dilluns, 6 de maig de 2013

PARAULES QUE MOSSEGUEN LA NIT



Mossegar és una acció que posem en marxa o bé per alimentar-nos (si em permeteu inclouria ací els mossos enfebrits que donem en la batalla del sexe que vénen a nodrir la nostra estima), o bé com un acte reflex de defensa. Les paraules, encara que per a ser dites els fa falta en part dels mateixos elements que mossegar, no tenen dents, necessiten com el poema d’un subjecte. En el cas del llibre Paraules que mosseguen la nit, d’Almudena Puchol (Editorial Germania. Alzira, 2013), aquella que diu les paraules i la que compon els poemes és la mateixa persona. Al llarg de la història de la literatura s’ha emprat molt la nit com a sinònim d’obscuritat, d’opacitat, de laberint de paranys perillosos, fins i tot de dictadura, però, també, la nit és el moment ideal per al descans, per a la reflexió, per a la conversa, per a graduar al nostre gust la llum i descobrir els petits espais plens de bellesa i sobretot per a l’amor. Quan Almudena, des de la mateixa portada del llibre, ens parla de les paraules que mosseguen la nit no ho fa com un acte d’atac o de defensa en un laberint fosc i perillós, ens parla de la nit amiga del o dels silencis on podem escoltar els nostres pensaments, on ens deixem dur cap al bell pentagrama dels sentits i ens lliurem a la melodia de les confidències o al ritme sensual de l’amor. Les paraules, que ens naixen en ser colpits per una situació, per un sentiment, per una emoció, per una absència (de la qual ja ens parla en la dedicatòria del llibre i en el poema «Absències»), mosseguen en nom nostre la nit per a intentar arrancar-li la part més saborosa per tal de nodrir-nos. El poeta sempre es troba a la recerca de la bellesa, la bellesa l’il·lumina i l’alimenta. Almudena Puchol, tot emprant el vers lliure i en alguna ocasió la prosa poètica, ha escrit un llibre ple d’imatges senzilles, de paraules que vessen per totes bandes sinceritat. En la nit, quan ella troba el moment de conversar amb si mateixa, no li calen ni les disfresses ni les màscares del fingidor.
El poemari està dividit en tres parts, a les quals se suma un epíleg. Per a encapçalar cadascuna de les parts Almudena ha triat citacions d’uns poetes d’estètiques diverses com ara Josep Carner, Joan Salvat-Papasseit i Carmelina Sánchez-Cutillas, una tria que ens parla d’un lectora de poesia sense dèries que busca i troba en l’obra poètica dels altres els missatges xifrats que la facen créixer com a individu i com a poeta. La primera part, «Els silencis de la paperera», la conformen tretze poemes, alguns ens parlen d’amor, un tema que d’una manera transversal recorre tot el llibre, també de la creació literària en les hores que la poeta passa omplint de gargots uns papers, esborranys de poemes que potser acabaran arrugats dins d’una paperera, són els escrits avortats, condemnats a l’oblit, del seu final potser en naixeran d’altres més sòlids. La segona part, «El teu nom tentineja», de tretze poemes sobre l’amor i els sentiments que l’estimat desperta en l’autora. Tot allò que fa és important, des d’un gest fins una besada. La importància del nom de l’ésser estimat és fonamental per a ella, quan el diem de colp i volta pren cos l’estimat. En aquest apartat hi ha poemes realment deliciosos, d’una gran sensualitat. També hi ha altres poemes que ens parlen d’un altre tipus d’estima, com ara l’esmentat anteriorment «Absències» o «Uns blancs dits», aquest darrer m’ha recordat un altre poemari de la mateixa col·lecció, La farina que admeta, d’Alba Camarasa. La tercera part, «Passes», conformada per cinc poemes on ens parla de la vida, de la crueltat d’una situació de crisi davant de la qual no tenim munició per a combatre, d’imatges suggerents que com un oracle ens parlen de «pàgines que queden obertes» o creen una atmosfera on es poden sentir fins i tot les flaires que emanen de les paraules; de l’amor. I l’epíleg, «La marxa i la pluja», és una prosa poètica on ens invita a deixar-nos dur amb naturalitat per la necessitat, per l’impuls de gaudir dels moments màgics de la vida que al cap i a la fi són els que ens carreguen les piles i ens donen forces per a sobreviure cada dia.