dimecres, 30 de desembre del 2009

DEL PODER I LA CULTURA


Hi ha autors als quals els ressenyistes i opinadors de llibres ens veiem obligats a presentar tot just abans d’iniciar el comentari sobre l’obra, per situar-los en un temps i un context. Aquest no és el cas. Joan Francesc Mira és un home que, per la seua llarga i prolífica trajectòria com a narrador i assagista, és de sobra conegut.
Hi ha autors que necessiten presentar-se als possibles lectors amb una important tensió d’estil en els seus textos, mesurant extremadament el pes de cada mot. Aquest tampoc no és el cas de Joan Francesc Mira: el seu estil és clar, senzill, àgil i directe. És sabedor de quin és el seu públic i s’hi adreça amb la familiaritat i la confiança d’aquells que han sigut companys.
Afirmava Enric Soria en el pròleg del llibre Sermonari laic, «que al gremi de predicadors han estat secundats per una gent d’ofici i confessió difícil d’escatir que té la gosadia d’opinar». Un d’aquells autors valencians que té aquesta gosadia és sens dubte J. F. Mira, el qual torna en aquest llibre, Sobre ídols i tribus (Editorial 3i4. València, 1999), a tractar algunes de les diverses qüestions que com a articulista i assagista l’han ocupat i preocupar al llarg del temps: la relació entre el poder i la cultura, la nació i la identitat.
Es tracta d’un llibre dividit en tres parts, on J. F. Mira, per a fer el seu plantejament, va fins i tot a la recerca dels orígens de les paraules sobre les quals gira l’assaig i el naixement dels seus significats actuals, com ara cultura, política, estat. Així com la seua evolució des de l’accés al poder d’una nova classe social, la burgesia i la creació dels estats nació.
La cultura, eixa abstracció que engloba tantes activitats de l’ésser humà, i que el seu significat té l’origen en el mot cultiu, s’ha convertit en una eina, en una nova religió, al parer de Mira, creada, nodrida i usada pel poder en el seu benefici.
El paper de la universitat, una institució d’origen medieval, com un espai més de la mítica del poder que no del conreu de l’esperit que hauria de ser la cultura, és qüestionada des de la política, però no la política com les diverses qüestions que afecten els ciutadans, sinó com a veu o portaveu del poder. Al mateix temps, J. F. Mira alerta sobre el perill que la universitat puga convertir-se en una eina de creació d’especialistes, de professionals competitius i no un lloc de formació i enriquiment espiritual dels ciutadans.
En la segona part, reflexiona sobre les nacions (les tribus), des del concepte nació com a identitat i identificació dels components de la tribu. Una temàtica habitual en la seua obra i que respon a la preocupació que té com a pensador i ciutadà d’una nació sense estat, també posat en les coses de la polis.
La tercera part té dos capítols, un que enllaça d’alguna manera amb la segona part. De fet, malgrat les diverses parts en les quals està dividit el llibre, tot resta lligat, per tot allò de la identitat, en aquest cas la seua com a escriptor. I una segona sobre la fi del món, una qüestió quasi obligada en aquest final de mil·lenni.
Així i tot, al meu parer aquest no és un dels llibres més brillants de J. F. Mira. Personalment, em quedaria amb altres títols; això sí, la seua lectura és àgil, entretinguda i invita constantment a la reflexió: quasi res.

dimarts, 29 de desembre del 2009

EL FASCINANT MÓN DE LA PLOMA

El passat dia 27 de desembre (2009), en una entrevista publicada en el diari Avui, el veterà editor Jaume Vallcorba afirmava amb la contundència i la intel·ligència que el caracteritzen que els autors que pretenen viure de la seua obra són uns ingenus. Fa unes dècades Manel Joan i Arinyó va ser un ingenu i va pretendre, amb perseverança i enginy, convertir-se en un escriptor professional, iniciant una cursa impossible en un país com el nostre en què la societat no tan sols viu d’esquena al fet literari, sinó que fins i tot penalitza els escriptors que s’atrevixen a escriure en llengua pròpia.

