dimecres, 12 d’abril de 2017

"PARANOIA RAONABLE"


Raül Vidal i Huerta és un escriptor que es va donar a conéixer com a especialista en narrativa infantil i juvenil. És el creador de Les aventures de l’eriçó Costumeta, on a través de huit volums Vidal escriu sobre els costums valencians; Les encantades, sobre la llegenda de les fades en la nit de Sant Joan; i a més és coautor dels llibres Rondalles valencianes replegades a la Llosa de Ranes, Conte contat i Llegendes de la Costera.
En aquesta vessant i sota la influència d’escriptors com ara Enric Valor, Bernat Capó o Ximo G. Caturla, recull i barreja la tradició oral valenciana amb una prosa personal que les recrea i actualitza.
Per al públic adult ha publicat el llibre de relats El caçador de gats, on entre la realitat i la ficció, amb grans dosis d’ironia, critica la societat actual.
Raül Vidal és un escriptor que ha tingut una experiència dramàtica i negativa en la seua relació amb la indústria editorial. (Em pregunte quin autor no ha tingut alguna experiència frustrant amb els editors). La qual cosa l’ha portat, a diferència d’altres que han decidit obrir la seua pròpia editorial, a fer una aposta important, sempre arriscada, per l’autoedició.
El 2017 ha decidit autoeditar-se un llibre de poesia, Paranoia raonable. Els perills de l’autoedició són molts i tenen a veure amb dissenys i maquetacions dolentes, correccions de textos nefastes, enquadernacions dubtoses i distribució inexistent. Raül Vidal ha aconseguit eixir-se’n de l’experiència amb nota i ens oferix un llibre digne de competir en les prestatgeries amb els publicats per una editorial.
Vidal és un home valent, intel·ligent i amb criteri propi. Paranoia raonable és un llibre de poemes de vers lliure i discursiu, de línia clara, escrit amb ironia, una mica de mala llet i humor. Els poemes naixen d’una mirada, potser una mica paranoica però enraonada, perspicaç, inicisiva i crítica. El poeta agafa elements de la vida quotidiana per a convertir-los en bisturí que dissecciona la societat i el sistema polític i econòmic en el qual aquesta és immersa, «de bon matí / vosté acaba de començar / una guerra, / però no ho sap».
La poesia de Raül Vidal, encara que crítica no és pamfletària, sinó que naix de l’observació de la realitat quotidiana. És directa, àgil, transparent, amb imatges i recursos que no destaquen ni trenquen el discurs sinó que estan ben encaixades i doten el poema d’una senzillesa només aparent.
Trobem, com ja hem dit, humor i mala llet, tendresa, homenatges a altres autors com ara Vicent Andrés Estellés: «Jo també/ m’aclame a tu / mare de mans aspres», jocs poètics en els quals utilitza elements de la tradició popular que tant coneix com ara la forma de la cançó o de les endevinalles: «No hi ha cap poema / que no tinga /, part de joc, / de terrible / endevinalla, / com per no voler/ jugar-hi».
A la claredat expositiva contraposa enginy i una certa contundència, així com un missatge que no té gens ni mica de paranoia, encara que a aquestes altures tots siguem un poc paranoics.

dimarts, 4 d’abril de 2017

ÉSSER VIU




L’any 2002 Salvador Jàfer i Sanxís, un dels poetes més originals i intensos de la generació dels setanta, publicava en Edicions 96 el llibre Desert, un poemari amb el qual poc després va obtindre el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians. El desert (Edicions 96) és un llibre on l’autor de Ràfol de Salem reflexiona sobre el concepte de desert alhora que ens parla de les seues diverses experiències en aquests espais.
Jàfer, a l’igual que el seu company de generació Joan Navarro, ha tingut, sense pretendre-ho, una certa ascendència sobre diversos grups de poetes valencians de diverses generacions. La seua influència la podem trobar en poetes que s’iniciaren al voltant de la revista L’Horabaixa d’Algemesí o en un grup d’escriptors i músics de la Vall d’Albaida. Així, el desert de Jàfer comença a ser visitat i interpretat per tot un seguit d’artistes que el 2006 es conformaren en un petit grup poètic musical anomenat Gent del desert. Aquest grup, al voltant de la figura de Jesús Barranco, evolucionà amb el temps fins a constituir una de les bandes més interessants del panorama musical valencià, una banda amb un so personal que se situa entre el folk d’arrel anglosaxona i el d’arrel tradicional valenciana, el rock i la cançó, i una presència dalt de l’escenari que no deixa indiferent ningú.

