dilluns, 23 de gener del 2012

SOBRE MÚSICA I LLETRA



Encara que des de les emissores de ràdio i televisió privades que inunden els aparells que tenim a casa no ens n’informen gens ni mica, la veritat és que la música en valencià passa per un dels seus millors moments. Mai com ara no hem tingut tan bona i variada oferta, tant en grups com en solistes, tant en música tradicional com en moderna, a la qual cosa cal sumar l’aparició de grans músics d’acompanyament i d’estudi, i de tècnics que entre bambolines fan uns arranjaments o una producció musical d’una alta qualitat.
Malgrat la crisi econòmica, malgrat tots els embats que patix la indústria musical amb tant de pirata com hi ha solt, malgrat els programadors de concerts i els encarregats dels programes de ràdio que ignoren els nostres creadors, crec que els temps juguen a favor de la música en valencià, i d’això, entre altres, tenen la culpa les xarxes socials digitals.
L’any 2011 van aparéixer treballs discogràfics més que ressenyables, com ara «Coratge», d’Obrint Pas, amb la seua barreja de ska, hard-rork i músiques del món on la dolçaina pren un protagonisme i una dimensió noves; «Per marcianes», de Miquel Gil, amb el mestissatge musical que caracteritza el veterà músic de l’Horta Sud; «El paradís de les paraules», del gandià Carles Dénia, una joieta de música tradicional valenciana amb tocs de jazz i flamenc, on Dénia canta els versos mil·lenaris dels poetes àrabs valencians; o el roquer també de Gandia Carles Pastor i el seu disc «Els ulls de Bob», el qual ha posat música a onze poetes valencians vius.
Però entre tots hi ha un disc que, sense menystindre ni un pèl els ja esmentats, a mi, personalment, m’ha enamorat. Es tracta de «Música i lletra», del xativí Feliu Ventura, un treball on es recullen onze magnífiques cançons. Els arranjaments musicals i la producció han estat a càrrec de Borja Penalva, un músic, compositor i arreglista valencià que ha treballat entre altres amb Lluís Llach i que cal tindre ben present. Penalva ha sabut potenciar les millors qualitats interpretatives de Ventura, així com vestir les cançons amb un so fresc, cristal·lí, amb les gotes justes d’artificiositat.

El disc està gravat amb un predomini dels instruments acústics, com ara la viola, el violí, el violoncel, la guitarra espanyola o l’acordió, la qual cosa no vol dir que «Música i lletra» no continga cançons amb un ritme trepidant o contundent, que en té.
He trobat Feliu Ventura en aquest nou treball, el sisé de la seua carrera, més madur com a cantant, més crescut com a compositor musical i lletrista, capaç de la ironia més fina per tal de denunciar les baixeses morals dels nostres governants en cançons com ara «El nus de la corbata», líric, tendre, enyoradís, amb «Història d’un sofà», o exigent en el clam i en la denúncia com en «Torn de preguntes».
Cada cançó de «Música i lletra» funciona d’una manera individual, no hi ha cap tema que algú puga definir com a material que ha vingut a completar o reomplir, no. En conjunt, el disc és redó en molts sentits, guarda un bon nombre d’equilibris que fan que l’oient no es canse de descobrir nous matisos, noves imatges, nous significats en la música i en les lletres.
Hi ha també una cosa fonamental que vull dir i amb la qual tancaré aquest article: en el disc ni la música està al servici de la lletra, ni la lletra al servici de la música, el tàndem Ventura-Penalva ha aconseguit la conjunció quasi perfecta de música i lletra que, en resum i d’una manera senzilla, els assegure que no és altra cosa que una bona cançó.

Article publicat al diari digital Morvedre.info.
Foto 1: Feliu Ventura.
Foto 2: Feliu Ventura i Borja Penalva.
La foto 2 és de Juan Miguel Morales López

dilluns, 16 de gener del 2012

EL CARRER DELS BONSAIS



Un home feliç
El veí del número tres no tenia problemes. No havia patit cap entrebanc en la vida. A més, tenia diners, amor, treball, amics, salut física i mental i el sexe suficient per a mantenir-la. No li preocupava l’índex d’atur, ni el medi ambient, ni la inseguretat ciutadana, ni res de res. Quan el seu nom apareixia en una conversa era per a posar-lo com a paradigma de la felicitat.
         Però, així i tot, un joiós matí de primavera el trobaren penjat d’un ametler que tenia plantat al jardí de casa. Havia descobert que la seua vida era massa lineal i no va poder suportar viure amb aquella imperfecció.

(Publicat dins del llibre El carrer dels Bonsais -Publicacions de l'Ajuntament de Catarroja, col·lecció Literària Joan Escrivà, núm. 14, Catarroja, 2000- amb el qual vaig obtindre el Premi Benvingut Oliver de Narrativa, 1999)
PODEU LLEGIR UN INTERESSANT ARTICLE D'AGUSTÍ PEIRÓ SOBRE EL LLIBRE EL CARRER DELS BONSAIS CLICANT ACÍ