diumenge, 30 de novembre de 2008

RIBELLES: RETRAT DE CARNET D’UN POETA (I)

(Josep Maria Ribelles al café-bar Django's. Fotografia: Vicent Salvador)

Una vesprada de la tardor de l’any 1983 em va vindre a visitar un vell amic amb el qual tinc en comú la passió per la lletra impresa, la història i la intrahistòria local, Germán Vigo. Sota el braç duia una revista literària, Zarza rosa. L’havia descoberta en una de les seues incursions per les llibreries del centre de València. En fullejar-la, la seua sorpresa fou majúscula en veure que, junt amb autors de la talla de Luis Antonio de Villena, es trobava un conveí nostre, Josep Maria Ribelles.
Llegírem àvidament la nota biogràfica, els poemes, i miràrem les fotografies on apareixia al costat de Vicente Aleixandre, César Simón, Pedro J. de la Peña, Guillermo Carnero, Jenaro Talens, Francisco Brines. Intercanviàrem opinions sobre el personatge i els seus versos. En nombroses ocasions ens l’havíem trobat pels carrers del poble quan anava a fer la compra, quan s’adreçava a alguna cafeteria o baixava del tren en la vella estació, en les escales de la qual nosaltres, amb tretze i catorze anys, passàvem les hores xarrant fins a altes hores de la matinada.
Afilant les arestes de la memòria recorde que abans ja n’havia tingut alguna notícia. Fent el darrer curs de l’EGB a les escoles noves de Puçol, que duien el nom de Juan Hervás, un bisbe nascut en el meu carrer, el mestre, don Agustín, un home menut, alopècic, simpàtic i amb una gran vitalitat, al qual li agradava jugar al frontó amb els seus alumnes en el temps d’esplai, un dia ens parlà de Ribelles, de la seua intel·ligència, de les seues llargues converses i de les partides d’escacs que jugaven en el desaparegut bar Roig.
Durant un temps aquest bar fou el punt de trobada dels progres de la localitat. Ribelles en fou habitual, com també ho va ser del pub Don Carlo, on va cantar en alguna ocasió, o de la cafeteria Superestar i de l’Horus.
Quan don Agustín ens parlà de Ribelles ningú no va saber situar el personatge, amb aquest cognom hi ha un bon grapat de veïns a Puçol. La meua curiositat per saber qui era va acabar en sorpresa en descobrir que es tractava de Josep Maria Ribelles Llobat, la família del qual eren coneguts amb el malnom dels Petresans.
Josep Maria era un home prim i d’estatura mitjana. Bru de pell, cabells negres, curts i pentinats cap enrere, ben afaitat, celles cuidades, lleugerament maquillat, les mans plenes d’anells amb un significat presumiblement esotèric. Tenia un perfil clàssic, marcat per una front esclarida, la papada i un nas llarg i prim. De vegades era elegant en el vestir, altres amb una propensió a usar sabates de plataforma, camises de colls llargs i xandall.
Intel·ligent, individualista, mordaç, melòman, glamurós, amant de la bona conversa, partidari de la tertúlia, hedonista, defensor de la bellesa i la joventut. Culturalment, un afrancesat.
La vida i la poètica de Ribelles giren al voltant del concepte del jo.
Crea un món on la simbologia és la clau per a entrar-hi. Molts d’aquests símbols els recull de diverses mitologies. N’era un profund coneixedor.
La seua obra abraça més de trenta anys de producció literària i es divideix en diferents etapes. Encara que algú s’ha sentit temptat a enquadrar-lo dins de l’òrbita de la generació dels novísimos, ell va anar per lliure, fou realment un out-sider.
La seua poesia tendeix a l’hermetisme, encara que com a ciutadà d’un segle tan tortuós com ha estat el xx també ha sucumbit a la temptació de la poesia política.
Per a ell la figura del poeta es compara a la d’un hermeneuta, un ésser tocat per una estranya i fascinant sensibilitat per a captar els sentiments, les emocions, la força de la bellesa. Era de l’opinió que tot el que tenia a veure amb el poeta havia de tindre el seu segell, i per tant una forma indestriable del seu univers.
Tenia una certa predilecció pels poetes maudits i li agradava considerar-se’n. Segons ens explica Pedro Gandía en un article publicat el desembre del 1999 en Papel Literario: «Ribelles decía que el maldito es aquel que sabe la verdad y la dice. Y que la verdad es un barril de dinamita».
Llegint la seua obra podem resseguir el rastre dels autors que més l’han influenciat: Juan Ramón Jiménez, Luis Cernuda, Mallarmeé, Valéry, Rilke, Trakl...

dissabte, 29 de novembre de 2008

ANTONI FERRER

(Antoni Ferrer i Lluís Roda a les tertúlies Les Nits Màgiques del Django's, foto: Vicent Salvador)
Si mires bé a l’amic i poeta Antoni Ferrer Perales te n’adones que té l’aspecte d’un rabí novaiorqués: nas gros, ulls petits i desperts sota unes lents quasi invisibles, baix d’estatura, prim, calb i amb barba curta i argentada. M’agrada imaginar-me Antoni Ferrer passejant per Manhattan compartint conversa amb Woody Allen; fent malabars amb les idees i les paraules en un cantó; llegint els clàssics grecs i llatins damunt la gespa de Central Park, perdent-se en els laberints dels museus de la Gran Poma i de sobte quedant-se atrapat en un quadre, en una ceràmica, en una escultura; o escoltant música clàssica en un vell tocadiscos mentre escriu en un quadern els seus poemes assegut en l’ampit de la finestra d’un apartament del Bronx.
Però no, Antoni és un excapellà de l’Alcúdia de Crespins que viu a l’Eliana i que dedica bona part del seu temps a la docència, a la poesia i a la revista Saó de la qual és un dels membres històrics del consell de redacció. Sota una imatge planera, una veu cascada i un somriure irònic s’oculta un individu amb una gran i extensa formació humanística.
Dins de la poesia catalana del País Valencià la seua és una veu única alhora que poc coneguda. Ferrer és el poeta de la metafísica espiritual. El seu univers literari està farcit de la mitologia i de la cultura del món antic mediterrani. També, però, cal subratllar que és un autor difícil de situar dins d’una generació literària. Per data de naixement està prop de Lluís Alpera o de Jaume Pérez Muntaner; el del Cabanyal en un principi enquadrat dins d’allò que es va anomenar poesia realista valenciana i de la que ell s’ha anat desmarcant amb el temps i el d’Alfàs del Pi en la generació dels setanta. En realitat Ferrer és un out-sider, com ho fou el desaparegut Josep Maria Ribelles, un poeta aquest que des d’un paganisme hedonista mostra punts de contacte amb Ferrer encara que els seus missatges sovint siguen contraposats.
La poesia de Ferrer està arrelada pregonament en l’espiritualitat cristiana. Una de les grans aportacions del cristianisme a la humanitat és el perdó, així com la defensa del dèbil i de la víctima davant del fort i de l’agresor, durant la seua llarga trajectòria el poeta ha alçat la seua veu en vindicació dels pobres i de les víctimes de tanta ignomínia. Els seus versos de vegades emparentats amb salms, amb pregàries, contenen una gran riquesa i una gran força expressiva: el dolor de l’home que veu el patiment gratuït al qual és sotmés injustament gran part de la població del planeta i l’interioritza per a clamar justícia amb la ploma nafrada.
La seua passió per la història, sobretot la del món antic, Roma, Grècia i el poble jueu, ha estat present i protagonista en bona part de la seua obra des del primer Fragmentos con figuras para un vaso Minoico, amb el qual va obtindre el Premi Ausiàs March de Gandia l’any 1978, o Pietà (1993), i també per la música: Bach, Beethoven, Mahler..., des de Partitura Laberint (1984), Cançó de bressol per ajudar a ben morir galàxies (1986), Bagatel·les (1990), fins a Cant Espiritual (1992), compostos quasi bé sobre un pentagrama amb la mentalitat d’un músic poeta.

