UN POBLE DE CANÇONS

Anar més enllà de la música, amb una mirada transversal i oberta, per a iniciar una aventura creativa que siga capaç de saltar les fronteres entre llenguatges artístics, a fi de compondre una obra col·lectiva que desenvolupe una idea, interprete un concepte o reinterprete l’obra d’un altre músic, és un projecte ambiciós en el qual s’ha embarcat gent valenta amb un esperit lliure i alhora força disciplinat com és el cas de l’alcoià Alfons Olmos o el grup Obrint Pas. Ara, des de la comarca de la Marina, el grup Komfusió, amb aquesta mateixa voluntat d’anar més enllà de la música i unir amb l’excusa del concepte «poble» llenguatges com el de la prosa, la fotografia, el dibuix, la música, la poesia i fins i tot el periodisme, ens oferix el seu segon treball, Un poble de cançons (Mésdemil, 2015).

Aquesta amalgama de llenguatges els trobem recollits dins d’un llibre, que a més del suport en paper per als dibuixos, les fotografies i el text, compta amb el suport devedé per al documental i el cedé per a les onze cançons que conformen el treball discogràfic.

El disseny i les il·lustracions són del pintor Dani Alemany, les fotografies de Noelia Domènech, la creació literària de Josep V. Sebastià, qui s’ha tret de la màniga un personatge, protagonista i veu narrativa, que a través d’un blog imaginari, convertit en part en calaix de sastre (on apareixen textos d’altres autors, les lletres de les cançons, les fotos i els dibuixos), amb una prosa diàfana i descriptiva, ens narra la tornada al seu poble, parlant-nos d’allò que veu i de les emocions i sentiments que li desperta. És una narració típica de viatge a l’estil de les de Josep Maria Espinàs, en el qual Sebastià intenta agafar el batec del territori que trepitja.

El documental, que en les qüestions tècniques ha estat a càrrec de Saoro Vicedo, funciona com un quadern d’entrevistes que la periodista Laia Mas fa a tot un seguit de personatges de l’escena musical valenciana, des de Ximo Guardiola, del grup Owix, fins Manolo Miralles, d’Al Tall; com també a representants de la societat valenciana que reflexionen sobre la llengua i la cultura del país.

Musicalment, Komfusió continua aprofundint en la línia que va encetar en el seu anterior disc, Retrobem els orígens (Mésdemil, 2012), fent, per una banda, nous arranjaments, per a dotar-los d’un nou ritme i una altra sonoritat, a clàssics provinents del món del folk, com ara en Lladres del grup Al Tall, amb un so de jazz latin interpretat per la veu femenina del grup, Alba Asensi, amb l’afegitó d’una cua de rap a càrrec de Marc Pinet. I de la cançó d’autor, com en El vell Montgó, de Paco Muñoz, que interpreten amb ritme de reggae, o Tot esperant Ulisses, un tema d’Ovidi Montllor.

Així com versions musicals de poemes del mateix Estellés a qui fins i tot podem escoltar durant uns segons recitant un dels seus versos en el tema que obri el disc, Estació, o de Salvador Espriu, que just abans de la cançó El meu poble i jo ens expressa un desig per a la seua poesia. I temes propis.

Un poble de cançons és un llarga durada carregat de ritme, d’homenatges sentits. Té una sonoritat que entra de ple en allò que s’anomena el so València, punk, rock, ska, reggae amb dolçaines, sonoritats mediterrànies i al qual Komfusió li afegix gotes de jazz latin.

Deliciosa i entranyable la cançó que tanca el disc, Cases i carrers, on les diverses veus masculines i femenines del grup que han anat tenint protagonisme en els diversos talls s’ajunten per a oferir-nos un joc de tonalitats amb una textura exquisida que barreja diferents gèneres musicals des del pop al jazz. Cal destacar al bell mig el solo del clarinet, un instrument que en les seues aparicions al llarg del disc dota el so del grup d’un segell propi i personal.