Les noves tecnologies i les xarxes socials, que amb aquelles han aparegut i han proliferat com a bolets, han fet possible entre altres coses que s’afermaren velles amistats que per la distància i el pas del temps s’anaven lentament marcint, o que es coneguera gent nova, individus inquiets que usen les xarxes socials com una excusa, com una ferramenta per a crear i exposar al públic un seguit d’artefactes literaris, sovint breus i que habiten en la terra que fa frontera entre l’assaig fragmentari, el microrelat, la prosa poètica i la poesia.Des de fa un temps seguisc amb una certa atenció el deambular per la xarxa d’uns quants elements d’aquesta nova fauna que van nòmades d’ací cap allà, dels blogs al twitter i d’aquest al facebook. D’entre tots ells prompte em va seduir Josep Manel Vidal, un mestre i agitador cultural de l’Alcúdia de Crespins, un escriptor d’aquells que van fent sense massa pressa, sense massa soroll i que de tant en tant participa en algun concurs i que sovint deixa caure en la xarxa granades amb una gran càrrega poètica.
Fa poc que m’ha fet arribar el llibre col·lectiu Matí i altres contes, editat per Cossetània edicions, un volum fruit del XIV Premi de Narrativa Curta per Internet Tinet (Premis Literaris Ciutat de Tarragona 2010). En aquest recull apareix un relat de Josep Manel Vidal titulat Epíleg, es tracta d’un text que no supera les sis pàgines i que amb el seu estil característic, en el qual la perspectiva d’un jo enyoradís immers en la quotidianeïtat i amb el qual és capaç de véncer a colps de metàfores i de donar-li la volta al llenguatge, ens parla d’un dels temes clau de la literatura: la passió amorosa, els anhels i les esperances que és capaç de crear en nosaltres i el desamor que apareix de sobte, com una ensopegada brusca amb una realitat que es riu de la generositat dels nostres sentiments més profunds i que ens pot convertir, com al personatge que alhora fa de veu narrativa del relat, en el presoner de la imatge, sempre sobrevalorada, d’un ésser que ens va rebutjar.
Epíleg també ens parla de la solitud de l’individu davant la creació literària, de la memòria com a refugi però també com a matèria primera de la literatura, de com podem salvar els records a través d’ella, i amb ella com podem construir una llar on llepar-nos les ferides que el pas del temps i la vida ens infligixen.
És cert que la producció podria haver estat més cuidada, no ho negaré, però aquesta mancança es compensa amb un grapat de bones col·laboracions que aporten al so de la banda una gran riquesa: la dolçaina de Josep Miret, membre del grup Escandall els dolçainers de Puçol; les veus d’Eva Barea, que fa duet amb Juanen en diversos temes; de Vicent Redolat, membre del grup Mox, que recorda la de Bumburi; les de Roberto Lo Cabo i Manuel García, que junt amb Eva i Juanen aconseguixen crear un gran efecte en una de les millors cançons del disc; els teclats de Marta Estal; i la bandúrria de Rocío Gómez-Pimpollo.
Infussió és una banda de llarg recorregut, que ha de continuar experimentant nous sons, nous mestissatges, que ha de tindre cura d’alguns detalls però mentrestant ens oferix temes tan canyers com ara Esperança, amb un missatge social inclòs, balades com ara Camins, L’altra punta del llit o Esta noche.
