S’està dient, i jo no em canse
d’escoltar-ho i de repetir-ho amb satisfacció, que la música en valencià passa
per un dels seus millors moments des que un xicot de Xàtiva va agafar la
guitarra i compongué la cançó Al vent.
Però si ens aturem una mica i
girem la vista enrere, veurem que entre l’esclafit musical dels setanta i
l’actual hi ha un temps que no va ser massa propici per a la música en
valencià. Entre els músics dels setanta i els del segle xxi aparegueren altres que ho van tindre molt difícil. Cantar
en valencià d’una manera més o menys professional sempre ha estat complicat,
però aparéixer en escena en aquells moments i intentar fer-se un lloc fou una
tasca digna d’herois, quan no de simples kamikazes, només cal escoltar el
testimoni de gent com ara Carles Enguix o Joan Amèric, tot dos encara en actiu.
Amèric, a pesar de totes les dificultats, va aconseguir publicar uns quants cedés
amb un pomell de bones cançons i a més va ser capaç d’omplir recintes amb un
aforament notable.
Entre les generacions dels seixanta
i dels setanta i les actuals hi ha un personatge que fa de baula tot intereconnectant-les,
em referisc a Miquel Gil. L’exmembre del grup Al Tall va viure tota
l’efervescència de la transició quan els concerts s’omplien de joves que reclamaven
l’autonomia i l’autodeterminació del País Valencià. Va travessar el desert de
meitat dels huitanta i dels noranta fent provatures de mestissatge sonor, amb
projectes com ara el de Terminal Sur,
per a després iniciar, amb l’aparició del cedé Orgànic, una trajectòria de les més brillants i sòlides d’aquests
darrers anys.
Miquel Gil és, però, també un
punt de contacte i d’unió entre músics provinents de diverses tradicions
musicals, els de la música d’arrels anglosaxones, els de la música llatina i la
música d’arrels mediterrànies. Ho és, també, entre Catalunya i el País Valencià,
entre el sud de la península i les valls i muntanyes de més al nord.
La seua obertura de mires, la
seua passió per la música, la seua empenta, la seua perseverança i la seua
valentia a l’hora d’enfrontar-se a modalitats de cant i fins i tot a temes
musicals que han estat profundament marcats per l’enorme personalitat dels seus
creadors, com ara Ovidi Montllor, Joan Manuel Serrat, Joan Baptista Humet, etc.,
fan d’ell un intèrpret i un creador únic i original.
Però hi ha una altra tasca que
Miquel Gil ha dut a terme amb èxit, donar a conéixer al gran públic l’obra de
poetes valencians i catalans actuals, no ha estat l’únic en fer-ho però sí un
dels més constants. El tractament musical que li ha donat aquests poemes va més
enllà de la simple recreació musical, els ha fet seus i molts d’ells els ha
acabat convertint en petites joies.
Quan u s’acosta a l’obra de
Miquel Gil, el primer que li crida l’atenció és la seua veu trencada i potent,
després va descobrint una sensibilitat, un saber fer, un saber envoltar-se de
bons professionals i un gran respecte per un ofici que coneix, que gaudix i que
ha convertit en la seua vida. Quan un s’acosta al verí de la seua música es
converteix en un addicte.
(Publicat el 1 de desembre de 2011 a la columna "Mou-te que açò s'empastra" del diari digital l'Informatiu)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada