dimecres, 27 de maig de 2009

PLAGIS

(A la fira del llibre de València d'esquerra a dreta els escriptors Manel Alonso, Urbà Lozano, Josep Ballester i Pasqual Alapont)

Si hi ha alguna cosa que es valora en aquesta societat de la (des)informació, massificada i farcida de subproductes culturals creats d’una manera industrial i que es pareixen tant els uns als altres, eixa és sense cap mena de dubtes l’originalitat. Hi ha qui diu que res no és original, que tot està inventat, només cal donar un colp d’ull als clàssics per a comprovar-ho. Els temes són sempre els mateixos. La cultura es reinventa en cada generació. Només la biografia s’acosta a l’originalitat (i amb humilitat, afegisc jo), ens pareixem tant els uns als altres! I justament d’això, de la falta d’originalitat de les nostres vides, de com de predicibles som en les nostres relacions socials, ens parla Urbà Lozano en la novel·la Plagis (Bromera).
De la lectura que jo li he fet hi ha unes quantes qüestions que m’agradaria resaltar. La primera, la capacitat del seu autor per a jugar amb les diverses modalitats dialectals del català. La segona, la facilitat per a canviar de registre genèric dins de la mateixa novel·la; el llibre comença amb un guió cinematogràfic, un guió que més endavant veurem convertit en un conte; aquesta metamorfosi no és només de gènere, sinó també d’estil, de veu narrativa. La tercera qüestió: la manera com ha conseguit Urbà Lozano marcar un ritme a la novel·la a base de reiteracions sense fatigar el lector, el qual aconseguix atrapar i arrossegar-lo en un ball fins el final.
La quarta, l’humor, un humor de vegades corrosiu que nega tota la novel·la. Lozano, amb grans dosis de mala llet, passa comptes amb una societat hipòcrita i amb alguns dels seus espècimens, però en concret amb una generació (la meua, la seua) les diferents tribus de la qual coneix bé i retrata a tot color.
La primera vegada que vaig ensopegar amb una obra narrativa d’Urbà Lozano fou en llegir en un premi literari la novel·la La màquina ronca (Brosquil edicions), un llibre que ha passat inadvertit als lectors i a la crítica i que es mereixia millor sort. Ja aleshores em vaig trobar un narrador madur, intel·ligent, segur de si mateix i amb unes grans qualitats que llibre a llibre ha sabut desenvolupar amb més ofici i destresa.

4 comentaris:

Príncep de les milotxes ha dit...

Ai Nel·let si et contara tot això de "millor sort" esdevindria Imperator de las Kalendas grecas!
Però el misteri és el que ara s'estila....

ginjol ha dit...

Gràcies!

Manel Alonso i Català ha dit...

Gràcies a tu Urbà per haver escrit el llibre. M'ho vaig passar bé llegint-lo.

Jesús M. Tibau ha dit...

ens fas agafar ganes de llegir-lo.
Caldria incrementar el coneixement mutu entre autors valencians i catalans