dissabte, 25 de març de 2017

UN MIRACLE SENSE IMPORTÀNCIA


El crític, poeta i narrador d’Almassora (la Plana Alta) Pasqual Mas i Usó acaba de publicar en l’editorial Neopàtria la novel·la Un miracle sense importància, amb la qual va obtindre el I Premi Ciutat de Carlet de Narrativa.
Un miracle sense importància és un relat satíric protagonitzat per una parella d’adolescents, la qual cosa emparenta el text intencionadament o no amb la narrativa juvenil. Es tracta d’una novel·la breu en què l’humor, la ironia, el sarcasme i fins i tot l’escatologia s’entrellacen per a construir una crítica clara i incisiva a certs valors i certes creences. És, però, també una narració que també que s’acosta a la comèdia d’embolics tocada amb unes gotes del gènere de lladres i serenos.
La veu narrativa empra un model de llengua estàndard, sense a penes concessions al dialecte i al llenguatge col·loquial, així i tot aconseguix dotar el relat d’un ritme àgil i dinàmic i d’una versemblança que mantindrà sense defallir fins la darrera pàgina.
Trobem en ella diversos homenatges, com ara a Don Camilo i a Peppone, personatges de l’escriptor italià Giovannino Guareschi, o a la tasca d’animació a la lectura que fan en les nostres escoles i instituts escriptors i contacontes com ara Pep Castellano.
El relat és senzill, divertit, mordaç, ben construït. Pasqual Mas aprofita aficions, vel·leïtats i ocupacions dels personatges per a plantar entre col i col lletuga i, sense crear estridències en la trama, dir la seua sobre qüestions diverses com ara l’ofici d’escriptor, el sistema educatiu, la religió, etc. Ací un tast: “Voldrà ser escriptor, tot i que aquesta siga una tasca renyida amb el plat calent a taula, i per això li caldrà sospesar el fet que potser serà millor arraconar les passions de la ferida literària per tal de viure d’una activitat que li done de menjar”.
D’alguna manera, la veu narrativa, pel subjectivisme amb el qual treballa, les constants picades d’ull al lector, les aturades reflexives, etc., es veu convertida en la protagonista d’Un miracle sense importància. El robatori de la relíquia de la santa, els enganys, els secrets, les acusacions, els plans per aclarir-ho tot i deixar el culpable en evidència són l’excusa de l’autor per atrapar el lector, seduir-lo, sacsejar-lo, divertir-lo alhora que fer-lo reflexionar sobre els falsos fonaments de les creences que tenim com a certes.


dijous, 23 de març de 2017

PAISATGES HIVERNALS

  


David X Myers, que fou cantant de la banda Brutal Trifolium, ha publicat el seu primer treball en solitari, Paisatges hivernals. Un recull d’onze cançons plenes de ritme, electricitat i amb moments d’una gran força i sensibilitat.
En aquesta primera aventura en solitari, el cantant i músic de la Safor ha comptat amb Andreu Todo, que s’ha encarregat de l’enregistrament, la mescla i la masterització, així com de tocar la guitarra i els teclats, i també ha fet tàndem amb David a l’hora de la composició musical; mentre que les lletres, la producció i els arranjaments són de David.
A més de la banda que l’acompanya, formada per l’esmentat Todo, el bateria Charles Sunday i el baix Ruff Mawete, hi ha altres col·laboracions puntuals que li donen un color, una textura i una intensitat potent a aquesta barreja sonora de metall, grunge i indie en què se situa David X Myers. Així, trobem Borja Mahiques fent els solos de guitarra en Nostàlgia, Lluny de tot i La tomba dels diferents; Leonard Donet al saxo en Quan la innocència digué adéu; Kassandra Ginestar, que posa la veu en Ennuvolat i Quan la innocència digué adéu; Ernest Llorca, que toca la dolçaina en Hopelessesnes; i Moisès Moncho, la guitarra en Hopelessenes.
En les lletres de David X Myers trobem la pèrdua de la innocència i una necessitat angoixant de superar els esculls que entrebanquen el seu camí vital, un camí que vol fer amb llibertat absoluta i amb una destinació que l’acoste al màxim a la idea que ell té de felicitat. Eixos esculls són realment perillosos, David és conscient que el poden fins i tot destruir com a ésser humà. Alguns d’ells els col·loca el viure, altres el que segurament és el seu pitjor enemic: ell mateix.
Els paisatges hivernals que donen títol al disc no són espais geogràfics en un moment concret de l’any, és la memòria d’un temps ple de les ombres que alcen la inseguretat, l’autoengany i el dolor que tot plegat li produïa.
Paisatges hivernals és un viatge des de l’obaga a la llum, des de l’adolescència a la joventut, des del pop-rock al metall. Un viatge on sonorament trobarem paisatges memorables.
Un disc que fa vibrar i al mateix temps reflexionar sobre diversos aspectes de la condició humana.