divendres, 28 de novembre de 2008

DOTZE CONTES I MIG

He seguit la trajectòria de l’escriptor d’Albocàsser Pep Castellano des que ens va sorprendre l’any 2001 amb el llibre L’Herència dels càtars, després vaig tindre la sort de conèixer-lo personalment i entaular amistat. I des de fa uns anys cap ací li he fet d’editor.
Entre les qualitats de Pep Castellano (i en té moltes) destaquen una gran capacitat per a la creativitat literària i la seua bonhominia. Actualment és un dels escriptors de narrativa infantil i juvenil més destacats del País Valencià, així com un magnífic contacontes.
La seua extensa obra literària destinada als més joves de la casa oculta la seua obra narrativa per al públic adult i que s’aplega fins ara en dos reculls de contes Jocs de Pilota i Dotze contes i mig (els dos editats per Brosquil edicions). El primer va ser guardonat amb el Premi de Narrativa Vila d’Almassora 2002, i en ell Pep interpreta que l’amor, el desamor i les relacions humanes en general són com un joc de pilota. El problema és que els personatges del llibre, com nosaltres mateixos en la vida real, desconeixen les regles de cada joc que es veuen obligats per les circumstancies a practicar i sovint acaben expulsats o abatuts.
Amb el segon, Dotze contes i mig, Pep va obtindre el VIII Premi de Narrativa Breu Josep Pascual Tirado. Aquest és un recull on trobem un autor més madur i més segur d’ell mateix que en l’anterior treball. Pep ens sorprèn amb una prosa àgil, clara, neta amb històries sòlides, entretingudes que atrapen i sedueixen ràpidament al lector i ho fan de tal manera que aquest és capaç de recordar la trama de cadascuna dies després d’haver acabat la seua lectura, és més, afirme amb contundència (i la meua experiència personal que servisca per a subratllar-ho si cal) que seria capaç de narrar qualsevol d’elles amb fidelitat al que li ho demane.
La totalitat de les dotze narracions i mitja funcionen a nivell oral d’una manera espectacular i això és a causa segurament que quan Pep estava escrivint aquest llibre se li havia oblidat (per a sort nostra) traure’s el vestit de contacontes i el seu entranyable ofici ha deixat empremtes en el text.
En obrir i endinsar-se en les seues pàgines ens troben un recull divertit, de vegades sorprenent i altres suggerent que no estalvia crítiques a la societat de consum, a la discriminació de la dona alhora que denuncia desigualtats socials i el cruel i etern tema de les relacions nord-sud.
Dotze contes i mig és un llibre d’una lectura molt recomanable que farà gaudir a qui decidisca submergir-s’hi. Espere que aquest no siga el darrer llibre per a adults de Pep Castellano i que sota el bosc de la seua extensa obra de narrativa per a joves i infants deixe d’ocultar-se d’una vegada i per totes aquesta vessant tan atractiva.

dijous, 27 de novembre de 2008

CONTICA


Escric perquè abans he estat lector. Un lector voraç i indiscriminat que ha consumit milers de pàgines i un poc de la seua vista, encara a hores d’ara de caçador de personatges i d’instants. Però, a més, he estat un atent oient de contalles, la meua àvia em va aviciar en aquest fabulós plaer, de petit dormia amb ella i per la nit, abans que ens agafara la son, em contava anècdotes de la família i del poble. Ah!, m’oblidava, també sóc un tafaner de mena.
No sóc especialista en res en concret. No sóc un contista, encara que en sé molt de romanços. La imaginació de vegades em vessa com una gotera impenitent en un dia de tempesta i va tacant amb tinta el blanc maculat d’un paper de doble ús (escric sobre paper ja gastat). De vegades em demana un poema, altres una novel·la, un conte, i sovint quatre línies d’allò que es troba en la frontera de tots els gèneres. No busque sinó que em busca, i si em busca em troba malgrat que aparega al lloc més imprevist i a l’hora més intempestiva. Sovint l’esquema d’un conte em visita en capgirar una escena. En altres ocasions ho fa amb un simple joc de paraules, o amb l’ansietat que em provoca una lectura. Per bé que el desig de memòria que impregna els altres gèneres que conree, poesia i novel·la, també és una excusa per al conte. El desig de memòria com una recreació d’una realitat viscuda, o que t’ha arribat a través de les vivències d’un altre, que també és una altra manera de viure-la, i que al cap i a la fi no és sinó una traïció a la veritat. Quan apareix m’agrada aplicar-li els electrodes dels subgèneres, utilitzar aquests per a vestir la narració amb cognoms.
El conte és una lluita, una lluita d’interessos, i una lluita de l’escriptor contra ell mateix i les seues mancances. Pareix fàcil véncer-lo, ja que estirant el braç pots abastar tot el seu cos; així i tot la seua brevetat es pot transformar en un drac de set caps que l’acabe convertint en una simple anècdota o un acudit inefable. Considere que el conte ha de ser breu ( no s’ha d’estirar com una goma) i ha de tindre la força del mur d’un embassament per aguantar la contenció d’eixa brevetat, així com l’impuls que genera per a donar-li un colp intel·ligent a la ment del lector.
Un llibre de contes sempre és un balafiament d’imaginació, malgrat la continència en el continent de cada narració. També ha de ser un joc perfecte d’equilibris, qualsevol de les peces que el conformen pot fer-lo trontollar. Un encaix massa exhaustiu el pot convertir en una novel·la fragmentada.
Hi ha novel·les que són contes sotmesos a un allargament en el poltre de tortura de les bases d’un certamen o la dictadura de l’edició. I hi ha contes que no són més que sinopsis de novel·les.
En parlar de mi vos diré que sóc generós, els meus amics i saludats ho saben, també estan assabentats alguns enemics que se n’aprofiten, i malgaste paraules si la història m’ho demana malgrat totes les tiranies.

dimecres, 26 de novembre de 2008

SOBRE PAU ALABAJOS ESCOLTANT PAU ALABAJOS


El músic, poeta i cantant Pau Alabajos, malgrat que fins ara només ha ofert als seus incondicionals, entre els quals em trobe jo, dos CD (Futur en venda i Teoria del Caos) compta ja amb un so personal que el caracteritza. Un so que ve donat per la presència constant (quasi com una segona veu) del violí en les seues cançons.
La seua música, al meu entendre i amb tots els matisos que calga, té dues grans vessants, una de compàs lent marcada per una veu malenconiosa i una altra que ratlla en un pop alegre i vital que em recorda alguns treballs del grup irlandès The Cors.
Les seues lletres entre la denúncia (“Línia 1”, “Contra el Ciment”...) i la reivindicació (“València 9 d’Octubre” –aquesta quasi bé un himne–) en ocasions deixen espai, també, per a la balada amorosa i fins i tot eròtica (“Cançó explícita”, “Tinc una mania inconfessable”) o per a la introspecció (“Sense equipatge”).
Una de les coses que més m’agraden de Pau Alabajos és que sap que ve d’una tradició musical (jo diria que d’una magnífica tradició), que n’és part i no li sap greu reivindicar-se en aquesta tradició i reivindicar-la en petits homenatges a poetes-cantants que l’han precedit com Raimon i Ovidi Montllor.
Pau Alabajos és un membre destacat d’una nova generació de cantautors que com ell mateix diu no venen de cap silenci, però són conscients que encara queda camí per fer en la defensa de la llengua, de la cultura, de la llibertat i dels drets civils i lluita, des de la música, contra els paranys ocults que en democràcia ens paren per a soscavar la nostra llibertat.