Des del 2006 han publicat diversos treballs discogràfics de llarga i curta durada, treballs on demostren una evolució ascendent i positiva fins a consolidar una personalitat molt sòlida. A l’igual que el seu so, en les lletres trobem versos de marcada arrel popular, entre el fandango i el romanç, la poesia (ja des del primer disc, El pèndol i la terra, han fet magnífiques cançons de poetes com ara David Mira, Salvador Jàfer, Sergi Torró, Lluís Roda, Manel Alonso, etc.) i les adaptacions de cantautors com ara Bob Dylan, Eric Bogle, Ovidi Montllor o el guitarrista Mark Knopfler.
Enguany ens han sorprés amb la publicació d’un nou treball, Ésser viu. Un llarga durada amb quinze cançons, que fou enregistrat en directe a la sala de cinema del Centre d’Interpretació de la Serra de Mariola de Bocairent. Enregistrat en directe però no en un concert amb públic.
Totes les cançons provenen dels seus discos anteriors, ja siguen individuals o col·lectius, com ara Montserrat, que va aparéixer en el disc homenatge A l’Ovidi i Ou, ou, del disc Ara ve Nadal.
Quinze cançons representatives del que han estat els deu anys de trajectòria de Gent del desert i una invitació honesta alhora que divertida i atractiva a conéixer el treball d’una banda a la qual encara li queda molta corda.
Trobe que la idea de seleccionar aquests quinze temes i enregistrar-los de nou en directe ha estat encertada. La banda està formada per músics solvents, multiinstrumentistes sòlids que aporten una gran riquesa sonora a les cançons, i la veritat és que han demostrat el que són capaços de fer.
Ésser viu és un animal que batega amb diferents ritmes provinents de diverses tradicions musicals, units per una veu i una personalitat ara més intensa i definida que mai. És un viatge musical apassionant a través del qual Jesús Barranco i els seus companys després de visitar el desert (el desert com un espai on un es troba un a si mateix, reflexiona i es reinventa),  reinterpreten, amb ofici, un pomell de bones cançons.