dilluns, 23 de gener de 2017

"NECTARI"



El poeta de Castelló de la Plana Josep Porcar Museros (1973) ha publicat recentment en Edicions del Buc el que és el seu seté llibre de poesia, Nectari (2016). Porcar és sense cap mena de dubte un dels poetes valencians amb una obra més sòlida i amb una projecció que va més enllà de la creació poètica i que entra en camps com ara el de l’agitació cultural i la divulgació de la literatura a través de les xarxes socials, no debades el 2007 va obtindre el Premi lletrA a la millor pàgina web sobre literatura catalana.
La trajectòria literària de Josep Porcar està marcada per un magnífic coneixement de la matèria primera amb la qual treballa, la llengua, i de l’ofici de poeta, domina el tempo i la creació d’imatges i metàfores sempre eficaces i mai sobreres. Aquest coneixement l’aplica per a construir uns artefactes literaris amb una composició interna complexa i amb un funcionament esplèndid. També està marcada per la llibertat creativa de què ha fet ús. Una llibertat amb la qual ha construït una poètica personal que el va convertint en una mena d’out-sider dins de la seua generació, amb bona part dels membres de la qual manté vincles d’amistat enfortits per una passió compartida, la poesia.
Nectari és un llibre extens, dividit en tres apartats, una qüestió habitual en el seu treball. Un llibre intens, profund, dramàtic, que li servix a Porcar per a reinventar-se de nou per tal d’oferir-nos un poemari amb algunes peces realment impressionants. Un llibre amb poemes ben construïts, amb un ritme interior clar, que l’autor és capaç d’alterar sense trencar-lo, cosa gens fàcil. Des del mateix títol, Nectari, Porcar es mostra profund i obliga el lector a eixir a la recerca etimològica del mot. Sabem que nectari és la glàndula productora de nèctar, el nèctar que nodrix alguns animals i pol·linitza les plantes, allò que possiblement no sabem és que prové de la paraula grega nektar, que l’emparenta amb nekros (mort) i, si ens atrevim a aprofundir encara més, trobarem en l’indoeuropeu nek (mort física) i terd (anar cap endavant). Pistes magnífiques per a després endinsar-nos en la lectura dels poemes.

Aquesta profunditat no és producte d’una impostura estètica. Josep Porcar es mostra més contingut que mai, més nu, encara que per moments siga capaç d’una intensitat lírica gens desdenyable.
En aquest llibre he trobat allò que per desgràcia no he vist en un gran nombre d’autors actuals: ambició, sagacitat, enginy i intel·ligència, i no sóc lector de dos o tres llibres de poesia a l’any. Entre llibres i originals llig més d’un centenar de poemaris cada semestre.
Nectari és un llibre on, a pesar del seu to dramàtic (la vida, l’amor i el pas del temps són un drama del qual ens és impossible fugir), Porcar és capaç de crear moments d’una gran tendresa (llegiu Flor del món) que conviuen amb el sarcasme i la ironia.
Un poemari que invita a ser gaudit una vegada i una altra, en cada nova lectura descobrirem nous matisos, noves textures.

dimarts, 17 de gener de 2017

"MISTERIS DE SA VIDA"


Donallop és un duet mallorquí format per Pere Bestard i Joana Pol. Apareix en l’escena musical l’any 2013 amb un EP sota el braç, Veus de sa vida, un treball autoeditat que recollia quatre de les seues primeres cançons. El 2015 enregistren en directe i en tres sessions el seu primer llarga durada, Te’n recordes, un concert per sempre (Espora, 2015). I ara, en desembre del 2016, han presentat el que és el seu segon treball en estudi, Misteris de sa vida (Mésdemil). Un treball produït, enregistrat i mesclat per Paco Lobo al Puerto de Santa María.
Donallop es mou entre sonoritats pop i folk. Les seues cançons són intenses i es caracteritzen pel joc de veus de Pere i Joana i per unes lletres amb les quals busquen respostes a les petites i grans qüestions que la simple existència genera. La vida fràgil, finita.