GASPAR JAÉN DIALOGA AMB ESTELLÉS

Estellesiana és el nou llibre que Gaspar Jaén i Urban ha publicat a duet amb fotografies del tarragoní Rafael López-Monné. Una fórmula que repetixen en aquesta mateixa col·lecció, La imatge que parla, d’Arola editors, ja que l’any 2003 poguérem gaudir d'un tast del seu treball a Territoris.
En aquesta ocasió ens ofereixen trenta-dues fotografies a color de Burjassot i Borbotó (és a dir el paisatge més pròxim de Vicent Andrés Estellés) i catorze poemes en els qual el poeta d’Elx manté un diàleg amb el de Burjassot, tot i el gruixut mur que alça entre els dos la mort, que no la literatura, perquè la literatura tot ho fa possible.
Al llarg del llibre els mots de Gaspar Jaén són d’admiració envers l’extensa i sòlida obra d’Estellés, en algunes ocasions els versos estan tenyits pel dolor que provoca l’absència de l’amic perdut i sempre apareixen com un cant a la poesia, a la terra i a aquelles petites coses que ens donen l’alegria de viure.
En el poema que obri el llibre Gaspar Jaén deixa clares les seues intencions: ... haurem de parlar ara / de la mort i la vida que els teus versos nodrien. / Com si fos el poema que no hauran de llegir-te en el teu soterrar a Burjassot... I per acabar diu: Torna a reviure ara el millor de la vida. / És un deure que tinc. Parlarem com solíem.
Estellés fou (és) un poeta que va cantar, entre moltes altres coses, a la mort, a eixa mort familiar que entra a casa i s’asseu en una cadira com si fóra la veïna o un vell familiar, però també fou (és) el poeta enamorat de la vida a pesar de tot.
En el segon i tercer poema Gaspar Jaén li demana a Estellés que vinga, que torne del més enllà per a sentir junts l’alegria primaveral de les nostres terres. Gaspar l’acompanyarà pels camps i pels pobles perquè conega les noves generacions i perquè els valencians li oferim el cant que Vicent es mereix: ... ens ensenyares a prear la mesura / de l’amor i la síl·laba i ens donares les paraules / amb què poder aprendre un poc el que calia.
Després venen un grup de poemes en els que Gaspar té el somni que el poble valencià s’ajunte per a veure i reconéixer el poeta, encara que és conscient que el país no és noble ni assenyat (jo diria que aquest país dels valencians que està malalt és un país inexistent amb la identitat trastocada) i sap que no s’ha estimat el seu poeta amb la passió que caldria. Sap que hi ha una ciutat de València, una brutal ciutat de València, que odia sordament l’Estellés i que li va negar en vida i també en la mort el reconeixement, la glòria i l’estima.
Per a tancar el petit poemari, Gaspar Jaén rememora les lectures dels poemes de Vicent Andrés Estellés que ha fet al llarg de la seua vida, evoca visites a la llar familiar i s’acomiada amb uns versos suggeridors extrets del mateix univers poètic del de Burjassot: Mira, Vicent. Sota la lluna ballen / dotze parelles que demà tindran / les mans enceses. Ballen un bolero. / ¿Sents el compàs del bolero d’Alcúdia / que han de ballar tota l’eternitat / per tu, Vicent?Visualitze aquesta imatge i sent la veu de Miquel Gil que canta una nit de lluna plena sota l’emparrat d’una alqueria mentre les parelles ballen.
Les fotografies d’una gran nitidesa, d’un gran realisme, d’uns colors intensos són d’un factura impecable.
Al llarg del llibre López-Monné juga a contraposar elements que comparteixen espais molt pròxims, el camp i la ciutat, l’església i el mercat, la mort i la vida, la modernitat i la tradició, el casament i el soterrar, la façana humil d’una casa i la façana aristocràtica d’un palau.