D’aquella obsessió del de Cullera jo ja havia tingut notícies en una tertúlia que vam mantindre al número 10 del carrer sant Josep de Sueca Manuel Baixauli, Vicent Penya, Salvador Pérez i jo mateix amb Joan Fuster, poc abans que aquest faltara. Fuster parlava amb ironia i tendresa d’aquesta dèria de l’escriptor cullerot. Però Arinyó és tossut i ho va intentar de totes les maneres possibles fins que, en arribar a publicar deu llibres i guanyar un fum de premis literaris, es va adonar que continuava tan invisible com el primer dia.
Conec Manel Joan i Arinyó des de la segona meitat de la dècada dels vuitanta del segle passat, he tingut el plaer de fer-li d’editor i de presentar la seua obra en unes quantes ocasions (Pedreguer, Sueca...). He llegit quasi tota la seua producció literària, he gaudit conversant amb ell i escoltant-lo, Manel Joan té una manera molt personal de contar les coses, afegint-los un to suggerent i uns elements literaris atractius per a seduir i atrapar l’oient. Un to i uns elements que en major grau també utilitza a l’hora d’escriure. Manel Joan i Arinyó és un dels pocs narradors valencians que han tocat tots els gèneres i subgèneres narratius: la novel·la, el conte, la narrativa infantil i juvenil, la narrativa negra, eròtica, el gore, la memorialística... Ha estat un home prolífic, capaç de crear una veu narrativa pròpia i recognoscible.
L’any 2009 va obtindre el Premi de Narrativa Ciutat de Sagunt i ara acaba de publicar en Onada Edicions l’obra guardonada: Fem un trio. El fascinant món de la ploma. Aquest llibre és un anecdotari escrit amb la seua prosa, una prosa amb un timbre de veu personal, que a través dels anys ha anat polint, temperant i perfeccionant. Un llibre que recull els anys en què un jove de Cullera va decidir fer-se escriptor i amb tota la ingenuïtat del món va pretendre professionalitzar-se. Per les seues pàgines apareixen personatges importants de la nostra cultura, editors com ara Eliseu Climent o el mateix Vallcorba, escriptors com Joan Fuster, que li va fer involuntàriament una cara nova a l’Arinyó, Pere Quart o Vicent Andrés Estellés, del qual fa un retrat que és quasi una caricatura. No sé si Manel Joan i Arinyó és un gran lector de còmics, però la seua prosa té alguna cosa comparada al traç d’un dibuixant de còmic, el qual exagera les formes en la justa mesura per tal d’augmentar els atractius dels personatges.
Jo coneixia bona part de les anècdotes que narra en Fem un trio. El fascinant món de la ploma, però les he tornat a gaudir pres per la manera tan personal que té d’explicar-les. Sota la seua ironia he trobat també el fresc d’un temps en el qual no sols el jove escriptor que fou va covar il·lusions, sinó que també ho féu tota una societat que estava a punt de caure en una etapa de desencant.
Un llibre per a gaudir amb un somriure penjat dels llavis.
Un retrat d’un escriptor que va pretendre un impossible. Un seguit d’anècdotes enganxades l’una a l’altra com una traca.

dissabte, 26 de desembre del 2009

RECITAL DE POESIA



Tres poemes del llibre Correspondència de guerra de Manel Alonso i Català (Editorial Aguaclara, 2009) recitats al Café Ro el desembre de 2008.
Dona, el galant i afable cavaller que estimes, Cauen les persianes del capvespre i Un poeta no és cap corresponsal de guerra.

divendres, 18 de desembre del 2009

EL QUE HI HA EN CASA ÉS DE TOTS


Hi ha amors que cal fer a cada encontre

com hi ha veus poètiques que

només són trencaclosques d'herències.

Hi ha desitjos que realment són indesitjables.

Hi ha un temps mort en cada vida

i morts, malgrat l'evidència, que són inesperades.

Hi ha qui parla sol i ningú l'escolta.

Hi ha bellesa que irromp amb el dolor

com hi ha llençols que aixopluguen paraules.

Hi ha vides que duren tota una vida

i altres que ni això.

(Poema publicat al número 9/10 de la revista literària Diàfora, editada a Almussafes pel Cercle Poètic Argila de l'Aire i recitat al cd que acompanyava la revista per Suni Aguado. Les imatges fotogràfiques són meues -Manel Alonso- i el vídeo ha anat a càrrec, com en altres ocasions, de Ximo Gimeno).

dijous, 17 de desembre del 2009

CUADERNO DE LOS TRUJIMANES/ QUADERN DELS TORSIMANYS


5.