Som fills del temps i el temps ens devora a cada pas que fa, deixant sobre el sòl trepitjat la memòria de les nostres emocions: «La meua pell és la casa del temps».
Els esculls amb què ens trobem, el primer dels quals aconseguir sabem qui som, qui és el que tenim davant i al costat, «Què hi ha davall de sa crosta?», es pregunten una i altra vegada en la cançó Barreres de coral.
Les mentides necessàries per a sobreviure a la idea de la mort.
El duet aconseguix crear amb ofici i intel·ligència una sonoritat rica, íntima, bella, tràgica per moments.
El disc el conformen nou cançons de factura impecable on no n’hi ha cap sobrera. Personalment, destacaria per assenyalar-ne algunes Misteris de sa vida, Serres i oliveres, Magranes.

Pere i Joana s’han fet acompanyar per una banda (baix, bateria i teclats) que ha sabut embolcallar el so personal, característic, del duet mallorquí alhora que l’ha enriquit i l’ha potenciat, fent-lo anar unes passes més enllà.
El cedé se’ns oferix dins d’un llibre amb catorze làmines i una targeta postal, imatges que ben bé podrien ser cadascuna d’elles portada del disc. El disseny i les fotografies són obra de Joanra Estellés i el resultat, com les mateixes cançons, és elegant, atractiu i capta a la perfecció l’aura d’intimitat i lirisme del duet i les seues cançons.


diumenge, 8 de gener de 2017

"ULLS DE NIT"