dimarts, 25 de novembre de 2008

REMINISCÈNCIES D’AMOR I JOIA



Diu el meu estimat Josep Pla en el llibre Direcció a Lisboa: “Sovint de la poesia al llit no hi ha gaire distància” i molts pensaran que el llit al qual ens pot dur la poesia és aquell on el plaer carnal ens fa albirar el paradís inabastable habitat pel goig i la felicitat. Però el llit és més. És l’espai on païm el dolor, on es recuperem o macerem la malaltia del cos i la de l’ànima, és la cruïlla on es trobem amb la mort, amb els somnis, amb els malsons, l’amor i el desamor. On es els cossos s’ajunten amb violència o tendresa. Entre els seus llençols, que ens acotxen i ens protegeixen de l’agressió del fred i dels insectes, se’ns escapa el temps i anem envellint quasibé sense adonar-nos-en. No és que hi haja distància de la poesia al llit, sinó que el llit o en el llit són gran part dels temes universals de la literatura, i com no podia ser d’una altra manera també els del poeta i cantautor Rafael Estrada, en l’obra del qual paraules com somni, temps, amor o tendresa són constantment presents.
La reminiscència, en la seua primera accepció, és el record d’una cosa quasi oblidada, en la seua segona és una cosa que roman com a record d’una altra. Les reminiscències de Rafael Estrada sovint són engrunes d’instants en els quals l’autor va assaborir una joia, sempre efímera, però el seu gust i la seua textura han restat imperibles en la seua memòria per a després rescatar-los i oferir-los al lector en forma de petits artefactes literaris.
Però anem a pams. El poemari, que no el llibre, està dividit o organitzat en tres parts: Secrets de l’ànima, Colors del somni i Sóc el que visc. Tres parts d’extensió irregular i ascendent. Primer vaig fer aquesta lectura, la que em proposa el seu autor, però després n’he fet la meua seguint un altre ordre en la lectura dels poemes. Perquè la poesia ha de deixar oberta la porta a les diferents interpretacions que puguen fer-ne els lectors. Més que afirmar o obligar, ha de proposar i suggerir.
Rafael Estrada, en la pàgina trenta-quatre, fa una declaració de principis que m’obliga a començar per ací, una declaració que guardant les distàncies d’alguna manera m’ha recordat la de la poeta Maria Mercè Marçal: A l’atzar agraeixo tres dons: / haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. / i el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.
Per la seua part, els versos d’Estrada diuen: Jo tinc una pàtria: / el meu cervell ,/ el meu cor, / els meus ulls, / la meua llengua / i el meu cant... / i el meu cos que madura en silenci.
No són aquestes paraules vanes, ja que ens parlen de la raó, la capacitat d’estimar, la realitat, una llengua per la qual cada dia lluitem per preservar i garantir-li un futur, la passió per la creativitat musical, i finalment s’hi reconeix un cos amb totes les seues misèries i grandeses, la seua fragilitat, la seua finitud, un cos entre altres cossos.
En la pàgina trenta-dos hi ha una altra declaració, aquesta sobre el fet d’escriure: Escric per reconèixer-me, / per fer de l’ànima un cos / que vull sincer i sencer / amb les paraules que trafique”. Més endavant continua: “Sóc només allò que he donat”, que em recorda el poeta Jorge Richmamm quan afirma: “No som allò que produïm, sinó allò que regalem”. Les dues frases ens parlen de persones generoses i solidàries.
Des de les primeres estrofes que obrin el llibre hi ha una gran preocupació del poeta pel temps, pel pas del temps i els enderrocs i les desfetes que va deixant, també per la memòria com a antídot contra l’oblit implacable, la memòria com a part d’una esperança d’on hem de pouar l’energia necessària per a enfrontar-nos a la vida. La vida li importa al poeta, però no només la seua, sinó la de tots i cadascun dels éssers humans. Reivindica el passat i ens diu que és il·lusió, per haver-lo viscut, però al mateix temps ens demana que no ens hi quedem encantats i reivindica el present i sobretot el futur. (En aquest primera part del poemari, la més curta, he tingut la sensació que el poeta no s’adreça a un vosaltres abstracte, sinó que ho fa a un tu molt concret, ja ho explicarà si vol).
El temps, torne a repetir, tan present en la seua obra, amb una familiaritat que em sobta, acaba sent anomenat pel poeta com a guardià de la memòria: Recorda que el temps sap de tu.
En la segona part les reminiscències d’amor són petits flaixos que descriuen un moment, una escena i fins i tot un paisatge rural o urbà com a escenari per a la tendresa dels dos amants. En aquest apartat, en el darrer poema, hi ha un vers en el qual Estrada diu: i no em vull nostàlgic, nostàlgic i a més enyoradís. Parafrasejant Josep Pla, diré que Rafael Estrada és una persona que s’enyora. En la pàgina vint-i-tres hi ha un poema que jo considere com una de les petites gemmes que oculta en els seus calaixos aquest joier: Vine que et portaré / allà on la llum / abraça colors de somni / i emmarca la claredat dels cims / i horitzons de mar!
Sóc el que visc, afirma amb contundència, però és allò que ha viscut, i ara parafrasejant l’Estellés també el record d’allò que no ha viscut, però ha anhelat i ha lluitat i lluita encara per aconseguir-ho, perquè Estrada és un home d’utopies, de somnis, un lluitador de l’esperança i un gran amant de la llibertat personal i col·lectiva.
I a la fi se’ns presenta de nou el temps que ha obert aquest poemari. I ho fa amb una afirmació rotunda: estem destinats a la mort i a l’oblit. L’ésser humà és l’únic ésser viu que és conscient de la fi, i fins i tot dels diversos cognoms del temps. La fi la veiem com un viatge cap a l’oblit, així i tot mai no ho hem acabat de pair i lluitem en contra. Una de les grans armes que tenim per a deixar una lleu petjada de nosaltres en el futur és l’art i dins de l’art la música i la literatura. La lluita d’Estrada és amb el temps i contra aquest l’esperança en la paraula que constituirà memòria, però també poesia.
El llibre es completa amb un cedé amb quatre cançons, dues de lletres pròpies (Fum i Al port dels somnis) i les altres dues amb lletres de Miquel Martí i Pol(Parlem de tu) i meua (Festejaren la sort).

dilluns, 24 de novembre de 2008

L'ÀNIMA MALEÏDA DE LA CONSTÀNCIA

(A la foto El Chapi i Juan Luís Llopis. Fotografia: Vicent Salvador)

