dijous, 29 de juliol del 2010

LA PARTIDA D'AMÀLIA


Algun lector despistat, en encetar la lectura de la novel·la Partida de Vicent Sanz (Aeditors, el Perelló, 2008), pot arribar a pensar que es troba davant d’una nova versió de Romeu i Julieta, situada en aquesta ocasió en plena postguerra a Traiguera (el Maestrat). Romeu seria Vicent, el fill del capitost local del Movimiento, i Julieta seria Amàlia, la filla de qui fou cap del comité revolucionari durant la guerra civil. Però aquest lector s’equivoca de bon tros, ja que Traiguera no estava dividida en partidaris de cada família, sinó que dins de cadascuna d’elles els individus que les conformaven anaven capotejant la vida com podien, aprofitant uns les noves circumstàncies polítiques per a enriquir-se i escalar posicions socials mentre que els altres esperaven que els temps els foren més propicis.
Vicent Sanz, en els primers capítols, ens situa en un temps i en un lloc per a oferir-nos els antecedents bàsics de la trama, per anar complementant-los amb més detall i eixamplant-los a mesura que ens va presentant cadascun dels personatges.
I de colp i volta apareix una carta procedent de l’exili, una carta que dividirà la família però també el cor d’Amàlia.
El títol del llibre ens parla de l’inici d’un viatge cap a la llibertat, però també d’una partida, com les de truc, on l’engany forma part del joc. Una partida entre dues maneres d’entendre el món en la qual tots els individus que apareixen tenen el seu paper.
Vicent Sanz es revela en aquest llibre com un bon constructor de personatges, el mural que ens oferix és extens, versemblant i plural. S’ha esforçat per tal d’oferir-nos els diferents matisos de cada individu, sense carregar massa les tintes en tòpics ni en prototipus. Els seus personatges estan fets de carn i ossos i apareixen amb totes les seues virtuts, però també amb les seues misèries. Amàlia, la protagonista, és una dona bella, oberta, liberal, però també és capaç d’enganyar, de manipular... Vicent, l’antagonista, és un home temprat, fort, però també gallet, prepotent, masclista, capaç de pegar-li al seu pare si aquest s’interposa entre ell i els seus plans.
Vicent Sanz ha sabut crear l’atmosfera adient per a una trama que enganxa el lector, recrea amb gràcia un paisatge, el del Maestrat, amb els seus pobles petits, els masos, la seua orografia, els conreus de secà, com també un paisanatge de rostres rovellats, de silencis còmplices, on els masovers tenen tractes amb els maquis mentre fan bona cara als guàrdies civils.

dimarts, 27 de juliol del 2010

MITJA DOTZENA D'OUS


En la pel·lícula nord-americana El cor de l’àngel l’actor Robert de Niro interpreta un personatge inquietant anomenat Louis Cifer, un individu que mai no en té prou de menjar ous. L’ou, en diverses cultures, és el símbol de l’ànima. L’escriptor Jordi Pijoan-López, en el seu nou recull de contes, que qualifica com a cròniques paranormals, pren aquesta simbologia i la trasllada al títol del llibre: Mitja dotzena d’ous (Llibres de l’Índex. Barcelona, 2010). Mitja dotzena perquè sis són els contes i també perquè sis són les ànimes que els protagonitzen. Així i tot, encara que simbòlicament justificat, la sonoritat del títol ens porta ecos domèstics. Ara, això també té una explicació, ja que les sis narracions estan immerses dins d’escenaris i situacions d’allò més quotidians.
Els tres primers contes són els més extensos, ja que ocupen cinquanta, seixanta i vint-i-cinc pàgines respectivament, i els tres darrers deu, tretze i deu pàgines. La qualitat de cada relat no està marcada per l’extensió, de vegades Pijoan resulta més impactant en els relats més curts, alguns passatges de Dormilega o Un contracte draconià són vertaderament divertits. Encara que jo el trobe a gust i gaudint d’allò més, i això ho sap transmetre al lector, recreant-se en la descripció d’escenes i personatges, en alguns casos, com el de Psicofonia per a principiants (que obri el llibre i amb el qual va obtindre el Premi en el I Concurs Literari d’Humor Negre de la Universitat de Lleida), arriba a oferir-nos fins i tot un interessant treball dialectològic en els diàlegs.
En cada relat Jordi Pijoan-López, amb grans dosis d’ironia, sàtira i humor negre, construïx una narració sobre una experiència paranormal diferent: psicofonies, transmigracions d’ànimes, pactes amb el diable... I amb un llenguatge fresc, àgil i directe ens dibuixa escenaris i situacions de vegades paradoxals, en els quals el lector té la sensació que l’autor intenta ridiculitzar aquesta mena d’activitats paranormals burlant-se del mort i de qui el vetla, alhora que fa un retrat mordaç de la societat catalana actual (no s’escapa ni la política ni el món del llibre), per acabar amb un parell de frases a darrera hora que ens deixen en la boca el sabor agredolç del dubte i el pensament inquietant que, malgrat tot, igual resulta que hi ha un fons de veritat, la qual cosa acaba glaçant-nos el somriure.
Menció a part mereix el pròleg, que quasi podria qualificar com l’ou que ve a trencar la mitja dotzena.

