diumenge, 21 de maig de 2017

AMIC PACO MUÑOZ


Si poguérem adaptar el terme crooner, és a dir, eixa veu masculina que interpreta pop standards, a la tradició musical valenciana en particular i a la mediterrània en general, estic convençut que cap altre cantant valencià s’ajustaria més a la nova definició que el veterà Paco Muñoz.
Darrere d’un crooner hi ha una orquestra, músics amb els quals l’intèrpret treballa colze a colze no sols dalt de l’escenari sinó també a la taula, a la guitarra o al piano, component i arranjant cadascuna de les cançons i enregistrant-les a l’estudi. L’orquestra de Paco Muñoz la dirigix Enric Murillo, que junt amb els seus germans, José Ángel i César, s’encarreguen de la composició musical, arranjaments, del so i la masterització dels treball discogràfics, així com de tocar els teclats, les percussions, el baix i les guitarres.
La paraula crooner té connotacions semblants a les de trobador. Paco Muñoz ha estat i és reconegut més pel seu paper de joglar, vull dir com a intèrpret de textos escrits pels nostres poetes, en especial versos de Vicent Andrés Estellés i de Miquel Martí i Pol, als que ha dedicat dos cedes Amor i amor al primer i Collarets de llum al segon, però també de Toni Mestre, Lluís Guarner i Teodor Llorente. És impressionant la gran difusió que ha fet durant dècades de la nostra poesia, una difusió que ha sabut combinar a la perfecció amb obra pròpia i els deu treballs de cançons que té editats per al públic infantil.
Els darrers mesos, Paco Muñoz ha tornat als escenaris (diuen que s’havia retirat el 2008). Ho ha fet amb una banda dirigida de nou per Enric Murillo per tal d’interpretar alguns dels seus grans clàssics i les deu cançons que conformen el seu darrer disc, Amics poetes. La banda compta amb un cor de luxe on destaquen les veus de Josep Aparicio, «Apa», i d’Ina Martí.


Amics poetes (Factory Music) és un treball amb una sonoritat que ens fa navegar per la Mediterrània oriental, en especial per Grècia, i, també, per l’occidental, Itàlia, Catalunya, Andalusia i el País Valencià. Es tracta d’una antologia de deu poemes musicats per Enric i César Murillo. Poemes d’autors com ara Miquel Martí i Pol, Sé que em faig vell i Pledejo amb mi mateix; Vicent Andrés Estellés, No em moriré d’amor; el poeta andalusí Ibn Jafaya, La bellesa del riu Xúquer; Maria Ibarz, Tendror; Enric Navarro i Borràs, En el fosc espill del port; Jacint Maria Mustieles, On són les oronetes; Vicent Salvador, I vindrà l’amor; i Antoni Prats, Amb una altra claror i Anomenant els noms. Un treball amb una sonoritat càlida, lluminosa, arrelada en l’atzur més calmat i brillant de la Mediterrània. La veu de Paco Muñoz interpreta amb sensibilitat uns poemes que sap fer-se seus i transmetre’ls amb una honestedat i una calidesa aclaparadores. En dues cançons es fa acompanyar per dos magnífics cantants, Andreu Valor en I vindrà la mort, i Aitana Ferrer en Tendror.
Amics poetes és un disc suggeridor, evocador, càlid, un excel·lent vaixell de so per a navegar serenament per l’ampla mar, un passaport de luxe per a entrar en els universos personals d’un grapat de poetes notables.



