divendres, 27 d’agost del 2010

L'AMANT DE DIÒGENES


Si he de dir la veritat, preferisc la representació teatral d’una obra a enfrontar-me a la seua lectura. La meua disposició per a enfrontar-me al text teatral ha de tindre una motivació superior a la d’una novel·la o a la d’un llibre de poesia. Supose que això mateix li passa a bona part dels lectors, ja que els índexs de lectura d’obres teatrals són baixos i la venda de llibres d’aquest gènere encara més. Aquests dies ha caigut en les meues mans l’obra guardonada l’any 2009 amb el 37 Premi de Teatre Ciutat d’Alcoi, L’amant de Diògenes (Brosquil Edicions, 2010). Un text escrit a quatre mans per Blanca Bardagil i Montserrat Mas, i m’he posat a llegir-lo sense ganes, però a mesura que he anat consumint pàgines m’imaginava l’escenari, els seus decorats i la fisonomia dels personatges fins que, atrapat per la trama, he arribat al final i m’he vist aplaudint en un pati de butaques on jo era l’únic espectador.
L’amant de Diògenes és una obra curta amb vint-i-cinc escenes breus, en la qual intervenen quatre actors i quatre actrius. L’argument aparentment senzill es va complicant fins el desenllaç final, que busca sorprendre l’espectador.
Una parella de germans amb pocs escrúpols venen la casa del seu avi que encara no han heretat, ja que aquest continua viu i gaudint de bona salut. Una dona viuda, de fet ha enviudat només casar-se, assessorada per la seua germana, els compra la casa. Però mentre es mor o no es mor l’avi, decidixen compartir l’habitatge.
Més endavant la cosa es complica força, ja que apareix la nòvia d’un dels dos germans. Aquesta primera parella, amb els diners de la venda, pretén comprar-se un iot per a donar la volta al món. Tot seguit entra en escena el marit de la germana de la compradora, descobrint-nos una nova conxorxa, el matrimoni que està arruïnat vol compartir la casa amb la nova propietària. En una nova volta del caragol apareixen, per una banda, el testament de l’avi que diu que la casa li la deixa a la seua criada, i per una altra el mateix avi, més fresc que una rosa. I per acabar-ho d’arredonir hi ha un darrer personatge, que com una figura espectral és present en totes les escenes.
Bardagil i Mas creen un seguit de situacions on l’espectador assistix amb un somriure en la boca al despullament moral d’uns personatges que, empesos per la necessitat o l’egoisme, són capaços de qualsevol cosa, fins i tot de fer el ridícul, per tal d’aconseguir allò que desitgen.
Arribat a la fi de la meua lectura he pogut comprovar que també es pot gaudir d’un text teatral sense haver d’eixir de casa. Ara, aquest no serà un motiu suficient perquè deixe d’anar de tant en tant a un teatre.