Durant la passada Fira Internacional del Llibre de Frankfurt, l’escriptor Quim Monzó féu unes declaracions a la premsa en les quals afirmava: «La literatura catalana aguanta, és de primera qualitat, allò que no aguanta és el país», i això que la seua és una mirada que es fa des de Barcelona, si la mirada es fera des de València i les seues paraules les traslladàrem al camp de la música popular caldria afegir que l’obra rica i variada dels nostres cantants i músics, la dels veterans però també la de les noves incorporacions, és d’un bon nivell, però el país, eixe país tan aficionat a la desmemòria, l’oblit i la necrològica, no és que falle, sinó que ha dimitit i la societat civil, la classe política, els mitjans de comunicació, les xarxes de distribució i els possibles circuits quan no la ignoren (l’obra) es posicionen en contra. Malgrat tot, la persistència, la constància i la tossuderia dels nostres creadors planta cara a la situació i continuen treballant per a oferir-nos el millor de cadascú.
Un dels exemples d’aquesta constància el podem trobar al poble de Rafelbunyol, una petita localitat de cinc mil habitants situada a l’extrem septentrional de la comarca de l’Horta, que des dels anys setanta ha donat a la música valenciana una quantitat de cantants i de grups més que interessant. Noms com ara els de Pep Laguarda i Tapineria, culpables del mític disc «Brossa d’ahir», reeditat fa poc en format cedé i amb una edició de luxe; Ventall; Sota zero, 4000 són prou; Tallada; Garri; i ara Maleïda, l’aparició dels quals, amb el seu primer treball, Ànima, m’ha dut a escriure aquest article.
Qui són aquests Maleïda? Són potser uns nouvinguts? Maleïda és el pseudònim que empra Joan Lluís Llopis (exmembre de la banda de Pep Laguarda, de Ventall, de Xaca-Wo i de 4000 són prou) en tot allò que escriu i compon, ja siga en solitari o en col·laboració. En aquest cas, el seu primer disc l’ha parit gràcies a la col·laboració inestimable de Chapi Salvador (músic amb una llarga trajectòria com a percussionista i compositor, fundador entre altres del grup Amores), que s’ha encarregat dels arranjaments de les cançons compostes per Llopis, així com de buscar uns músics de gran qualitat que han emparat, d’una manera magistral, la veu del cantant i compositor. El resultat és una petita joia musical, digna de passar a la història de la nostra música popular. En ella es recullen els millors temes de Llopis compostos al llarg de quasi trenta anys. Estils que van del soul, el funky, el reggae, el jazz, fins la balada i el pop de finals de la dècada dels seixanta i el rock dels setanta, homenatges sonors a Pau Riba, Llach, Sisa, Raimon, Pep Laguarda i Ovidi Montllor, en un treball honest d’un home que mai no ha pretés ser una estrella, sinó oferir un treball com cal als seus amics que són tots aquells que els agrada la bona música. En el disc col·laboren, en les veus, Francesc Piquer, que fou cantant del grup 4.000 són prou, el jove percussionista i il·lustrador de llibres Carles Salvador, com també en la caràtula l’artista Josep Llopis i el fotògraf Vicent Salvador. El so de la banda està enriquit per instruments de vent i el toc de percussió aportat pel Chapi i Carles que en alguns temes donen un cert protagonisme al vibràfon, el qual ve a oferir al conjunt del treball una riquesa i un sabor personal.