dissabte, 24 de juliol del 2010

UNA CASA FETA DE SOMNIS I REALITATS


La casa que vull (Arola editors. Tarragona 2009) és el primer dietari que ens oferix Enric Balaguer, amb ell aquest assagista i professor universitari va obtindre el Premi Ciutat de Tarragona 2008 en la modalitat de Biografies, Autobiografies, Memòries i Dietaris, com també el Premi dels Escriptors Valencians al Millor Llibre d’Assaig 2010.
El volum està dividit en quatre parts, cadascuna de les quals correspon a una estació de l’any. Les anotacions no estan precedides per una data, sinó per un títol. Bona part d’aquestes anotacions estan preses a Gines (Castell de Guadalest) i altres a la ciutat d’Alacant, conformant d’alguna manera els pilars sobre els quals se sustenta el llibre: per una banda, les anotacions d’un neorural, és a dir d’un individu que torna o retorna a la terra amb una visió sentimental del camp diferent a la que en té un llaurador, més productiva; i per una altra, la visió de l’intel·lectual, del professor universitari que reflexiona sobre les interioritats i misèries de l’ofici de docent, el futur i present de la llengua alhora que ens oferix apunts sobre l’actualitat i les diverses lectures que fa.
La mirada de Balaguer sobre el món i la vida està marcada per les ensenyances del budisme, doctrina de la que es declara seguidor i de la qual al llarg de tot el dietari ens va donant notícia. A través de la seua relació amb el món, el més proper i íntim, però també el més global, ens oferix en negre sobre blanc els paràmetres de la identitat, de la personalitat d’un individu, ell mateix, carregat d’energia, que va construint una casa, una parcel·la on té la intenció de viure en contacte directe amb la natura. Una casa feta de somnis i de realitat. El budisme busca l’equilibri i Balaguer, fidel a aquesta premissa, per tal d’oferir-nos en el dietari una visió contraposada a la del protagonista, ens parla del somni i de la realitat de Llorenç, un vell llaurador al qual l’únic objectiu que li resta en la vida és vendre la seua casa i les seues propietats per anar-se’n a viure a la ciutat de Benidorm, que ell té d’alguna manera idealitzada.
Enric Balaguer, al llarg de les quatre estacions i de tant en tant, ens va oferint entrades més curtes en forma de microrelat, apunts bàsics o aforismes, literatura mínima i com tot (tots) el dietari transversal.
La seua prosa es modela a partir de les sensacions amb una eloqüència i plasticitat remarcables. El seu llenguatge és ric, dúctil, viu. La seua mirada és perspicaç i la seua capacitat per al retrat dels personatges amb els quals es va trobant resulta interessant.

