dijous, 29 de novembre del 2012

DES DEL ROVELLET DE L'OU



Fa una setmana vaig estar a Elx, una ciutat oasi, de palmerars extensos on el morrut roig no ha dibuixat el traç criminal de la tristesa i de la mort com sí que ho ha fet en altres comarques valencianes. Un oasi de verds amb un fons terrós de les muntanyes de les valls del Vinalopó. Un oasi al sud del meu estret i llarg país on encara he pogut escoltar la meua llengua en boca d’ancians, joves i xiquets. Una ciutat bella, amb un centre històric que conté petites i grans joies arquitectòniques. Un centre urbà que la tradició local anomena el rovellet de l’ou. Allí he tingut l’oportunitat de tornar a parlar amb tot un senyor, a qui segurament Josep Pla li haguera dedicat algun dels seus homenots, Joan Carles Martí i Casanova, l’altre cavaller del barret valencià amb molts punts en comú amb el primer, Enric Valor.
Joan Carles Martí pren aquesta expressió il·licitana per a encapçalar un recull de trenta-quatre articles, Des del rovellet de l’ou (Voliana edicions, 2011). Trenta-quatre petits assajos escrits des del jo d’un erudit del segle xxi a qui tot allò que tinga a veure amb la seua ciutat, la seua comarca, el seu país, la seua llengua i la seua cultura li interessa i el mou a investigar, a aprendre, a reflexionar i a crear-se una opinió per a després oferir-nos el seu personal punt de vista crític i alhora constructiu. En els seus articles ens parla de cultura popular, de lingüística, de poesia, de geografia, d’història, ens dóna testimoni de personatges rellevants de la cultura i de personatges anònims, del Misteri d’Elx.
No es tracta de petits estudis on la veu narrativa és asèptica, impersonal, objectiva, sinó tot el contrari, Joan Carles Martí ens parla des de l’experiència, en cada paràgraf està l’autor passejant entre mots amb el seu barret, escoltant i apuntant cada detall i fent gala d’una gran erudició.
Els articles, a pesar que tenen la ciutat i el Camp d’Elx com a punt de referència, aconseguixen interessar els lectors de nord enllà, com ara jo, sorpresos en descobrir un personatge com l’autor i una ciutat a l’extrem del País Valencià que ja quasi consideraven un erm lingüístic i que és encara un referent important de la nostra llengua i cultura, que ha fet i ens fa grans aportacions.
El llibre està dividit en dues parts, Des del rovellet de l’ou, amb vint-i-tres articles escrits en i sobre la ciutat i el Camp d’Elx, i Pel camí de la tramuntana amunt, amb onze articles en els quals el cronista es convertix en un viatger que té la mirada d’un senyor d’Elx que no s’oblida mai de qui és i d’on és.
Un llibre entretingut, en el que el que subscriu s’ho passat molt bé amb ell a les mans, ple de grates descobertes, darrere del qual no sols hi ha un erudit sinó un home amb idees clares i fermes, amb una prosa rica, que es nega a renunciar al seu valencià del sud a pesar dels estàndards imposats des de la ciutat de València.

diumenge, 25 de novembre del 2012

UNA MENTIDA FABULOSA


Dolors Jimeno, Pepa Úbeda i Manel Alonso durant la presentació d'Una mentida fabulosa a la seu de l'Intersindical Valenciana el 21 de novembre de 2012.