Ahora que ha caído la noche
y que la soledad se pasea
en camisa de dormir por la casa
dejando entrever
la amarga tristeza de sus carnes,
una pregunta te llega
como el crujido inesperado
de un mueble viejo
y te asusta y te golpea:
¿Quién decide el instante exacto
en que tendremos que mirar
cara a cara a la Muerte?
Es mas si ese ser
nos diera una oportunidad,
para hacer un pulso con la vieja dama,
¿lucharíamos buscando
el rayo necesario para la esperanza?
¿lucharíamos esperando
el hito imprescindible
para una victoria
siempre provisional?
Esperando la respuesta
sorprendes a Caronte faenando.


(5
Ara que ha caigut la nit/ i que la soledat es passeja/ en camisa de dormir per la casa/ deixant entreveure/ l’amarga tristesa de les seues carns,/ una pregunta t’arriba/ com el cruixit inexperta/ d’un moble vell/ i t’esglaia i et colpeix:/ Qui decideix l’instant exacte/ en què haurem de mirar/ cara a cara la Mort?/ És més si eixe ésser/ ens donara una oportunitat,/ per a fer un pols amb la vella dama,/ lluitaríem cercant/ el raig necessari per a l’esperança?,/ lluitaríem tot esperant/ la fita imprescindible/ per a una victòria/ sempre provisional?/ Esperant la desposta/ sorprens Caront feinejant.)

Aquest poema forma part del meu llibre Hores baixes que va aparèixer publicat dins de l'antologia Les hores rehabilitades (Brosquil edicions, València, 2002). La traducció al castellà ha anat a càrrec del poeta Berna Blanch (Catarroja, 1967), membre fundador del Cercle Poètic Argila de l'Aire i codirector de la revista literària Diàfora. Ha publicat entre altres poemaris Els buits que camine (1999), La claror del llamp (2001) El baf de l'espill (2001), Arran de terra, (2003), La llum antiga (2004) i Incorpòria (2007).
PODEU LLEGIR UN MAGNÍFIC ARTICLE DEL POETA ALEXANDRE NAVARRO SOBRE EL LLIBRE LES HORES REHABILITADES, ON ESTÀ INCLÒS AQUEST POEMA, NOMÉS CLICANT ACÍ O VISITANT EL BLOG ELS MECANOSCRITS DE POUET.

dimarts, 15 de desembre del 2009

EL CARRER DELS BONSAIS

( Il·lustració de Miquel Albarracín)
La filosofia hindú persegueix l'alliberament;

la grega, tret de Pirró, Epicur i alguns inclassificables,

és decebedora, no busca més que... la veritat.

E.M. Cioran


A LA RECERCA DE LA VERITAT


D’un temps ençà, Pep Sanz, el veí del quaranta-dos, no tenia altra obsessió en el cap que la recerca de la veritat.
A casa, a la feina, i fins i tot en les hores del lleure al Bar de la Cantonada, sempre que prenia la paraula era per a parlar-ne.
L’escriptor de novel·les barates lloava públicament la nova tasca que s’havia assignat Pep, i afirmava a tall d’il·lustració, eixint-se una mica de mare, que als nord-americans se’ls havia oblidat afegir a la seua Constitució el punt en el qual s’afirmara que tothom té dret a la recerca de la veritat.
No res aturava Pep, i continuava cercant amb una perseverant voracitat.
A la fi una nit es va trobar, a l’altura de la sucursal del número tres del Banc-Exprés, amb la mort, i aquesta amb un rictus solemne en la cara que llevava l’alé el va interpel·lar:
–Pep, no busques més, ja m’has trobat.

PODEU LLEGIR UN MAGNÍFIC ARTICLE D'ALFONS CERVERA SOBRE EL CARRER DELS BONSAIS CLICANT ACÍ O VISITANT EL BLOG ELS MECANOSCRITS DE POUET.

(Publicat dins del llibre El carrer dels Bonsais -Publicacions de l'Ajuntament de Catarroja, col·lecció Literària Joan Escrivà, núm. 14, Catarroja, 2000- amb el qual vaig obtindre el Premi Benvingut Oliver de Narrativa, 1999)

dissabte, 12 de desembre del 2009

CUADERNO DE LOS TRUJIMANES/ QUADERN DELS TORSIMANYS


4.
Cada vez te cuesta mas irte,
dejar tu pequeño mundo de barro y cariño
y en otros abrir paréntesis,
abrir espacios en los que
van quedando instancias
de amor y de amistad.
Espacios efímeros, minúsculos reinos
que te cuesta cada vez mas cerrar.
Cada vez te cuesta mas inaugurar etapas
Y piensas que es porque te vas haciendo cómodo,
¿pero no será que te vas haciendo viejo?
Dejas a medias un verso,
te levantas, arrastrando la silla,
y en el baño te miras al espejo
intentando ver al adolescente que fuiste
pero sólo consigues tropezar
con los surcos que te ha dejado en la cara
el temido arado del tiempo.

