diumenge, 23 de novembre de 2014

LA CASA BUIDA


Jaume Pérez Montaner és un dels poetes valencians que a hores d’ara millor coneixen la nostra tradició literària, així com l’ofici de poeta. És un individu que com a escriptor gaudix d’allò més buscant el diàleg amb l’obra d’altres literats. Un home amb una mirada crítica, un sastre del llenguatge que cus els mots amb fil roig. Una persona que compta amb un important bagatge intel·lectual i que ha viscut amb intensitat i ha patit els durs colps de la malaltia, eixe cor que és com un ocell en una gàbia, eixe cor que el porta a ensurts que el faran pensar en un no retorn, i malgrat tot ha aconseguit refer-se per a oferir en l’edat en què altres es dediquen a recollir premis i homenatges un llibre de poemes intens, reflexiu, sòlid, tremendament humà, on el poeta també es vol com un artesà de la mètrica, i a més se sap un lector crític, sagaç i amatent de poesia. Un llibre, La casa buida, amb el qual va obtindre el Premi Vicent Andrés Estellés de Poesia i que enguany ha publicat Bromera Edicions.


Jaume Pérez Montaner sap de la importància de les formes, d’aconseguir crear una estructura solvent que faça possible no sols alçar el poema i que aquest mantinga els equilibris interiors i la seua bellesa a través del temps, sinó la del mateix llibre. La casa buida és un poemari que ha estructurat en cinc apartats, els dos primers conformats per un i tres poemes respectivament, i els dos darrers per tres i un poemes. La part central, la que conforma el cos del poemari, conté vint-i-set poemes. Números d’un arquitecte de la paraula.
En La casa buida Pérez Montaner ens parla de la poesia, ens diu d’on naix, com li ve eixa necessitat addictiva d’escriure, quin és el sediment sobre el qual construïx els poemes, ens parla també de la memòria i de l’oblit, que junt amb record són paraules amb les quals ensopegarem sovint al llarg del volum. La lluita contra l’oblit i l’obsessió de refer a través de la literatura antics senders «amb el fred de l’hivern en la memòria», conscient el poeta que només li resta ja passat i present. Ens parla de la vida i de les diverses etapes per les quals ha passat l’autor: la infantesa, la tardor i aquest hivern on ara habita; del paisatge natural i l’urbà on és eixa casa buida des d’on escriu en solitud; de l’escriptura com un ofici de soledats; de l’enfrontament constant amb la seua memòria, amb les seues pors; de la seua parella, sobre la qual es recolza i amb qui ha compartit amor i dolor, somnis i desencant, desig i també la passió per la poesia. En poemes com ara Otos, Jocs de daus, Anguila, Bolets, d’una manera molt subtil, Jaume deixa constància d’algunes activitats literàries en què ha participat els darrers anys. Pérez Montaner és un poeta que gaudix de la vida literària que, malgrat tots els entrebancs, encara batega en diverses parts del país.
Trobem, a més d’un home que reflexiona, un home que es queixa, com ara quan ens parla dels anys amargs i sense història del país que l’ha vist nàixer, també trobem un home indignat que demana l’espurna per a provocar un incendi social que canvie radicalment l’hipòcrita i trampós ordre de les coses.
Trobem també el lector, savi, madur i sincer que oferix el seu culte i sentit homenatge als poetes i artistes que l’han commogut, com ara Joan Miró, Ausiàs March, Estellés, Valéry...
La casa buida en realitat està plena de tota una vida viscuda per a l’amor i la literatura.