diumenge, 14 de juny del 2015

QUINZE CANÇONS COM UN RAM DE FLORS


Anselm Martí, un home que a finals de la dècada dels huitanta i primers anys noranta va ser cantant i guitarra del grup Situació Extrema (la primera banda que introduïx la dolçaina en el rock), ha tornat als escenaris i als estudis de gravació per tal d’oferir-nos el seu primer treball discogràfic en solitari sota el nom artístic de Martí Jover.
En la portada d’aquest primer cedé no apareixen, al costat d’una fotografia del seu rostre realitzada per Carlos «Fletxa», més que les inicials M J, no sé si com a títol o com una signatura de l’autor. Així doncs, MJ ha estat gravat i masteritzat a l’Estudi 14 i recull quinze de les més de trenta cançons que durant el període que va del 2011 al 2012 Martí va estar treballant. Són huitanta minuts de cançons amb notables influències del rock, el jazz, el blues, el country, la bossa nova, el bolero, la cançó d’autor i fins i tot la música tradicional valenciana, aquesta darrera es fa notar sobretot en temes com ara Raboseta, ix del cau.
Quinze cançons amb una base musical rica, amb uns arranjaments cuidats en què una veu càlida interpreta unes lletres carregades de sensibilitat, alhora que dialoga amb un instrument solista, quan és la guitarra se li nota que el seu mestre ha estat Mark Knopfler.
Martí Jover es definix com a cantautor, però, des del meu humil punt de vista, les seues cançons estan molt allunyades del prototip de cantautor que els valencians estem acostumats a veure i escoltar. La seua manera d’escriure les cançons, d’arranjar-les, d’interpretar-les, no té res en comú amb la cançó francesa, la italiana i la sud-americana que tanta petjada han deixat en el repertori i l’actitud a l’escenari dels nostres cantautors.
Martí Jover s’ha nodrit majoritàriament de la música anglosaxona, i no estic pensant en Joan Baez o Pete Seeger, sinó en B.B. King, Eric Clapton, Dire Straits... Les seues cançons no li deuen res al crit raimonià, al magnífic i versàtil histrionisme de l’Ovidi, al sabor mediterrani de Paco Muñoz, Lluís “El Siforner” o Miquel Gil, a la denúncia de Pau Alabajos i Feliu Ventura, sinó que s’acosta més a la manera d’entendre la música de Remigi Palmero, Òscar Briz, Carles Pastor, Carles Enguix fins i tot, junt amb els diversos ecos que li he pogut escoltar, he trobat els d’Hilario Camacho.
Jover ha construït el seu disc amb tendresa, ofici i passió, un disc de ritme pausat, vellutat en algun moment, que invita a relaxar-nos, a pegar-li una puntada de peu a l’estrés i escoltar sossegadament, a agafar la parella en una abraçada i dansar dibuixant moviments sensuals i suggeridors.

Quinze cançons magnífiques que aquest cantautor de Cocentaina ens oferix com un ram de flors per alegrar-nos el dia. Gràcies, doncs.