(4
Cada vegada et costa més anar-te’n,/ deixar el teu petit món de fang i estima/ i en altres obrir parèntesi,/ obrir espais dins dels quals/ es van quedant instàncies/ d’amor i d’amistat./ Espais efímers, minúsculs reialmes/ que et costen cada vegada més de cloure./ Cada vegada et costa més inaugurar etapes/ i penses que és perquè et vas fent còmode,/ però no serà que et vas fent vell?/ Deixes a mitges un vers,/ t’alces, arrossegant la cadira,/ i al bany et mires a l’espill/ intentant veure-hi l’adolescent que vas ser/ però tot just aconsegueixes ensopegar/ amb els solcs que t’ha deixat en la cara/ la temuda rella del temps.)
Aquest poema forma part del meu llibre Hores baixes que va aparèixer publicat dins de l'antologia Les hores rehabilitades (Brosquil edicions, València, 2002). La traducció al castellà ha anat a càrrec del poeta Berna Blanch (Catarroja, 1967), membre fundador del Cercle Poètic Argila de l'Aire i codirector de la revista literària Diàfora. Ha publicat entre altres poemaris Els buits que camine (1999), La claror del llamp (2001) El baf de l'espill (2001), Arran de terra, (2003), La llum antiga (2004) i Incorpòria (2007).

dimecres, 9 de desembre del 2009

ELEGIA I CANT D'ALCÚNIA

(D'esquerra a dreta, Manel Alonso, Joan Garí, Isabel Marín, Alfred Ramos, Mercé Viana, Manuel Civera, Josep Antoni Fluixà i Robert Amoraga, durant un dinar a València)


El poeta, narrador, crític literari i agitador cultural Josep Antoni Fluixà (Alzira, 1959), amb l’excusa dels seus primers cinquanta anys de vida, ha publicat un volum de poesia que recull vint-i-quatre poemes de joventut. El llibre, Elegia i cant d’Alcúnia, ha estat editat per Bromera com un regal a un dels més fidels i honestos d’entre tota la llarga llista de col·laboradors amb els quals compta l’editorial de la Ribera. El poemari està dividit en tres parts, Elegia i cant d’Alcúnia, la més extensa amb catorze poemes, Dubtós cos tancat, amb set poemes, i Brossa nova, amb tres; i està encapçalat per unes paraules preliminars on l’autor, amb la claredat i la sinceritat que el caracteritzen, justifica l’edició del llibre, fa una valoració literària i ens detalla les vicissituds que han patit al llarg dels anys els poemes inclosos.
Josep Antoni Fluixà és un autor que ens ha oferit escassos llibres de poesia. Nàufrags sense illa (1987) i L’estel fugaç (1999), un per dècada. Com a lector hauria preferit que Fluixà ens haguera lliurat un recull més recent, com tocava, si seguim la seua tradició, però ha volgut lliurar-nos un llibre que conté alguns poemes escrits l’any 1979, completant d’aquesta manera tres dècades de conreu i passió per la poesia. Ara cal que sense demora ens lliure el poemari que realment ens deu, el que després de deu anys alguns esperàvem.
Alcúnia és un més d’aquells pobles imaginaris que la ment dels escriptors valencians han posat en el mapa imaginari de la nostra literatura, on ja són Areus, de Vicent Pallarés, Araflà, d’Alfons Navarret, el Benborser de Salvador Company o el meu Pouet.
L’Elegia i el cant per aquest poble imaginari és en realitat un cant a tots els pobles d’un país immers en plena transició política als quals encara els restaven obertes les ferides provocades per la guerra civil i la repressió posterior. Un cant diàfan, directe i dramàtic, amb poemes que dins de la seua aparent senzillesa tenen una gran força com ara el 3: «Alcúnia té el cul pelat, / i sonen de les esglésies les campanes, / el dring-drang de mort, / de mort podrit i esquinçat, / de mort amb cara d’espant», el 5: «Sollada la taula d’hores mortes, / mentre una noia espera / que el seu nuvi torne de la guerra, / i es mira amorosidament l’aixovar» i el 7: «La meua mare no sap llegir el que escric, / però sap escoltar-me / molt tendrament tot el que li dic».
Dubtós cos tancat s’acosta més que l’anterior a allò que seria posteriorment la temàtica i la veu lírica del poeta d’Alzira. Els poemes són més complexos, més rics, més intensos, la mirada del creador és més personal, els versos naixen d’una recerca interior i es projecten sobre el paper amb lucidesa. A mi personalment és la part que més m’ha agradat. «Les paraules, sovint, et són l’únic refugi, / núvol que et cobreix i et purifica».
El llibre el tanquen tres poemes que van ser en el seu moment l’aportació de Fluixà a l’antologia Brossa nova. Poetes valencians dels 80, de la qual es van encarregar Marc Granell i Jaume Pérez Muntaner. Dels tres vull destacar el que porta com a títol Proposta: «Deixar caure els mots com qui deixa / caure unes gotes d’oli cru, / expandint-se per sobre un paper... / Seguir la línia, poema-cos, del dictat. /.../ Fer de l’escriptura una trampa, / l’enginy suprem que el captive». Tota una declaració d’intencions.