diumenge, 2 d’abril de 2017

ROMANDRÀS




Romandràs és el tercer poemari que dóna a la impremta l’escriptor d’Antella (la Ribera Alta) Josep Micó Conejero. Es tracta d’un recull de poemes escrits des de l’experiència, des de la maduresa vital d’un autor que ha aprés a base de colps a ser fort i a guanyar la seua llibertat individual; ha estat publicat per Ianua editora, una editorial tot terreny que sol publicar en gallec i castellà; i prologat per la poeta de Nules (la Plana baixa) Marisol González Felip.
Ja en el primer poema, Estigmes, Josep Micó, amb una rotunditat diàfana, deixa clar el seu posicionament ètic davant de la vida, un posicionament que alça des del conegut poema de Maria Mercè Marçal: «A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel», en el qual, a més de definir-se com a rebel, gai, nét de leprós, fill d’una mare adoptada, de classe baixa i nació oprimida, ens informa que no suporta la hipocresia. No podia ser d’una altra manera per a aquell que al llarg de la vida n’ha hagut de suportar tanta que a la fi l’ha arribat quasi a ofegar.
Romandràs és un llibre valent, on l’autor fa una mirada al seu passat per a retrobar-se amb la gent que d’una manera o altra li va marcar la vida: l’avi leprós, el pare que se’n va i torna de l’exili amb el passaport dels desheretats, la societat franquista amb la impostura de banderes, la persecució de la llengua familiar, i una escola i un temple freds. Les relacions amb la mare i els altres membres de la família, l’opció sexual...
La memòria i les glopades d’imatges que transporta, imatges que sovint encara li couen a l’autor i que el pas del temps no ha sabut parar l’angúnia que li generen, així com el dolor de les absències marquen el batec d’aquest poemari.
Micó, deixant de banda la definició de poeta que fa Fernando Pessoa: «O poeta é um fingidor», fa un enorme exercici d’honestedat, i no el porta a terme per a llepar-se les ferides, bona part de les quals no han cicatritzat i resten obertes, sinó per a buscar la veritat, les veritats de la seua vida, enfrontar-se amb les maldats i els egoismes que li ha tocat patir. Per a recuperar, també, l’estima i l’afecte d’aquells que ja no són. Per a fer inventari dels espais compartits, crònica dels moments d’alegria, de pau, de malaltia, viscuts de vegades amb esperança, altres amb resignació. Perquè el passat ens pertany, ens conforma i en ell habiten per a sempre els nostres éssers estimats, espectres nodrits amb la llum de la memòria.
Josep Micó ha escrit un poemari intens, personal, amb uns versos lliures i unes imatges diàfanes capaces de recrear un espai i un temps amb els quals ha sabut convocar amb lucidesa el seu passat.



divendres, 31 de març de 2017

LA LLUM DE LES ESTRELLES MORTES


No és gens habitual trobar-se amb un llibre guardonat en un certamen literari modest, el Premi Soler i Estruch de Narrativa Curta, tan ben estructurat i amb una àmplia gamma de recursos literaris exposats i amb un estil tan ben definit com és el cas de La llum de les estrelles mortes (Edicions del Bullent, 2017).
Fins ara el seu autor, Josep Manel Vidal (l’Alcúdia de Crespins, 1965), ens havia oferit en format de llibre dos poemaris, El teu nom és un ésser viu i La fràgil arquitectura de l’ésser, dos volums amb uns artefactes literaris que un dels personatges del relat La terra somia sobre corbes de nivell definix de la manera següent: «Jo pensava que feia narrativa. Però diuen que hi ha tant de lirisme en el que dic que el que faig realment és prosa poètica».
En format digital Josep Manel manté una intensa activitat a través del seu blog Filant prim i altres mitjans.
La llum de les estrelles mortes recull deu relats amb una gran càrrega lírica marca de la casa. Deu relats en els quals el seu autor en cap moment no ha pretés contar-nos historietes més o menys intrigants, divertides o didàctiques, hem patit massa lectures farcides de qüestions transversals útils a l’aula. En aquest llibre Josep Manel Vidal té la voluntat de fer només literatura, la millor literatura que és capaç de construir. No li calen històries efectistes, trames complicades, només el domini dels recursos que li oferix el llenguatge. Una trobada casual, un viatge en autobús, li servix per a escriure un relat ple de càrregues de profunditat i en el qual l’humor i la ironia, per potents que siguen, colpegen amb elegància. Els deu relats tenen un fons inquietant, crític, i en ells el lector no acabarà mai de saber si està dins d’un somni o la realitat és un somni o un malson del qual no podem fugir.
Hi ha relats molt efectius que captivaran el lector des del primer moment, com és el cas de La nit de Nadal o Indisposició bèl·lica amb un inici bestial «Hi havia la guerra. Una excusa com qualsevol altra per no anar a treballar en dilluns». N’hi ha altres que necessiten una segona lectura, o una primera molt atenta perquè la força, la intensitat no està en allò que se’ns conta, en eixe final sorprenent que sovint el lector espera que l’impacte, sinó en cada frase, que acaba deixant-nos un tast en la boca que ens obliga a reflexionar sobre la nostra realitat quotidiana. Josep Manel Vidal és un manipulador de la rutina, d’allò que és més previsible en la nostra vida, li sap donar la volta com si aquesta fóra una truita, ho distorsiona, ho situa en un temps passat o en un passat pròxim, en un espai urbà o en un rural, per acabar obligant-nos d’una manera subtil a preguntar-nos sobre diversos aspectes de la nostra vida que pensàvem que teníem clars.
La llum de les estrelles mortes és un d’aquells llibres que no hem de deixar passar per alt, a mi personalment m’ha fet retornar la fe en la nova narrativa  valenciana.