diumenge, 23 de novembre de 2008

BASTIR LA MAR ENDINS

La poeta d’Alfara del Patriarca, Maria Carme Arnau, ha publicat un nou llibre, “Bastir la mar endins”, dins de la col·lecció de poesia de Brosquil edicions. Després d’haver-lo llegit un parell de vegades he escrit la següent reflexió:
Una ombra humana que mira a través d’una finestra i observa el paisatge rural o urbà és la imatge viva i crua de la soledat. La imatge de la soledat, però, també és la de l’individu que vagabundeja perdut pels espais del record i s’asseu meditatiu en un banc amb els peus i el cor adolorits i els ulls i les mans plenes de tristesa, amb les butxaques plenes d’amor i d’esperança i les paraules tatuades als llavis: “No hi ha ningú amb qui poder parlar/ de com se t’han escapat les hores pels dits/ i com has deixat sentir créixer els llavis./ Només, un enyor inquietant t’envolta”.
La soledat, dins i fora de casa, que a la poeta Maria Carme Arnau, li fa mal, però que a un mateix temps li és necessària per a poder llepar-se les ferides que li ha deixat “l’empenta apegalosa de la mort” i refer-se dels colp rebuts per la vida. Per repensar-se i repensar el món que l’envolta i construir en el seu mar interior el nou port on proveir-se d’energia positiva per a continuar navegant i trobar l’essència de la vida.
La presència d’alguns elements meteorològics, com la pluja, els núvols grisos i fins i tot el vent “La pluja em fa recórrer capvespres de nostàlgia”. “Entre pluja i pluja descric amb traços trivials/ la fragilitat en el mirall de la vida”, és un recurs literari que usa per a crear l’atmosfera de melangia que portaran a la poeta a evocar els fantasmes de l’absència, els miratges de la memòria “Mire el cel obscur i glaçat/ que presagia la pluja a la vesprada/ i la pols de l’estiu que s’arrugarà amb les gotes”, (quina imatge aquesta última tan bonica).
La poeta vol aturar el temps o almenys asserenar-lo però és impossible, sap, sabem de la seua velocitat i dels enderrocs que va deixant al seu pas, atrapats com estem per una societat que malmet i devora les hores i atrapa els éssers humans en les noves cadenes forjades amb lletres bancàries i hipoteques: “La llibertat és una gàbia d’oficina./ Les hipoteques han embalsamat les utopies”.
L’esguard i les mans, l’escriptura, la capacitat d’imaginar i crear bellesa és “la veu de la salvació”, però no escriu només per a crear bellesa sinó per a crear una eina per tal d’assolir una pau espiritual que li és tan necessària com a individu però també li és imprescindible per aniquilar l’odi i la maldat que domina el món: “Escric, tràgicament angoixada diu” i més endavant afegeix “Estic plena de dolors i patiments d’aquest món”. La poeta està pertorbada per les notícies que li arriben del món exterior i malgrat la lluita, el combat cos a cos que mantén en contra de la desesperança sent que mentre no ens alliberem de l’odi serà impossible el canvi.
El llibre “Bastir la mar endins” amb tot el respecte del món per la seua obra anterior, conté entre les seues pàgines un grapat dels poemes de millor factura i bellesa que ha publicat fins ara Maria Carme Arnau.

dissabte, 22 de novembre de 2008

Intercanvi


Acabe de llegir la novel·la Intercanvi, amb la qual Josep Martínez Sanchis (Beneixama, 1971) va obtindre el Premi Blai Bellver de Narrativa 2007 i que ha editat fa uns mesos Bromera en la col·lecció L’Eclèctica.
Martínez Sanchis, malgrat que aquesta és la seua primera novel·la, es mostra des de les primeres pàgines com un narrador madur, capaç d’aguantar una llarga i complexa narració sense donar-se temps a prendre aire, ni atorgar una treva-capítol al lector, i sumar a un mateix temps a la seua força narrativa una capacitat reflexiva que a mi, personalment, m’ha atrapat.
En Intercanvi la ciutat és com un mar on es llança una ampolla amb un missatge que només els corrents de la casualitat faran possible que arribe al seu destinatari travessant mig món.
La ciutat o les ciutats (ja que si París hi té un gran protagonisme no es queda enrere Berlín) són convertides en escenaris on el pescador atent i desvagat atrapa personatges suposadament grisos, anònims, per aconseguir extraure’ls la seua història (que tot seguit ens narrarà en primera persona), tot conformant el tapís que li donarà vida i color a aquest mar on vivim i naveguem.
Martínez Sanchis no sols ens parla de l’urbanita anònim sobre el qual divaga, imagina o fantasieja, també s’interessa per altres personatges amb noms i cognoms reconeguts i amb un pes dins del món de la cultura, i de la relació que van tindre amb la ciutat, ja que ells ens ofereixen una visió meditada sobre l’espai urbà on s’esdevé la seua vida.
La ciutat és per a Martínez un espai d’intercanvis culturals, socials i fins i tot vitals.
L’altre, l’individu observat pel nostre protagonista, és com un espill on es reflecteix el seu observador o allò que volguera ser o les seues diverses cares i vides. Es pensa que endevina un món real i el que fa és crear-ne un altre, és a dir no fa sinó donar els primers passos en el noble exercici de la creació literària.