Una vesprada d’un hivern fred, a la porta del cementeri del meu poble, acabàvem de soterrar el meu pare, la meua àvia se’m va quedar mirant amb els ulls vidriosos i amb la saviesa d’aquell que ha viscut intensament més de huit dècades em va dir: «Ara es trobarà amb la veritat», però de quina veritat em parlava?, era la veritat sobre l’existència de Déu i de la vida eterna? O potser era la veritat de la vida que ens van ensenyar a escola: nàixer, créixer, reproduir-se i morir?, o aquella que vaig aprendre en una pantalla del cinema: «Només es viu una vegada», «Viu el moment», no importa ja que la reposta religiosa, la científica i la cultural tenen un punt en comú: el final irremeiable.
L’ésser humà viu angoixat d’una manera o altra pel pensament de la mort, l’única cosa certa, l’única veritat de la qual ningú no escapa. Per a sobreviure a aquesta asfíxia que ens podria dur cap a una espiral de melangia i a naufragar en un mar de tristesa hem estat capaços de crear grans i petites mentides amb l’únic objectiu d’oblidar-nos de la veritat i gaudir de la vida. La cultura n’és una i dins d’ella convertir-se de sobte en creadors d’imatges, de sons, de sabors, d’olors, de textures i sentir el plaer de la recerca de la perfecció i assaborir el resultat però també el procés és ser partícips d’una mentida colossal, fabulosa, que és el resultat de segles de civilització humana que ens allunyen de la «veritat» però que també ens particularitzen com a espècie, ja que hem estat capaços de convertir el fet de menjar i de beure, d’aparellar-nos, de comunicar-nos com ho feien els nostres avantpassats en arts com ara la gastronomia i la viticultura, l’erotisme, la literatura, la música... Cadascuna d’elles i totes juntes fan la vida més agradable alhora que ens allunyen de la terrible «veritat».
Una mentida fabulosa, de Pepa Úbeda, (l’Eixam edicions) és un llibre que usa i en parla, d’aquestes arts, l’objectiu de l’autora i dels seus còmplices i col·laboradors, Josep Maria Baldó, Eduard Mestres i Benjamin Serrano, és redescobrir-nos la cultura no sols com una recerca de la bellesa sinó com una eixida per a gaudir-ne intensament.
En l’inici del llibre Pepa Úbeda, a través de dos textos, La flaire de l’ora i El somriure del vi, ens situa en un espai concret del món, la Mediterrània, que d’alguna manera no és sinó l’antic imperi romà. Hui la globalització pareix haver diluït en part les velles fronteres, però si pareu una mica d’atenció veureu encara que hi ha una línia on damunt de la qual la gent d’Europa cuina amb mantega i davall ho fa amb oli, on la cervesa és present a taula i en l’altra banda predomina el vi.
Tot seguit Pepa Úbeda ens oferix set receptes culinàries (el nombre no ha estat triat debades, el set és un número màgic) amb set vins diferents que il·lustra amb magnífiques fotografies de cada plat. Unes receptes que marida amb un conte que alhora il·lustra amb insinuants i tòrrides aquarel·les.
Els contes, amb una prosa més poètica que prosaica, amb un gran ritme interior i una gran imagineria verbal, descriu diversos encontres sexuals. Úbeda recrea amb minuciositat de rellotger espais i personatges atenta a l’atmosfera de la narració, pendent de perfums humans i aromes culinàries, de la roba del llit i de la roba o nuesa dels amants. De vegades els arropa amb música, no té manies, potser una cançó de la Billie Holliday, o una Leonard Cohen, o una peça de La Traviatta interpretada per Maria Callas. En altres no hi cal, amb la rítmica percussió de la pluja n’hi ha prou.
Ni les receptes ni els vins hi són per pur atzar, cada menja demana un tipus de caldo, com tots dos li han exigit a l’autora una història concreta. El lector trobarà com un fil de vegades invisible que els unix, d’altres són més evidents ja que han estat el preludi del joc amatori.
Hi ha personatges que necessiten de la fantasia per al joc, altres de la seducció i de l’equívoc. Hi ha qui necessitarà més d’una amant i altres tindran prou amb ells mateixos. Hi ha qui el joc li costarà la vida i hi ha per a qui la vida no tindria sentit sense el joc. Però tots gaudiran amb intensitat del moment, de les mentides fabuloses, així com espere que en gaudisquen vostés. Salut i bon profit.