dilluns, 19 de juliol del 2010

TAPINERIA CONTINUA FENT CANÇONS


Des de l’aparició, ara fa més de cinquanta anys, de la cançó Al vent, la música popular valenciana ha anat oferint amb el pas del temps, tot i els entrebancs que ha hagut de patir, un ventall cada vegada més extens de compositors, músics, intèrprets i gèneres musicals fins arribar a l’actualitat, en què assistim a un esclat de magnitud mai no vista en quantitat i qualitat de propostes.
Durant aquest temps s’ha anat creant un cànon d’obres imprescindibles amb un nivell de creativitat contrastada. Dins d’aquest cànon, un dels discos que té un lloc indiscutible és Brossa d’ahir, que l’any 1977 van gravar Pep Laguarda i el grup Tapineria, i que Discmedi va reeditar el 2006 en format de cedé acompanyat de diversos documents audiovisuals i uns llibrets on s’expliquen els detalls de la seua concepció. Aquest era un treball exquisit de folk rock, hereu dels millors exponents anglosaxons del gènere com ara Nick Drake, Neil Young, Tom Petty, Bob Dylan, però amb unes gotes de música mediterrània i que alhora estava emparentat amb treballs de Pau Riba, qui se’n va encarregar de la direcció artística, i de Jaume Sisa. Tapineria, Juli Bustamante i Remigi Palmero es van convertir en la trinitat del rock valencià.
Malgrat l’èxit aconseguit amb aquest primer treball, la banda va desaparéixer poc després per a tornar als escenaris i els estudis de gravació trenta anys més tard amb una formació en la qual només queda del grup original Manuel Garrido («Garri»). A aquesta nova aventura s’han sumat Samuel Iborra i Josep Vicent Tallada. Sota el braç porten un nou disc: En perill d’extinció, un títol amb el qual pretenen remarcar les dificultats per les quals passen la llengua i la cultura del nostre país, ofegades per polítiques que sovint juguen en contra.
El so de la nova Tapineria continua sent en part hereu de la vella, amb preeminència de guitarres acústiques, percussions menudes i instruments com ara la flauta, el saxo, la trompeta i l’harmònica, però han canviat la veu de Pep Laguarda per la de Garri, com també la línia de les seues lletres, ara escrites per Garri, Samuel, Tallada i el carismàtic actor i poeta Ismael Carretero. La marcada personalitat de Pep Laguarda ha sigut compensada amb el talent i la professionalitat de Samuel Iborra i Josep Vicent Tallada, que han aportat idees fresques i noves sonoritats i influències musicals al grup, tots dos han estat també els responsables de la producció i les mescles del nou treball. En perill d’extinció és un disc eclèctic, de nou cançons, algunes realment brillants com ara Etno-break, on Josep Vicent Tallada a la flauta enceta el disc amb un so i un ritme encomanadissos, Campanitas de Bronze, basada en una cançó infantil però interpretada sota ritmes elèctrics, Hem fet cançons, un tema on els teclats prenen protagonisme i ens declaren que la música per a ells és com un bàlsam contra la soledat i les ferides del viure, Rei de la tristesa, amb aires de bossa nova, on Tallada al saxo aporta ecos de jazz, Zones de cristall, ritmes jamaicans amb una guitarra elèctrica que va repuntant les costures de la cançó, Més enllà, que a mi personalment em porta ecos del rock dels setanta, Un crit, on el rapsode, després d’encetar la cançó amb unes estrofes de reminiscències raimonianes, es transforma en cantant per a denunciar un sistema injust que té la capacitat de reinventar-se per tal de continuar explotant-nos.
Tapineria, com abans ho féu Josep Vicent Tallada en la seua etapa de cantautor, fa una aposta important per les noves tecnologies per tal de donar a conéixer les seues composicions.
En l’actualitat el grup està treballant en el segon disc de la nova etapa. En l’armari tenen més de vuitanta cançons, algunes de les quals ja es poden escoltar a través d’internet en xarxes socials com ara el youtube o el myspace.

dijous, 15 de juliol del 2010

LA DONA SENSE ATRIBUTS

(Carles Cortés a la Casa del Llibre de València. Foto: Francesc Mompó)


Al llarg de la seua trajectòria com a novel·lista, però també com a estudiós de la literatura, Carles Cortés ha mostrat un interés extraordinari pel món femení. Així, ha estat autor d’antologies d’escriptores com ara Isabel-Clara Simó, Maria Mercè Roca, Carme Riera, Maria Antònia Oliver o Caterina Albert. En les seues tres primeres novel·les, Veu de dona, Marta dibuixa ponts i Els silencis de Maria, Cortés ens oferix un retrat psicològic de dones de diferents estrats socials i edats. Ara en Sara, la dona sense atributs (Premi de Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida, 2009. Bromera, 2010) continua en la introspecció de la psicologia femenina, a través de les pàgines d'aquest nou llibre descobrirem a Sara, una persona lliure, intel·ligent, de classe mitjana alta, amb una bona formació cultural i econòmicament independent, la qual inicia la cinquena dècada de la seua vida adonant-se que té una mancança d’afectivitat i d’experiències sensorials. Sara és conscient que els anys van deteriorant el seu cos, i abans que els enderrocs i la vellesa el convertisquen en una quimera, decidix donar-li un colp de timó a la seua vida i gaudir dels plaers que aquesta li atorga. Per tal de satisfer el seu impuls contracta un gigoló que amb la seua bellesa i el seu saber fer la captivarà de tal manera que acabarà proposant-li als pocs encontres de viure junts.
Sara, sense adonar-se’n, entrarà el llop al galliner i aquest dimoni amb cara d’àngel (un individu amb un transtron d'afectivitat originat en l'època de l'infantesa) del qual s'ha enamorat convertirà els seus pròxims cinc anys en una espiral fatídica d’autodestrucció.
Carles Cortés, amb el referent L’home sense atributs, la novel·la de Robert Musil, a qui cita reiteradament al llarg de l’obra, amb la vida però sobretot les cançons d’Édith Piaf, que aconseguim escoltar entre línies, i la història bíblica d’Abraham, els seus fills i les seues dones, ens oferix una obra psicològica amb una gran força literària en la qual ens obliga a reflexionar sobre el comportament humà, les cruïlles que ens porten a la destrucció, a l’anihilament de la nostra personalitat.
És un llibre carregat de sensualitat i sexualitat, amb escenes tòrrides descrites amb tot luxe de detalls, on la passió dóna pas a l’obsessió, al domini i l’esclavatge, a la violència física i verbal, i on una veu narrativa, capítol rere capítol, va contant als diversos personatges protagonistes quin ha estat el seu paper en la història. El lector té la sensació que escolta d’amagat alguna cosa molt íntima, però es veu incapaç de tancar el llibre i posar-se en els seus assumptes, ja que tot plegat emana una força magnètica de gran atracció.
En arribar a les darreres pàgines sabrem de qui és aquesta veu i ens sorprendrem potser, però no tant.
Carles Cortés construïx amb gran riquesa de matisos i versemblança una galeria de personatges que vénen a complementar la vida i el món de la protagonista. Crea una trama amb una gran força i es mostra amb més claredat que mai com una de les veus narratives en llengua catalana amb més futur i amb una solidesa més intensa amb cada nova entrega.