dilluns, 7 de desembre del 2009

CUADERNO DE LOS TRUJIMANES/ QUADERN DELS TORSIMANYS


3.

El latido del dolor
va reduciendo el cosmos
hasta convertirlo
en un feudo pequeño, microscópico
donde tan solo cabes
tu y tu soledad.
El latido del dolor
despierta el miedo al vacío
que te van dejando
uno a uno tus muertos.
Escuchas el latido del dolor,
tan sólo el latido del dolor
y lejos, muy lejos
adivinas el respirar
de un cuerpo durmiendo a tu lado.

(3
El batec del dolor/ va reduint el cosmos/ fins a convertir-lo/ en un féu petit, microscòpic/ on tan sols caps/ tu i la teua solitud./ El batec del dolor/ desperta la paüra al buit/ que et van deixant/ un a un els teus morts./ Escoltes el batec del dolor,/ només el batec del dolor/ i lluny, molt lluny/ endevines el respirar/ d’un cos dormint a la teua vora.)


Aquest poema forma part del meu llibre Hores baixes que va aparèixer publicat dins de l'antologia Les hores rehabilitades (Brosquil edicions, València, 2002). La traducció al castellà ha anat a càrrec del poeta Berna Blanch (Catarroja, 1967), membre fundador del Cercle Poètic Argila de l'Aire i codirector de la revista literària Diàfora. Ha publicat entre altres poemaris Els buits que camine (1999), La claror del llamp (2001) El baf de l'espill (2001), Arran de terra, (2003), La llum antiga (2004) i Incorpòria (2007).