divendres, 16 de novembre del 2012

LES PENÚLTIMES PARAULES DE SÍSIF



En els darrers mesos, no sé si guiat per la casualitat o per alguna estranya força còsmica, he anat ensopegant ací i allà amb el mite de Sísif. Primer fou en el llibre de relats de Francesc Mompó Fronteres de vidre, després en el llibre de poesia de Lluís Vicent Banyuls Les penúltimes paraules de Sísif i fa uns dies en un poema, El mite de Sísif d’Enric Sanç, que forma part del llibre col·lectiu Estels de paper (Vint-i-un poetes per al segle xxi). Es dóna l’estranya coincidència que els tres llibres han estat editats per la mateix editorial, Germania. Espere que ni l’empresa ni el seu editor acaben patint la mateixa condemna de Sísif. O potser jo, com a lector que inicia un llibre darrere d’un altre, una vegada i una altra... Però no, això que em passa no és una condemna, sinó un gaudi.
Sobre el llibre de Francesc Mompó ja vaig escriure en el seu moment, del llibre col·lectiu no sé si ho faré. Ara el que m’abelleix es parlar sobre el poemari de Lluís Vicent, però abans vull parlar-los una mica de Sísif.
El grec Sísif, rei de Corint, quan Tànatos va anar a buscar-lo li posà grillons, Ares alliberà Tànatos i posà a Sísif sota la seua custòdia més tard. A l’infern convencé Hades perquè li permetera tornar al món superior i després no hi volgué tornar, raó per la qual fou condemnat a empényer una enorme roca per un vessant costerut, però abans d’arribar al cim de la muntanya la maleïda pedrota sempre rodava cap avall. Sísif no volia morir i de fet mai no morirà, però, a canvi, es veu condemnat a començar una i una altra vegada des del principi.
Lluís Vicent és molt conscient que el rei de Corint, encara que volguera, no podria dir l’última paraula, la definitiva per això ha titulat el seu llibre les penúltimes i no les últimes paraules de Sísif.
Per a Lluís Vicent l’ésser humà, a l’igual que Sísif, inicia una vegada i una altra el camí des del seu origen com una bèstia depredadora, inculta cap a un ideal d’humanitat: una societat d’individus lliures, solidaris i plens de saviesa, però està condemnat, no sé si per la seua pròpia naturalesa, a tornar bruscament, quan és just a un pas d’aconseguir-ho, al seu origen per a des d’ací recomençar el procés de nou.
La vida és un aprendre i un desaprendre constants, quan l’avi es va oblidant de tot l’aprés el nét comença el lent camí de l’aprenentatge vital, així com Lluís Vicent i el seu avi, el record de la mort del qual, inicia el poemari amb dos poemes llargs, que conformen la primera part del llibre i que es tanca amb una estrofa molt clara: “Els cicles es lliguen les mans”.
Sísif és però, també, la història que una i una altra vegada es repetix, com el dia i la nit, com les estacions al llarg dels anys. Potser aquest repetir-se siga perquè la Terra pega voltes sobre el seu eix i després al voltant del Sol i el sistema solar ho fa dins de la Via Làctia i aquesta dins de l’univers, i ens condemnen així a passar una i altra vegada pels mateixos itineraris ensopegant amb els mateixos cúdols.
Sísif és etern, com ho és allò que mou el poeta a escriure, com ho és allò que mou l’ésser humà en la recerca de la felicitat.
Les penúltimes paraules de Sísif són en realitat el desig de ser les últimes, d’aconseguir alliberar-se de la maledicció i assumir la seua mortalitat, encara que ho dubte, ja que Sísif seria incapaç de no caure en la temptació d’enganyar els déus i retornar al món superior.
Les penúltimes paraules de Sísif haurien de ser d’ànim per a traure les forces suficients per aconseguir donar el darrer pas i deixar la roca d’una vegada i per sempre dalt del cim.
La segona part del llibre de Lluís Vicent comprén cent poemes, i això convertix la primera en un proemi, en una mena de pòrtic. L’extensió dels poemes oscil·la entre un mínim de tres estrofes i un màxim de deu. En tots ells ha utilitzat el vers lliure. De vegades ratllen en la sentència, fins i tot en l’aforisme “El principi és la cara amagada de tot final./ La veritat es construix amb milers de prismes./ Sinèrgies de realitats.”, en altres és un joc d’imatges amb notables referències a la cultura clàssica “En la història mai contada/ Prometeu introduix el voltor,/ després de donar foc i ànima,/ dins de la caixa de Pandora/ No eixirà mai més l’odi carronyaire./ Depén de tu.”, en altres hi ha la denúncia escrita d’una manera nua i contundent “Hi ha locutors que metrallen en pocs segons/ la consciència per allò més humanament horrible/ incapaços de digerir-la, rebentem enfitats/ amb un oblit que és més supervivència/ que enteniment.”, però també és capaç d’oferir-nos-la amb una gran intensitat lírica “Un batec d’ales de papallona,/ un vol inesperat de parotet,/ i l’antic món cau autodeglutit en la borsa/ custodiada per Pandora,/ de Wall Street i del never again no more./ El diluvi d’amor i sexe netejarà de corrupcions/ i pol·lució la vostra avarícia./ Tan sols restaran les hienes salvatges”.
Per a Lluís Vicent la lluita del nou Sísif, del Sísif que obligadament ha de ser rebel, revolucionari, ha de partir en primer lloc del desfer-se de les seues possessions, oblidar-se de l’avarícia i de la mentida. La força per a empentar la roca ha de nàixer de l’amor, del desig de llibertat i justícia, aleshores serà capaç de trencar la maledicció i aconseguirà la pau infinita.