dilluns, 15 de maig de 2017

SOBRE EL NAIXEMENT DE LA IDENTITAT VALENCIANA


 
Des de quan fa que existix la nació espanyola? Des de fa milers d’anys, com afirmen alguns dirigents del Partit Popular? Els termes Espanya i espanyol van nàixer en un sentit geogràfic o polític? La identitat espanyola de base castellana es va superposar a altres ja existents forjades durant l’Edat Mitjana? Perduren aquestes identitats més enllà de la simple pinzellada folklòrica o tenen un projecte polític alternatiu al del nacionalisme espanyol? Naix la identitat valenciana el 1238 amb la creació del Regne de València? Com es forja la identitat valenciana entre uns pobladors provinents d’Aragó i de Catalunya? A totes aquestes preguntes i a unes quantes més respon amb dades i arguments fonamentats i ben construïts l’escriptor i doctor en història Vicent Baydal en el llibre Els valencians, des de quan són valencians?, publicat en la col·lecció Recerca i Pensament de la prestigiosa editorial Afers.
Es tracta d’un treball que ha despertat interés en una part de la societat valenciana sempre atenta als discursos identitaris. Baydal es mostra en aquesta obra com un escriptor polièdric, ja que a mesura que llegim ens trobem amb l’assagista, el divulgador i l’investigador. Tres vessants, amb què pretén construir un llenguatge diàfan, àgil i atractiu, que han requerit de Vicent Baydal un immens esforç. Un contingent d’energia per tal de fer-nos de guia durant un intens recorregut pels entramats polítics i socials del Regne de València des de la seua creació en la primera meitat del segle xiii fins a la consolidació de la identitat valenciana entre els seus habitants ben avançat el segle xiv.
Una de les qüestions que Baydal intenta deixar clara des d’un principi és que el concepte de nació que tenim en l’actualitat naix en el segle xix, i per tant no és la mateixa que tenien a Europa en l’Edat Mitjana, més lligada a trets ètnics i culturals.
Un ciutadà valencià nascut en el darrer terç del segle xx potser pense que la identitat valenciana es va acabar forjant en contraposició a la identitat catalana, testimoni o coprotagonista com ha estat de la mal anomenada de batalla de València de i les diverses escaramusses que posteriorment s’han anat produint. Baydal ens diu que no, que la identitat valenciana es forja al voltant de la defensa dels Furs de València i en contra de l’aplicació en el nou regne dels Furs d’Aragó. La noblesa aragonesa era de l’opinió que les terres conquistades al sud del riu Sénia havien de ser una prolongació del seu regne. El rei Jaume I, des de la seua entrada triomfal a la ciutat de València, crea un nou regne al qual dota d’uns usos i costums propis amb la idea d’acotar el poder de la noblesa. Aquest fet crea un conflicte d’interessos entre estaments que perdurarà al llarg de més de cent anys i que acabarà forjant una nova identitat, la valenciana.
Vicent Baydal deixa ben clars alguns conceptes i situacions, desmunta alguns mites i denuncia les mentides que tenien com a objectiu afavorir els interessos del poder reial.
El volum l’ha dividit en diversos apartats. Una introducció, encapçalada per una pregunta: Espanyols des de temps immemorials?; una base central, on l’historiador pren les regnes del relat i ens narra amb gran quantitat de dades la creació del regne, el naixement de la nova identitat i l’extensió d’aquesta a tots els estaments; finalment torna a fer aparéixer l’assagista, per a oferir-nos una conclusió aclaridora sobre la identitat valenciana, que definix com un fenomen inclusiu que no entra en contradicció total i directa amb la catalana i aragonesa dels pobladors cristians del nou regne, i que respon a un procés d’identificació amb els Furs de València primer i després amb el regiment del comú del regne a través de les Corts. En aquesta nova identitat predominaven molts elements comuns amb els catalans, atesa la majoria demogràfica provinent de Catalunya i d’altres zones geogràfiques catalanòfobes.
Un llibre intens, aclaridor i amb un plantejament estructural emparentat amb el periodisme.