Vivim immersos en una quotidianitat que hem anat pastant amb la farina d’un espai, l’aigua del temps, el rent de l’amor i la sal del desig, i pensem d’una manera equivocada que aquest pa resultant mai no es farà dur ni es florirà. Però un dia, de colp, ens trobarem a la vora mateixa de l’abisme i sentirem com ens fluixegen les cames, com se’ns buida la mirada.
Hi ha abismes provocats per tota mena de moviments tel·lúrics, una ruptura amorosa, l’anunci d’una malaltia greu, un accident de trànsit que ens arrabassa un ésser estimat, una crisi d’identitat, la pèrdua del lloc de treball, el tancament forçat de l’empresa on vam invertir diners, energia i sacrifici... La darrera dècada la crisi del sistema econòmic i polític ha obert abismes als peus de molta gent. Alguns no han pogut suportar el vertigen que els ha produït i han decidit llançar al sòl del ring la tovalla de la vida, altres han necessitat ajuda de metges i medicaments.
Quan se’ns apareix l’abisme, una nit sense lluna i estels cobrix la nostra vida. La foscor ens roba la llum, l’esperança i ens buida per dins. Immersos en una profunda obscuritat, busquem amb la mirada el punt lluminós d’un far en la distància que ens ajude en la cega navegació i ens allunye dels perills d’una costa abrupta.
És el moment en què l’amistat i la solidaritat comencen a cotitzar a nivells alts en la borsa del nostre viure. Ser amic, amant, company quan tot va bé és fàcil; en les hores amargues, inhòspites, és quan ens adonem de qui ho és o no ho és de veritat.
Per a la poeta Roser Furió Antoni, en el seu primer llibre de poesia, Ulls de nit (Editorial Neopàtria, 2016), I Premi de Poesia Xavier Casp de la Ciutat de Carlet, la nit és la metàfora del moment en què la vida ens situa a la vora de l’abisme, junt amb la nit que per a ella és la foscor apareix sovint la paraula boira, que ve a subratllar si cal més el desenfocament de la mirada, una mirada que voldria la poeta nítida per a poder afrontar el present.
D’allò que Roser Furió va sentir i viure en una etapa de la seua vida, on es va trobar atrapada en un laberint situat al llindar de l’abisme, fa una crònica i ens l’oferix en forma de quaranta-set poemes breus de vers lliure encapçalats tots menys el primer, que fa de pòrtic, per un simple número romà. No és aquest un gest gratuït, hi ha una voluntat d’estalvi de recursos per tal de no distraure el lector i centrar-lo estrictament en els versos.
Roser Furió no ens detalla què l’ha portada a la vora de l’abisme. No. Encara que aquesta podia haver estat una opció si la nostra poeta haguera pretés, des del realisme social, denunciar com de feble és l’individu davant de les sacsejades d’eixe monstre immens que és el sistema, un sistema que acaba devorant fins i tot els més lleials servidors. No. La seua poètica és marcadament intimista. Ha aconseguit, partint d’un seguit de vivències personals, de les quals d’una manera subtil va deixant rastres entre línies, parlar-nos d’emocions, de sentiments que pot entendre i comprendre qualsevol ésser humà. Perquè tots en un moment o altre de les nostres vides hem estat víctimes o testimonis d’alguna desfeta.
Roser ha estat capaç de crear en el conjunt del llibre una atmosfera de penombres, per on veiem que es mou un individu que vol assumir amb dignitat el rol que ha de tindre en unes hores, crues, tenebroses, conscient que de les crisis o s’ix més fort o s’ix derrotat. «No vull ser l’àngel caigut, / ni la llum que et cega els ulls, / ni la tempesta que trenca / el silenci de la nit. / Vull ser una realitat de pell, / un cos que respira al teu costat».
El dolor, la incertesa, la por provoquen en Roser Furió insomni, «solament el cervell treballa actiu / damunt d’un obscur llac / de paranoies que traeixen / el Jo més coherent i reflexiu». Un insomni com un camp erm ple d’espectres pel qual deambula amb ulls fets a la foscor i amb les mans buides. «Desenganys i ombres poblen els dies / i l’esperança marra quan esdevé / la por, clau que tanca tots els panys / i deixa els averanys dispersos / en camins sense retorn». És en la memòria d’un temps millor i sobretot en la paraula com a matèria primera del poema on l’autora trobarà consol i confort.
Després d’acompanyar la poeta per aquest infern, més que dantesc kafkià (no he pogut deixar de pensar en tot moment en el llibre del narrador txec El procés), només el final de la nit i l’aparició de les primeres llums del dia començaran allunyar-nos de l’abisme. «L’alba trenca l’alè de la / nit i ompli la buidor del cos».
Aquests primers rajos de llum li serviran a la poeta per a descobrir l’inici d’un camí ocult entre la malesa que li possibilitarà allunyar-se del perill de l’abisme i començar més forta i segura a omplir la vida d’il·lusió i, sobretot, d’esperança, marcant amb seguretat un rumb clar en la seua vida. «He deixat per la senda / de la vigília la dona plena / de dubtes i he trobat l’esposa / invicta que camina vers Ítaca / teixint l’esperança».




diumenge, 25 de desembre de 2016

"LOW-COST"



El castellonenc Miquel Torres acaba de publicar en la col·lecció Jàssena de l’editorial de la ciutat de València Llibres de la Drassana el que és el seu tercer llibre de relats: Low-cost.
Low-cost, un terme al qual ens hem acostumat les darreres dècades, que ve lligat a un tipus concret d’ofertes de cost baix, preus reduïts i assequibles, aplicar-lo a la literatura la veritat és que fa una mica de por, ja que són massa els títols amb els quals ens trobem en les prestatgeries de les llibreries on el cost i la qualitat de la producció literària són baixos per no dir minsos. No és el cas d’aquest llibre, un volum amb el qual l’autor s’ha emprat a fons en inventiva i imaginació.
Miquel Torres, com una part important dels narradors valencians de les darreres generacions, s’ha deixat seduir per allò que anomenem el conte breu i el microconte, un subgènere aquest darrer transversal on l’extensió, la condensació narrativa i l’estalvi de recursos s’han de saber gestionar per tal d’impactar el lector amb força i intel·ligència.
Conscient que un llibre d’aquestes característiques es pot convertir en un cul de sac, Miquel Torres ha organitzat i dividit els trenta-sis relats que el conformen en quatre apartats, Promiscuïtat, Dejà Vu, Cròniques i Visitants. Apartats que podrien haver acabat creant quatre llibres diferents, ja que en cadascun d’ells ha aplegat els contes per temàtiques. Així, trobem textos que ens parlen d’un realisme brut, canalla, en els quals la nit, l’alcohol i el desig són protagonistes, com ara en Promiscuïtat, textos que enquadraríem dins del gènere fantàstic, com ara en Visitants, o relats que tenen en la recuperació de la memòria el seu eix i motiu, com ara en Cròniques.


