu de promoure l’ús social del valencià, així com la creació literària en aquesta llengua, i després fer una edició de l’obra guardonada perquè reste durant dècades oblidada en un magatzem és, si em permeten l’expressió, una vertadera canallada, una manera brutal d’incomplir el pacte que són les bases del certamen i un balafiament estúpid dels diners dels contribuents.
L’Ajuntament de Nules porta convocant seixanta-tres anys uns Jocs Florals i quasi quaranta editant l’obra guardonada en cada edició. El llibre resultant com a objecte és molt digne en format de butxaca i amb un paper color os de bon gramatge. El problema és la seua manca de distribució comercial. Encara sort que el regalen a les biblioteques de la província de Castelló.
Aquests jocs florals l’han guanyat autors amb una trajectòria sòlida quan no brillant com ara Marisol Gonzàlez, Iban L. Llop o Vicent Penya, autors que en part s’han sentit frustrats en veure que el llibre acabaria condemnat a un silenci administratiu.
Hi ha lectors de poesia que, com jo, han tingut la sort d’aconseguir per amistat amb el poeta premiat un exemplar de l’obra premiada. Som d’alguna manera éssers privilegiats que hem pogut gaudir d’un plaer que per ineficàcia ens ha estat reservat a uns pocs.
Fa uns dies el carter em va portar el llibre guardonat en l’edició del 2016 dels Jocs Florals de Nules, El cor del violí, de José Luis García Herrera, un poeta que al llarg de la seua carrera ha anat construint una obra poètica en dues llengües. Un cas no únic però sí un tant especial per la dedicació i l’energia que l’aventura li reclama.
El cor del violí és un llibre que conté una única col·lecció formada per vint poemes de vers lliure i que tenen l’obra de Miquel Martí i Pol com a gran referent.
José Luis, com el mateix Martí i Pol, ens parla en aquests versos de la seua vida interior, de la relació que manté amb el fet poètic. És el seu, però, també un diàleg constant amb ell mateix sobre la vida, el pas del temps i la mort.


La poesia de José Luis García Herrera és aparentment diàfana, senzilla. Però no del tot, aquesta impressió és falsa, un color per atraure els lectors que li tenen por a l’hermetisme que representa la poesia. Els seus poemes no estan nus, es troben lluny d’eixa prosa fragmentada i amb un lleuger vernís líric que tant abunda. A més del diàleg esmentat, trobem la creació en traços ferms d’escenaris i atmosferes que ens suggerixen un cert estat d’ànim, que el lector farà també seu. Després ens oferix els pensaments, les reflexions d’un home que sent, que patix, que busca com un penitent modern respostes a les grans i petites preguntes.
La poesia des del primer vers, aquell en què l’autor troba un home dins del mirall, s’anirà convertint en música amb un ritme, amb una cadència que anirà prenent-nos els sentits i obligarà els lectors a aturar-nos a pensar sobre allò que ens ha dit o ens ha suggerit. Possiblement, no estarem d’acord amb ell o potser sí, i ens sentirem obligats amb traç fi a escriure al marge del poema el nostre propi poema.
On és el cor del violí?, segurament en el pit del compositor. El cor del violí és un llibre curt i intens, amb un tast en el paladar que ens evoca la llum que reflectix la mirada d’un ésser humà atrapat en la xarxa de la poesia.

dilluns, 13 de novembre de 2017

LA LLUM DEL FAR


 Aquest darrer trimestre de l’any el poeta d’Algemesí Miquel Català publica en l’editorial Neopàtria d’Alzira el seu quart llibre de poesia, La llum del far. Un volum que ve a eixamplar el parèntesi que va obrir el 2015 Cavallet de mar en la trilogia conformada per Poemes de la nina libèl·lula, Poemes de la nina mandarina i un tercer que resta inèdit i sense títol.
Miquel Català fins ara havia tingut una certa predilecció a l’hora d’encapçalar els seus llibres amb títols que evoquen la infantesa com un espai per a la imaginació i la fantasia. La llum del far, sense allunyar-se en excés i al mateix temps connectant a través del medi marí amb el que l’antecedix, evoluciona cap a un altre terreny, té altres interessos ètics i estètics. És cert que Miquel Català continua mostrant-se còmode en el vers lliure, en una poesia diàfana que naix de l’observació i de l’experiència, amb un realisme de marcat tint intimista que en un moment determinat evoluciona cap a la denúncia social.


