dilluns, 1 d’agost del 2011

A PESAR DE TOT, LA SORT ENS SOMRIU DE TANT EN TANT

(El cantautor Carles Pastor, l'escriptor Francesc Mompó i el músic i artista plàstic Jordi Albinyana)



Dir que els valencians som un poble amb sort, amb la que ens està caient damunt des de fa dècades, potser puga prendre’s per alguns com un insult i una provocació gratuïta. La veritat és que, amb un govern que practica la censura, talla emissions de canals de televisió, entén els informatius de la televisió pública com el departament de publicitat del seu partit, fa gala d’idees retrògrades i acientífiques davant de qualsevol sense vergonya ni sentit del ridícul, amb paladins d’una llengua de la qual són analfabets, amb una majoria de membres entre les seues files que d’una manera conscient o inconscient creuen en la supremacia d’una llengua sobre una altra..., amb tots aquests símptomes d’una malaltia greu, amb el virus del feixisme inoculat en el moll de l’os de l’electorat, doncs jo encara crec que en alguns aspectes els valencians som un poble amb sort.
I la sort no ens ve donada per un clima benigne ni una situació geogràfica immillorable, sinó pels nostres creatius. Des que el xativí Raimon, fa mig segle, va agafar la guitarra i li va pegar per compondre la cançó Al vent fins hui en dia tot un seguit de músics i cantautors de diferents formació i estil ens han descobert i ens han fet de guia per a conéixer el bo i millor de la nostra poesia de tots els temps. Abans de Raimon ja ho va fer, des de l’àmbit de la música més acadèmica, Matilde Salvador, autora fins i tot d’una òpera en valencià amb text del poeta Xavier Casp.
L’autor de Jo vinc d’un silenci ho ha fet amb els nostres clàssics: Ausiàs March, Jordi de sant Jordi, Anselm de Turmeda, o contemporanis com el seu estimat Salvador Espriu; Al Tall amb els poetes àrabs valencians; Ovidi Montllor amb Estellés, Segarra o Pere Quart; Paco Muñoz amb Lluís Guarner, Tomàs Garcés, Toni Mestre, però també amb Miquel Martí i Pol, Vicent Andrés Estellés i en col·laboració amb Lluís Miquel amb els nostres clàssics; Miquel Gil amb Manel Rodríguez-Castelló, Tono Fornés, Isidre Martínez, Anna Montero; Rafa Xambó amb Marc Granell, Isabel Garcia Canet..., i així una llarga llista de la qual poques cultures poden gaudir. Un luxe exquisit, de vegades ignorat per paladars d’ase que aconseguixen bloquejar el seu pas perquè arribe a la majoria de ciutadans. Alguns d’aquests treballs haurien de considerar-se una eina imprescindible en les classes de llengua i literatura.
Aquests darrers dies del mes de febrer ha aparegut un nou treball d’un cantautor provinent de l’escena del rock i amb notables influències de la música dels huitanta, en especial d’aquell meravellós joglar de la música pop que fou Antonio Vega; es tracta de Carles Pastor i el seu nou disc, Els ulls de Bob, en el qual, amb la col·laboració de músics com ara Pere Ródenas i Miquel Gil, canta dotze poemes de deu poetes valencians vius i de diverses generacions. Una petita joia que es guarda en un embolcall dissenyat pel músic i artista plàstic Jordi Albinyana, que ja es va encarregar de signar el disseny del darrer treball de Josep Gimeno el Botifarra i de Miquel Gil.
Aquest nou cedé, el tercer de la seua carrera, és quasi una antologia poètica amb format de cançons, no hi estan tots els que haurien d’estar-hi però sí que els puc dir que no n’hi sobra cap dels que hi són: Ramon Guillem, Teresa Pascual, Manel Alonso, Isabel Robles, Encarna Sant Celoni, Eusebi Morales, Francesc Mompó, Maria Fullana, Enric Monforte, Jaume Pérez Muntaner i Berna Blanch.

Hi podem trobar des d’increïbles artefactes poètics fins a explosius carregats de lirisme i de denúncia, amb un so musical ple de força i sensibilitat. Ja ho he dit i ho torne a dir: una sort de la qual no tots els pobles poden gaudir.


(Article publicat a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital l'Informatiu http://www.linformatiu.com/ el dia 24 de febrer de 2011)