dijous, 15 de gener del 2015

"D'ESPADÀ I ALTRES VERSOS" DE JOSEP LLUÍS NOTARI


Estic convençut que el País Valencià serà un país de música o no serà. Al llarg del temps hem estat un territori en el que han nascut bons músics, la música forma part del nostre ADN, i de bons cantants en la llengua i el gènere que siga.
Des de l’aparició del socarrat Raimon amb la seua mítica Al vent, fa ara més de cinquanta anys, han estat molts els joves valencians que acompanyats sovint només per una guitarra ens han oferit recitals amb les seues cançons: Ovidi Montllor, Fèlix Estop, Maria del Carme Girau, Lluís el Sifoner, Paco Muñoz, Carles Barranco, Joan Amèric, Eva Gómez, Feliu Ventura, Rafael Xambó, Pau Alabajos, Andreu Valor, Artur Álvarez, Tomàs de los Santos, Clara Andrés, Òscar Briz, Carles Enguix, Carles Pastor, Rafael Estrada... Una llista molt llarga per a un país els habitants del qual viuen d’esquena a la cultura que generen els millors dels seus conciutadans. Ara, des de la Vilavella a la comarca de la Plana Baixa, se’ls suma Josep Lluís Notari, amb una veu càlida, una guitarra sota el braç i en la mà el seu primer treball discogràfic, D’Espadà i altres versos (Metrònom). Un disc amb set cançons que compta amb la col·laboració del torrentí Pau Alabajos, concretament en la cançó Itinerants, i on en alguns temes es fa acompanyar per una guitarra, la d’Hèctor Tirado (qui s’ha encarregat també de la producció artística), amb un so clar, cristal·lí, amb una destresa i una màgia que emocionen, quina joia escoltar-la en la cançó Adverbis de lloc; i en altres temes opta per deixar-se acotxar per una banda en què destaquen les percussions de Lluís Beltran i l’acordió de Julián González en temes com ara Iugoslàvia i Arròs i Tartana.


Josep Lluís Notari, fent cas al seu cognom, alça acta notarial d’uns temps complicats, durs, sovint tenebrosos, en els quals, malgrat la foscor en què ens ha immers el mant horrible del poder que emana dels mercats, encara hi ha qui es mou, qui encén espelmes contra la desesperança i cavalca buscant nous camins. La prosa d’aquestes cançons convertides en actes notarials està carregada d’una gran intensitat i força lírica, un cert enyor, una certa tendresa i una gran determinació i claredat en els seus plantejaments. Les cançons tenen ecos de Bob Dylan, Joan Báez, Víctor Jara i fins i tot d’Ismael Serrano. Notari ens oferix també cançons on ha estat capaç de submergir-se en la memòria personal per a recrear un univers tendre que es va endur el vent dels anys. Com altres músics valencians, el de la Vilavella assumix l’herència rebuda de les mans d’aquells que durant més d’un segle han treballat des de diversos àmbits pel reviscolament d’un poble que es nega a ser devorat per la història. Una generació de músics, de diferents gèneres, que són capaços de refer la utopia que la desídia i l’abandó col·lectiu havien fet malbé, mentre els depredadors convertien el país en una tómbola de coentor, un solar per a l’especulació, una timba per a jugadors que sempre fan trampa.
Josep Lluís Notari és un home que té clar que necessitem d’utopies, de somnis per avançar com a éssers humans des de la caverna d’on van eixir fins la llum que separarà la bèstia, que portem dins, de l’humà. La utopia és l’aliment en el combat contra tanta injustícia quotidiana que es comet contra els més dèbils i desprotegits de la societat.
Notari té una veu personal, una mirada lúcida, obliqua, tranversal, i la seua ploma té tinta vermella per a escriure les lletres de les seues cançons.