dilluns, 1 de desembre del 2008

RIBELLES: RETRAT DE CARNET D’UN POETA (II)

(Ribelles i Alfons Cervera a les tertúlies Les Nits Màgiques del Django's. Fotografia: Vicent Salvador)

Josep Maria Ribelles Llobat naix a Puçol (l’Horta Nord) el 22 d’abril del 1932, un any després d’haver-se proclamat la Segona República Espanyola. Quart fill d’una família de llauradors, més tard carnissers, benestants i liberals, Ribelles és criat per una nodrissa de Godella i conviu fins als cinc anys amb la família d’aquesta dona. Quan s’inicia la guerra civil espanyola (1936-39), els seus pares decideixen traslladar-se a la platja de Puçol per motius de seguretat, ja que el casc urbà ha patit el bombardeig de l’aviació franquista. Més endavant canviarien la seua residència a Xest (la Foia de Bunyol), i no serà fins a la fi de la contesa que retornaran a Puçol.
La dècada dels quaranta són anys durs i terribles per a la majoria de la població. Per una banda, a causa de l’estat en què havia quedat l’economia després de tres anys de guerra civil, per una altra per la repressió política i social duta a terme per les autoritats del nou règim.
Ribelles, influït pels seus germans, s’inicia en la lectura, en un principi a través dels personatges dels còmics de l’època.
Durant els anys setanta, coincidint amb el període universitari –entra a la Universitat de València amb més de trenta anys–, Ribelles ix del minso món cultural de Puçol i, amb el bagatge que ha aconseguit a través de les seues lectures constants, aterra a València i s’implica totalment amb una generació de joves en procés de formació: Carmen Soto, Juan Gargallo, Manolo Aguilar, Eduard J. Verger, Pere Bessó, Guillermo Carnero, Jaime Siles, Jenaro Talens, Pedro José de la Peña, Josep Piera, Marc Granell, Eduardo Hervás, Germán Gaudisa, José Luis Falcó, Alfons Cervera, els quals intenten crear una mínima vida cultural a la ciutat en les darreries del franquisme. És aquest un dels períodes més brillants en la vida de Josep Maria Ribelles. La seua participació en tertúlies és constant: les del café Valenciano, Christopher, San Patricio, Ascot i Almirante. Tertúlies interminables on, com afirma Marc Granell en un article editat per la revista L’Aljamia, es parlava i es discutia sobre tota mena de temes i on la saviesa filosòfica i literària i la generositat humana acompanyaren i ajudaren a formar-lo junt amb altres companys que s’iniciaven en l’aventura de la vida i la literatura. També va ser el temps de la posada en marxa de la revista literària Murice, que va tindre una gran importància en aquell temps; i de l’edició dels seus primers llibres de poesia: Tres miradas en un sueño (amb un pròleg-presentació de Jaime Siles), editat en Cuadernos de María Isabel a Màlaga l’any 1971, es tracta d’un recull de versos alexandrins, que ell mateix situaria dins del seu primer període creatiu: temes mitològics, un cert hermetisme, influència de l’expressionisme alemany; i Penumbra del cuerpo que ilumina, editat en la col·lecció Azul el 1972, dirigida per Eduard J. Verger. Aquest poemari correspon a una segona etapa de poemes simbòlics, on predominen la metàfora, les imatges renaixentistes i els versos d’art menor assonants.
Durant la dècada dels setanta veurà aparéixer poemes en antologies i revistes de l’Estat Espanyol, així com de l’àmbit lingüístic castellà, com ara Antología de poetas valencianos. Fablas (les Palmes de Gran Canària, desembre del 1972), amb pròleg de José Olivio Jiménez; Antología de poetas valencianos 1939-73, d’Alfonso López Gradolí; Un siglo de poesía en Valencia, Ricardo Bellveser (Prometeo, València, 1975). Poemes seus apareixen en La Nación (Buenos Aires), La ventana (Puerto Rico), Alaluz (USA), Yeldo (Valladolid), Poesía Hispánica (Madrid), Estafeta Literaria (Madrid) i Vértice (València).
És una etapa fructífera en tots els sentits. Ribelles, acompanyat de Jaime Siles, viatja a Madrid i coneix Vicente Aleixandre, amb el qual mantindrà correspondència, com també el crític Carlos Bousoño i el poeta Félix Grande.
En la dècada dels vuitanta continuarà apareixent en algunes antologies, com ara Última poesía en Valencia (València, 1984), La poesía valenciana en castellano (València, 1936-86), però iniciarà una etapa presidida pel desencant que el durà al silenci. Un grapat dels seus companys de viatge decideixen, a l’hora de crear, canviar de llengua: Pere Bessó, Marc Granell, Josep Piera, Eduard J. Verger, però Ribelles tardarà prop d’una dècada a fer-ho, durant aquest període desapareix de l’escena pública i s’allunya de tot el debat que es genera al voltant del canvi d’expressió lingüística en els nostres poetes.
Josep Maria es reclou en sa casa del carrer de sant Joan, imparteix junt amb el seu germà classes particulars i escriu esperant millors temps. De tant en tant rep alguna visita, participa en alguna revista com ara Zarza rosa, de Salvador F. Cava, agitador cultural i escriptor que més endavant li dedicarà un número monogràfic de La Factoría Valenciana.
Ribelles viu, fa versos, continua les seues lectures tot investigant el llenguatge i escriu un diari personal. Un diari extens en el qual pren nota de les seues experiències vitals i recull, en paraules del mateix poeta, els secrets de la realitat que l’envolta.