dissabte, 27 de juny del 2015

VENT D CABYLIA




Vent d Cabylia és la capçalera d’un blog en el qual el doctor en Història Vicent Baydal escriu sobre el passat del poble valencià. Vent d Cabylia, en realitat, és un anagrama format per les lletres del nom i primer cognom de Baydal.
L’editorial Llibres de la Drassana acaba de publicar, amb un pròleg del professor Alexandre Serrano, vint-i-sis articles on Baydal d’una manera amena i sovint didàctica ens descobrix moments, escenes i personatges del passat valencià sota aquest mateix títol, Vent d Cabylia. Històries de la història dels valencians. Vint-i-sis càpsules que barregen dades històriques, opinió i reflexió personal amb l’objectiu d’oferir dades per a un diàleg fructífer entre les diverses maneres d’entendre el valencianisme.
Els articles de Baydal, a més de furonejar en el passat, estan pensats buscant una projecció des de la història, un paral·lelisme amb escenes i escenaris de l’actualitat valenciana, i arriben a conclusions que incomoden el lector i l’obliguen a moure’s en una direcció o altra.
Es tracta, manllevant les paraules de Vicent Salvador, d’un tebeo per a intel·lectuals, un tebeo força entretingut que pel llenguatge emprat, una prosa àgil sense tecnicismes d’investigador universitari, el fa també apte per a qualsevol lector amb una mínima cultura general i amb un cert interés per la història d’aquest petit i provincià país que en un temps fou un regne envejat.


Vicent Baydal no defuig cap tema, per controvertit i intranscendent que puga paréixer. Entra amb elegància i seguretat en debats que són fins i tot presents en les barres dels bars del país. N’hi ha que veure com ens agrada discutir a València i comarques en una barra de bar de qüestions tan complicades com ara la filologia o el sexe dels àngels. I ens agrada fer-ho d’una manera vehement, quan no visceral. Vicent Baydal ho fa amb passió, però evitant la visceralitat, que no és sinó un parany de la ignorància, i n’extrau conclusions si més no sorprenents, com ara que el blau en l’escut del València CF mai no va ser una qüestió important fins que va esclatar allò que ell, com altres, anomenen la batalla de València i que a mi m’agrada dir-ho d’una altra manera.
Vicent Baydal, en aquest Vent d Cabylia, demostra una voluntat de desemmascarar falsos mites i trencar tòpics que hem arrossegat durant segles els valencians, i ho fa buscant el seu origen, explicant-lo i tot seguit contraposant-lo amb dades amb diverses realitats, com ara aquell que diu que els valencians som molls i folls.
En tots els textos de Baydal hi ha dues qüestions transversals. Per una banda, una gran estima pel país, la llengua, la gent, els costums i tradicions, la cultura i, com no, la història dels valencians. I per una altra, la recerca del consens que ell creu imprescindible per al progrés del país. Un consens que partix del coneixement del passat per aconseguir amb unitat fer front als grans esculls que com a poble ens reserva el futur.


diumenge, 14 de juny del 2015

QUINZE CANÇONS COM UN RAM DE FLORS


Anselm Martí, un home que a finals de la dècada dels huitanta i primers anys noranta va ser cantant i guitarra del grup Situació Extrema (la primera banda que introduïx la dolçaina en el rock), ha tornat als escenaris i als estudis de gravació per tal d’oferir-nos el seu primer treball discogràfic en solitari sota el nom artístic de Martí Jover.
En la portada d’aquest primer cedé no apareixen, al costat d’una fotografia del seu rostre realitzada per Carlos «Fletxa», més que les inicials M J, no sé si com a títol o com una signatura de l’autor. Així doncs, MJ ha estat gravat i masteritzat a l’Estudi 14 i recull quinze de les més de trenta cançons que durant el període que va del 2011 al 2012 Martí va estar treballant. Són huitanta minuts de cançons amb notables influències del rock, el jazz, el blues, el country, la bossa nova, el bolero, la cançó d’autor i fins i tot la música tradicional valenciana, aquesta darrera es fa notar sobretot en temes com ara Raboseta, ix del cau.
Quinze cançons amb una base musical rica, amb uns arranjaments cuidats en què una veu càlida interpreta unes lletres carregades de sensibilitat, alhora que dialoga amb un instrument solista, quan és la guitarra se li nota que el seu mestre ha estat Mark Knopfler.
Martí Jover es definix com a cantautor, però, des del meu humil punt de vista, les seues cançons estan molt allunyades del prototip de cantautor que els valencians estem acostumats a veure i escoltar. La seua manera d’escriure les cançons, d’arranjar-les, d’interpretar-les, no té res en comú amb la cançó francesa, la italiana i la sud-americana que tanta petjada han deixat en el repertori i l’actitud a l’escenari dels nostres cantautors.
Martí Jover s’ha nodrit majoritàriament de la música anglosaxona, i no estic pensant en Joan Baez o Pete Seeger, sinó en B.B. King, Eric Clapton, Dire Straits... Les seues cançons no li deuen res al crit raimonià, al magnífic i versàtil histrionisme de l’Ovidi, al sabor mediterrani de Paco Muñoz, Lluís “El Siforner” o Miquel Gil, a la denúncia de Pau Alabajos i Feliu Ventura, sinó que s’acosta més a la manera d’entendre la música de Remigi Palmero, Òscar Briz, Carles Pastor, Carles Enguix fins i tot, junt amb els diversos ecos que li he pogut escoltar, he trobat els d’Hilario Camacho.
Jover ha construït el seu disc amb tendresa, ofici i passió, un disc de ritme pausat, vellutat en algun moment, que invita a relaxar-nos, a pegar-li una puntada de peu a l’estrés i escoltar sossegadament, a agafar la parella en una abraçada i dansar dibuixant moviments sensuals i suggeridors.

Quinze cançons magnífiques que aquest cantautor de Cocentaina ens oferix com un ram de flors per alegrar-nos el dia. Gràcies, doncs.