Miquel Torres es mostra com un narrador versàtil, agosarat, obert, amb ganes d’explorar i que domina la forma i el contingut. El seu és un constant exercici d’estil, un exercici del qual se n’ix amb bona nota.
En Low-cost el lector trobarà textos realment brillants i un autor que pretén sorprendre’l i atrapar-lo en cada relat. Deixar-lo indiferent seria per a Torres un fracàs.



dijous, 22 de desembre de 2016

SEGONA MÀ




L’any 2011 Tomàs de los Santos, aleshores un cantautor desconegut de la ciutat de València, obtingué el IV Premi Miquel Martí i Pol a la Millor Musicació d’un Poema, Homenatge anònim XV, de Vicent Andrés Estellés. Des d’aleshores, tant dins de l’estudi de gravació com als escenaris i des de la generositat i la solidaritat, ha anat consolidant un projecte musical amb una personalitat forta i ben definida.
L’any 2014, formant equip amb Borja Penalba, edita el seu primer llarga durada, Dones i dons (Mésdemil), amb el qual obté el Premi Ovidi Montllor al Millor Disc de Cançó. En aquest primer treball trobem ja el seu gust per la musicació de poemes d’altres i la seua enorme sensibilitat per qüestions vinculades a la lluita per la llibertat, per la igualtat de gèneres i d’oportunitats i la justícia social. També la constant reivindicació de la figura de la dona forta que s’enfronta amb valentia a una situació vital extrema, no puc ara deixar de pensar en eixa magnífica cançó que és Leire Llei.


En aquest darrer tram de l’any torna Tomàs de los Santos amb un nou treball discogràfic, Segona mà (Mésdemil, 2016). Un treball enregistrat als estudis BeatGarden de Barcelona i en el qual ha comptat amb la col·laboració de Pau Romero i Maestre, que s’ha encarregat dels arranjaments musicals, la producció, les mescles i la masterització del disc, a banda de posar veus i tocar les guitarres acústiques i elèctriques, així com els teclats, les percussions, etc.

Segona mà recull tretze cançons, quatre de les quals tenen les lletres de poemes de Miquel Martí i Pol, Rosa Leveroni, Omar Khayyan i Manel Alonso i Català, als quals cal sumar el poema L’altre país, escrit a quatre mans, les pròpies i les del periodista i escriptor Francesc Viadel.
En aquest nou enregistrament ens retrobem amb la veu dolça i càlida de Tomàs de los Santos i la seua sensibilitat social. Un cantant molt ben acompanyat per les veus de l’actriu Silvia Bel i de la cantant Maria Amparo Hurtado, i per tot un seguit de músics. Un Tomàs de los Santos musicalment sense dèries, amb una gran capacitat per a comunicar, per a crear complicitat, per a esbossar i evocar espais i situacions com ara en Camí de Farinós o Balconades, alhora que ens invita a la reflexió, a dubtar dels discursos oficials i mantindre sempre una mirada crítica i compromesa amb el món que ens envolta des de la nostra pròpia quotidianitat.

Tomàs de los Santos torna a oferir-nos cançons sobre dones, dones compromeses com ara Matilde Landa, una històrica de la lluita feminista. Tinc la sensació que li agrada conrear el seu costat femení, oblidar-se de la testosterona, tindre una actitud antipatriarcal i intentar posar-se en la pell d’elles sense semblar un impostor, un ninot transvestit. Li interessen també les diverses mirades femenines sobre els milers d’universos quotidians existents. Així com també la mirada de l’altre, ja siga la de l’emigrant que viu a l’altra banda del replà de l’escala, ja siga la d’aquell que té una idea diferent del país o de la societat.
Segona mà és un disc que no deixa indiferent qui l’escolta. Un disc musicalment atractiu, amb grans cançons, un treball que ens obliga a oblidar-nos de ser espectadors en el gran teatre del món i que ens demana amb calidesa que siguem actors actius.