dimecres, 29 de març de 2017

"ALPINISTES"


A finals del primer semestre del 2016 el grup L’Emperador publicava el seu primer extended play, EP, amb quatre cançons, Vuit vuitmils (Mésdemil). Una mostra breu i alhora intensa i brillant amb la qual aquesta banda de pop-rock de la comarca de la Costera es presentava en societat i es convertia tot seguit en una de les propostes més interessants i prometedores de l’actual panorama de la música en valencià.
Mig any més tard L’Emperador publica el seu segon EP, Alpinistes (Mésdemil), on ens oferixen cinc temes nous, connectats amb els de l’anterior per un cordó umbilical que els convertix en un treball unitari que ha evolucionat d’una manera sòlida des d’uns plantejaments sonors més clàssics cap a l’aventura i l’experimentació.
Aquest nou treball ha estat enregistrat als estudis de Paco Lobo al Puerto de Santa María i ha estat produït pels membres de la banda en companyia de Lobo, tot un guru de la música indie.
Alpinistes conté magnífiques melodies pop-rock carregades de ritmes amb una preeminència dels sintetitzadors, amb els quals el quartet, que és una formació clàssica de baix, guitarres, veu i bateria, aconseguix dotar el seu so d’una textura densa i suggerent alhora.
Si Vuit vuitmils tenia un so roquer sense a penes concessions, en aquest treball la banda pega un colp de timó i decidix aprofitar-se de les possibilitats que els aporta l’electrònica per tal d’alçar murs sonors que evoquen, subratllen i recreen l’univers d’emocions de què ens parlen en les seues lletres.
El cim d’aquest viratge cap a l’electrònica l’abasten en Ballant a l’obscuritat. De fet, trobe que l’evolució es va produint lentament però sense pausa des de temes com ara els que obrin el disc, La nit més fosca, Casa als Alps o Un lloc màgic, amb una concepció més clàssica del pop-rock, fins el darrer Ballant a l’obscuritat que emparenta amb el tecno-pop.
Alpinistes és un treball que confirma L’Emperador com una de les propostes musicals més atractives del darrer any al País Valencià. Ara, no vull deixar de passar l’oportunitat per a discrepar públicament sobre el que altres han escrit en la premsa sobre la música en valencià, acusant-la d’estar una mica viciada, sóc de l’opinió que mai com ara no hi ha hagut propostes tan variades, de tanta qualitat i tan creatives i interessants.