No cal ser massa espavilats per a saber que en la navegació nocturna a unes milles de la costa la llum d’un far ens guia, ens assenyala possibles esculls i evita la tragèdia del naufragi. Si en compte de navegació nocturna diem viure en hores obscures, si en compte d’esculls diem desencontres i en compte de naufragi diem fracàs, tenim les bases per a una col·lecció de poemes sobre alguns dels grans temes universals. Els poetes sempre han tingut una certa tirada per les metàfores marines i marineres. Els valencians tenim una llarga tradició en aquesta matèria, que va des d’Ausiàs March fins al castellonenc Miquel Peris i Segarra, que per cert va donar nom a un premi de poesia marinera.
De Miquel Català m’agrada la capacitat que té per alçar, amb pocs recursos, un escenari i dotar-lo d’una atmosfera concreta sobre els quals, tot seguit, situa un ésser humà que s’enfrontarà a totes les seues misèries i grandeses, a la soledat universal i a una realitat amb la qual mai no s’acaba de sentir a gust.
Miquel Català, que abans que poeta se sent lector, en aquest com en anteriors llibres ret homenatge a alguns dels autors que més l’han seduït i captivat, com ara l’esmentat Ausiàs March.
En pujar al vaixell que és aquest llibre ens trobem al timó un home madur, amb el rostre marcat per l’experiència, el qual des d’una mirada realista ens diu que a pesar dels corrents i els vents adversos hem de gaudir de cada instant de la vida, ser capaços de trobar al bell mig de la foscor una llum, una passió, un ésser estimat, que ens il·lumine en la nostra navegació i que evite que ens estavellem contra les roques del dolor, la soledat, la tristesa i la desventura.

dilluns, 6 de novembre de 2017

UN DIA DE FEBRER


El cantautor Sergi Contrí, després de cinc anys de silenci musical durant els quals va publicar el llibre de poesia La pena i la reixa (Germania, 2013), ha tornat als estudis de gravació per tal d’enregistrar un nou disc, Un dia de febrer. Aquest nou treball està conformat per huit cançons algunes de les quals, com ara Recorda, Quan mirant-te i Vides noves, són noves versions de temes que van eixit publicades al disc Comptant sargantanes (2006), les dues primeres, i Dies de fira i flors (2012), la darrera.
En Un dia de febrer Sergi Contrí ha comptat amb la complicitat del també músic Bertomeu, el qual per una banda l’ha produït, enregistrat i masteritzat a Estelestudi d’Alberic i per una altra s’ha encarregat de les guitarres acústiques, la steel guitar, les guitarres elèctriques, el baix, les programacions, percussions, mandolines i teclats. Sergi Contrí ha posat la veu, els cors i les guitarres acústiques.
El so del disc bascula entre el pop-folk i el pop-rock, entre els ritmes pausats de temes com ara Abril i Vides noves i els ritmes vibrants de Jesús pobre que m’ha portat a la memòria les millors composicions dels germans Urquijo (Los Secretos, Los Problemas). En les seues lletres trobem moments per a la memòria, per a l’enyorança, fins i tot per a la tendresa i la confessió personal. A Contrí li agrada recrear-se construint imatges que apel·len directament als sentits. Imatges visuals plenes de detalls, però també sonores i olfactives (eixe olor a garrofa que ha inspirat uns quants músics valencians de diferents generacions), el cim l’abasta en el tema Muntanyes de flors seques.


Un dia de febrer és un disc íntim, personal, allunyat de la cançó protesta i combativa, ens parla de temes universals com ara el pas del temps, l’amor de parella, també entre pare i fills, la destrucció dels espais idealitzats de la nostra infantesa.
La memòria porta el cantautor a reconstruir un univers personal que no sols està fet de matèria, sinó d’unes sensacions i d’uns sentiments que evoca amb la pretensió de conservar-los en forma de poema, de cançó.
Sergi Contrí és un home enamorat de la vida, un sentimental tocat per la nostàlgia i amb una gran capacitat per a evocar petits i grans instants en els quals ha sentit com la felicitat acariciava lleument la seua mirada.
Els arranjaments musicals estan fets amb molt de gust, condimentats amb detalls sonors que ens obliguen a prendre atenció no sols a les lletres que ens va desgranant aquest joglar nascut a Dénia, sinó als paisatges sonors que evoquen amb cada pulsació els diversos instruments musicals emprats.