dissabte, 5 de desembre del 2009

UNA LECTURA DE BARANES D'ARAM

Baranes d’aram és una col·lecció de vint-i-dos poemes de vers lliure i d’extensió diversa del poeta de Bonrepós i Mirambell Alexandre Ros i Ros. Una col·lecció que compartix volum amb Cabdells d’escuma de Francesc Pou, amb un títol que els aixopluga: De fil de veu (Misèria &cia, Alcoi, 2009).
En Baranes d’Aram els dos primers poemes situen el lector en les terres de l’Alcoià. Després inicia un monòleg amb un llarg rosari de poemes destinats a un tu que de vegades és un nosaltres, però que el lector intuïx que es tracta del reflex del poeta en l’espill. En aquests poemes apareixen sovint mots com ara memòria «esdevenia l’esport de la memòria» i record «Saps que s’ha aturat el record» o imatges que ens suggereixen tots dos «Col·lecciones bocins d’ahir», també dolor, pèrdua i un present descoratjador «mentre el present dubtós/ és una cursa d’obstacles». Més endavant el poeta ens fa saber que trobà un dia un espai on fou immensament feliç, potser a l’illa de Menorca, ja que apareixen Ciutadella «cantaves amb ones/ les memòries de Ciutadella» i la Macarella, una platja al sud de l’illa «Les naus passaran de llarg/ a cala Macarella estant/ recolliràs els versos.... » De colp un raig de llum, una vida plena resplendixen en els darrers set poemes, majoritàriament breus com la nota presa en l’instant que tarda en trencar una ona; però, les circumstànciesvan obligar al poeta a abandonar aquell espai on va trobar un boci de felicitat. Tots sabem com de traumàtic és renunciar als paradisos i, malgrat que siga una quimera, ens pren sovint el desig de retornar-hi. També l’ombra d’aquest paradís o potser un altre convertida en record serpenteja en bona part de la resta del poemari.
Entre el poema sis i el tretze Alexandre agrupa un seguit de versos que ens parlen del dolor de la tortura, de la frustració, de la impotència, del trencament dels fràgils equilibris, «Arribes al crit/ esquerdes els fràgil equilibri/ que vas bastir amb l’esguard», «Finalment es trenca/ aquell bri d’alegria/ proporcionat per la satisfacció/ d’estar on volíem,/ no hi ha més» i alça la veu i denuncia que no tot val i que la indiferència no és cap remei. Durant la lectura d’aquests poemes he tingut la sensació que junts conformaven una part diferent a la resta, menys íntima, més acostada a la denúncia social, però alhora he vist que hi ha com un finíssim fil d’aram que els unix. En aquest apartat, que no ho és, hi ha un magnífic poema, el més llarg de tots, que ens parla d’un temps en el qual ens ha tocat viure en què l’ésser humà s’evadix de la realitat tot practicant la indiferència, una indiferència que no és més que el refugi de l’egoisme, un efecte secundari del desencant «Aquest era el gran remei/ grans dosis d’indiferència./ Bo per a tot/ bo per a tothom./ Els diaris van plens,/ els noticiaris no en diuen altra./ Es convoquen congressos/ s’inauguren seus... »

dimecres, 2 de desembre del 2009

CUADERNO DE LOS TRUJIMANES/ QUADERN DELS TORSIMANYS




2.

A golpe de aullidos
los perros te despedazan el día
construyen un paisaje sonoro
que te hace sentir demasiado cercano
el batir de las alas del ángel de la Muerte.
Enciendes el televisor
y te paseas nervioso
por los diversos canales.
En la calle el viento
juega a la tarara
con las esquelas
de todos los diarios.
Durante la noche
entre el trasluz
intangible de los sueños,
divisas ciertas facciones en el hall
de la gran estación Terminal,
y sientes un ahogo como un muro
en medio de alguna autopista.
Quieres llorar y que la madre,
tal vez la abuela o la mujer,
te reconforte,
pero, a pesar de que en cada mujer
has buscado también una madre,
comprendes que ya eres demasiado viejo
para ciertas cosas.
Empujado por una angustiosa
necesidad de compañía
enciendes la radio.
Alguien canta a un amor desgraciado
y tu, como un buen amigo,
comprensivo y solidario,
en silencio, lo escuchas.

(2
A batzegades d’udols/ els gossos t’esbocinen el dia/ bastint-te un paisatge sonor/ que et fa sentir massa a frec/ el batre d’ales de l’àngel de la Mort./ Encens el televisor/ i et passeges nerviós/ pels diversos canals./ Al carrer el vent / juga a la tarara/ amb les esqueles/ de tots els diaris./ Durant la nit,/ entre el besllum/ intangible dels somnis,/ albires certes faccions al hall/ de la gran estació terminal,/ i sents un ofec com un mur/ al bell mig d’una autopista./ Vols plorar i que la mare,/ tal vegada l’àvia o la muller,/ et reconforte,/ però, malgrat que en cada dona/ també has buscat una mare,/ comprens que ja eres massa vell/ per a certes coses./ Empés per una anguniosa/ necessitat de companyia/ encens la ràdio./ Algú canta un amor desgraciat/ i tu, com un bon amic,/ comprensiu i solidari,/ en silenci, l’escoltes.)


Aquest poema forma part del meu llibre Hores baixes que va aparèixer publicat dins de l'antologia Les hores rehabilitades (Brosquil edicions, València, 2002). La traducció al castellà ha anat a càrrec del poeta Berna Blanch (Catarroja, 1967), membre fundador del Cercle Poètic Argila de l'Aire i codirector de la revista literària Diàfora. Ha publicat entre altres poemaris Els buits que camine (1999), La claror del llamp (2001) El baf de l'espill (2001), Arran de terra, (2003), La llum antiga (2004) i Incorpòria (2007).