dijous, 4 de juny del 2009

EL CARRER DELS BONSAIS (Microcontes)


CESCA

Cesca, la veïna del número divuit tercera, havia viscut molt i li havia passat de tot en la vida. Era viuda, tenia un germà tancat a la presó per afers polítics i dos fills treballant a Alemanya. Algunes nits els veïns la sentien plorar a l’altra banda del barandat, com un gat tancat en una casa abandonada.
A Cesca no li agradava la soledat, qualsevol excusa li era bona per a eixir de casa i estar-se amb els seus veïns. Tampoc no li agradaven els soterrars, però en sentir els tocs de la campana es posava un vel en el cap i se n’anava a l’església.
Cada any, en passar festes, tot just abans que ens recollírem, Cesca, amb un esbós de malenconia i de tristesa en la veu i els ulls plens d’aiguamarina, les acomiadava amb un: «Fins a l’any que ve si Déu vol!».
I va haver-hi un any en què les festes transcorregueren igual de sorolloses i d’alegres que sempre, però en el qual ningú, en concloure, no va notar l’absència de Cesca i de les seues paraules.
Mesos més tard, segurament fou per Tots Sants o en un soterrar, ens vam topetar amb la seua foto al peu d’una làpida i, en reconéixer-hi Cesca, vam recordar la paüra d’aquella pobra dona a l’oblit i a la mort.

1 comentari:

Salva Pérez ha dit...

Enhorabona pel premi que reberes ahir, amic Manel, per Conta'm un conte, d'Ed. Brosquil. Una abraçada.