divendres, 2 de juliol del 2010

CALIFORNIA A TRAVÉS DE LA MIRADA DE TONI MOLLÀ


Massalfassar és un petit municipi de la comarca de l’Horta Nord conegut per la gran afició que els seus habitants tenen a la pilota valenciana, i també per la seua colla de dimonis, una entitat festivocultural dinàmica, lliure de peatges i referència entre els valencianistes. L’assagista Toni Mollà, nascut a Meliana, fa uns anys que es va traslladar a viure a Massalfassar. Aquest no ha estat un canvi traumàtic, ja que tan sols separen quatre quilòmetres un poble de l’altre, però d’alguna manera Mollà ha canviat el seu punt vital, així com el punt de partida de bona part dels itineraris que el seu esperit viatger l’empeny a realitzar. Així, el seu darrer llibre, Més enllà de San Francisco. Viatge per California tot esperant Obama (Premi de Narrativa en Valencià Constantí Llombart, 2009. Bromera edicions, 2010), que jo haguera titulat De Massalfassar a San Francisco o De l’Horta a Califòrnia, comença a Massalfassar per a després de quinze dies de rodar per les carreteres i autopistes californianes retornar-hi.
Però aquesta no és una qüestió anecdòtica o circumstancial, ja que al llarg de tot el viatge el paisatge trobat, algunes mostres arquitectòniques i fins i tot el caràcter d’alguns personatges seran comparats amb els de l’Horta, cosa que dóna a aquest humil lector la impressió que Mollà ha afegit a l’aforisme del seu estimat Fuster: «Joan Fuster és la mesura de totes les coses» aquest altre: «L’Horta [el seu espai vital més pròxim del qual ell se sent una part de vegades crítica, de vegades dissident] és la mesura de totes les coses».
Més enllà de San Francisco és producte d’un viatge que Toni Mollà va fer amb la seua dona i la seua filla en setembre del 2008, just quan Obama fou proclamat candidat a la presidència dels EUA. El relat està escrit des del jo de l’autor, però s’oferix al lector des del nosaltres familiar, ja que el lector és informat d’aquesta presència i de com influïx en cada pas que el protagonista fa, un protagonista amb un rostre molt humà i que al llarg de tot el llibre es va retratant entre línies i del qual en cloure el llibre ens haurem fet una idea molt clara dels seus gustos, del seu caràcter i de la seua manera de veure el món.
El viatge li servix a Mollà per a parlar i reflexionar sobre tot allò amb què es troba: la multiculturalitat americana, la cultura de l’automòbil, la generació beat, els hippys, la pel·lícula Vicky, Cristina, Barcelona, a la qual li dedica un capítol sencer, l’esperança de canvis que representa Obama per a molts ciutadans nord-americans, com també per a parlar dels seus referents literaris, cinematogràfics, musicals, amb citacions freqüents a altres intel·lectuals que aporten la seua peculiar visió sobre diferents aspectes del viatge per tal de subratllar les seues opinions o simplement aportar-hi una altra mirada. També el paisatge americà li servix a Mollà per a evocar altres paisatges viscuts en diversos viatges que ha fet al llarg de la seua vida.
Toni Mollà ens parla també dels diferents models de ciutat que troba, tot comparant-les amb altres. Algunes són urbs que tenen un model a Europa, com ara San Francisco, Solvang; altres, com Los Ángeles, una ciutat pensada per als cotxes més que per a les persones, o Las Vegas, la ciutat del joc i de l’oci, són quasi úniques.
Pel que fa al menjar, sovint busca el refugi a restaurants italians i francesos, tot allò que procedix d’aquests dos països està ben considerat. I el vi, el vi californià que en cada àpat consumix especificant-ne la varietat: merlot, cabernet-sauvingon...
Un llibre de lectura amena, ple de picades d’ull i de complicitat, escrit amb un to amb molts matisos que van des del text proper a l’assaig fins el reportatge periodístic.