dilluns, 27 de març de 2017

VALÈNCIA NO S'ACABA MAI


El doctor en història i professor de la Universitat Jaume I de Castelló Vicent Baydal s’ha convertit, des de fa uns anys, en un dels màxims divulgadors de la història de la ciutat de València i del País Valencià.
En el seu afany divulgatiu, Baydal no sols empra els canals clàssics, llibres o diaris i revistes especialitzades o no, sinó també les diverses fórmules que oferixen les xarxes socials, com ara el blog, facebook, instagram… El llenguatge de Baydal defuig els tecnicismes i és diàfan, directe, àgil. Els seus textos tenen una clara voluntat d’amenitat, sota la qual s’oculta un cert didactisme. Atrapa el lector creant vincles de complicitat que naixen de la curiositat intel·lectual i d’una passió que acaba sent compartida.
Baydal s’ha fet especialista en un tipus d’article destinat a un lector que no té per què haver passat per la universitat. Són uns textos en els quals utilitza quan ho creu oportú elements provinents de la narrativa de ficció per tal de fer-los atractius, alhora que s’assegura l’atenció d’un lector que a més d’informar-se vol ser entretingut.
El 2016 va publicar en Llibres de la Drassana un nou recull d’articles, València no s’acaba mai. El títol el deu a una cançó de Juli Bustamante, on aquest fa un cant apassionat i amable de la ciutat.
Baydal, a través de vint-i-tres articles, construïx el seu cant a una ciutat que estima i viu amb intensitat i generositat, la mateixa generositat que l’obliga a compartir amb el món els secrets, les contalles, les anècdotes d’un espai urbà carregat de passat, de present i de futur.
El llibre és com un passeig per la ciutat a través del temps i dels personatges que la van habitar. El punt de partida en aquesta ocasió el situa en la Balansiyya musulmana i acaba amb un interessant escrit que recull els projectes que es van dissenyar per al futur de la ciutat i que no es van dur a terme per una raó o altra.
En la passejada que ens proposa Vicent Baydal trobem personatges realment fascinants: Constança de Hohenstausen, Francesc de Vinatea, Jerònima Galés, l’arquitecte Goerlich, etc., així com històries de les quals no teníem cap referència, com ara quan la festa de les falles arribava fins a Tarragona.
La lectura del recull és àgil, amena i ens ajuda a descobrir una ciutat realment fascinant. Tres dels diversos objectius que l’autor es proposava en escriure el llibre.


dissabte, 25 de març de 2017

UN MIRACLE SENSE IMPORTÀNCIA


El crític, poeta i narrador d’Almassora (la Plana Alta) Pasqual Mas i Usó acaba de publicar en l’editorial Neopàtria la novel·la Un miracle sense importància, amb la qual va obtindre el I Premi Ciutat de Carlet de Narrativa.
Un miracle sense importància és un relat satíric protagonitzat per una parella d’adolescents, la qual cosa emparenta el text intencionadament o no amb la narrativa juvenil. Es tracta d’una novel·la breu en què l’humor, la ironia, el sarcasme i fins i tot l’escatologia s’entrellacen per a construir una crítica clara i incisiva a certs valors i certes creences. És, però, també una narració que també que s’acosta a la comèdia d’embolics tocada amb unes gotes del gènere de lladres i serenos.
La veu narrativa empra un model de llengua estàndard, sense a penes concessions al dialecte i al llenguatge col·loquial, així i tot aconseguix dotar el relat d’un ritme àgil i dinàmic i d’una versemblança que mantindrà sense defallir fins la darrera pàgina.
Trobem en ella diversos homenatges, com ara a Don Camilo i a Peppone, personatges de l’escriptor italià Giovannino Guareschi, o a la tasca d’animació a la lectura que fan en les nostres escoles i instituts escriptors i contacontes com ara Pep Castellano.
El relat és senzill, divertit, mordaç, ben construït. Pasqual Mas aprofita aficions, vel·leïtats i ocupacions dels personatges per a plantar entre col i col lletuga i, sense crear estridències en la trama, dir la seua sobre qüestions diverses com ara l’ofici d’escriptor, el sistema educatiu, la religió, etc. Ací un tast: “Voldrà ser escriptor, tot i que aquesta siga una tasca renyida amb el plat calent a taula, i per això li caldrà sospesar el fet que potser serà millor arraconar les passions de la ferida literària per tal de viure d’una activitat que li done de menjar”.
D’alguna manera, la veu narrativa, pel subjectivisme amb el qual treballa, les constants picades d’ull al lector, les aturades reflexives, etc., es veu convertida en la protagonista d’Un miracle sense importància. El robatori de la relíquia de la santa, els enganys, els secrets, les acusacions, els plans per aclarir-ho tot i deixar el culpable en evidència són l’excusa de l’autor per atrapar el lector, seduir-lo, sacsejar-lo, divertir-lo alhora que fer-lo reflexionar sobre els falsos fonaments de les creences que tenim com a certes.