dissabte, 6 de maig de 2017

MUDANT LA PELL


KKB és el segon treball discogràfic de la banda de Gandia King Kong Boy. Un disc amb el qual, com una colobra musical, han mudat la pell, obrint una nova etapa en què han eliminat la secció de vent i es presenten com una formació clàssica del pop-rock, baix, guitarres, veu i bateria. King Kong Boy ara té un so més roquer, sense abandonar el pop, un pop divers i magnètic com el que ens oferixen a De dalt a baix, amb un sonoritat que podien haver signat alguns dels millors grups espanyols dels seixanta i primers setanta, L’incendi o Seràs gran. En aquests dos darrers temes han afegit sintetitzadors i elements electrònics. El quintet flirteja també en algun moment amb la música disco, com en A través de l’espill, i fins i tot amb la d’arrel africana en Visions de foc; la qual cosa ens parla del seu gust per utilitzar i conciliar gèneres i estils diversos.
La producció, a diferència de l’anterior treball, Alcem el vol, que va signar Mark Dassousa, ha estat a càrrec de la pròpia banda, que ha treballat junt amb Tono Hurtado, qui també ha participat en els arranjaments musicals, la mescla i l’enregistrament.
En KKB la banda ens oferix onze cançons originals més un bonus track, Plena de vida, que aparegué com a senzill el 2016 i que fou enregistrat amb els components de la formació anterior, però que assenyalava els nous camins sonors que prendria el grup.
Tots els temes han estat compostos pel tàndem format pel cantant Eduard Banyuls i el guitarra Rubén Martín. Temes amb una base rítmica que invita al ball. Hi trobem lletres personals escrites des de la primera persona (del singular o del plural): “Hem mudat...”Hem arribat...”Vaig dir d’anar al nord...” que ens parlen de l’impuls de viure la vida amb intensitat, com el James Dean de la seua cançó, que fou capaç de tocar el cel amb la punta dels dits; del desig: “Sílvia, distinta Sílvia / eterna escala del desig...”, sense oblidar la crítica social com en Filles de la tragèdia, o aquelles que ens parlen de personatges que van i vénen, que es creuen en la vida de l’autor, individus que es neguen a renunciar a la seua llibertat individual, que estimen apassionadament i que actuen com a funambulismes fent equilibris sobre la corda fluixa del drama de la vida.
El so de la banda, creat des del pop-rock, és ric en matisos, compta amb textures diverses i suggerents, té personalitat, caràcter, força i en moments, com les mateixes lletres, capacitat evocativa.


dilluns, 24 d’abril de 2017

TRIBUT


Artur Àlvarez porta treballant en el fràgil món de la música en valencià des de l’any 1978. Primer, com a membre del grup de música popular valenciana Adesiara i, des del 2004, en publicar Deixa’m dibuixar-te un espai, com a cantautor. Al seu segon disc, Castelló, triangulada plana (2007), Àlvarez ens demostrà que es trobava d’allò més còmode convertint en cançó poemes de diversos escriptors del segle xx, un fet, aquest, que ha repetit amb èxit al llarg de la seua carrera, destacant la seua predilecció pels textos dels castellonencs Miquel Peris i Segarra i Bernat Artola. Justament a aquests dos autors el 2015 els dedica un disc, magnífic, que porta per títol A ritme de blues.


A un home de la trajectòria d’Artur Àlvarez, estic convençut que li ha estat complicat triar vint-i-quatre cançons de diferents autors amb l’objectiu de retre’ls un sentit homenatge en forma de disc, Tribut (Moluscodiscos, 2017). Complicat però no impossible. Entre els que a la fi han estat elegits trobem un representant de la chanson, George Moustaki; dos de la Nueva Troba Cubana, Pablo Milanés i Silvio Rodríguez; set de les diverses fornades de cantautors hispans, Patxi Andión, Luis Eduardo Aute, J.A. Labordeta, Hilario Camacho, Luis Pastor, Joaquin Sabina i Pedro Guerra; un de la nueva ola, Antonio Vega; també Antonio Flores, que ve del pop-rock i del flamenc-pop; un del pop-rock anglés, John Lennon; un del folk rock nord-americà, Bob Dylan; un de la cançó d’autor anglosaxona, Leonard Cohen; dos de la música sud-americana, Violeta Parra i Víctor Jara; sis de la nova cançó, Raimon, Joan Manuel Serrat, Ovidi Montllor, Lluís Llach, Joan Isaac i Maria del Mar Bonet, i tanca el disc un tema del cantautor galàctic Jaume Sisa, provinent de l’efímer grup de folk.
A Tribut, sense cap mena de dubte, no hi són totes aquelles cançons que potser haurien de ser-hi. Tampoc no trobarem paritat sexual en la tria dels  noms dels compositors. Ara, no n’hi ha cap que sobre. Aquesta és una mostra representativa de les preferències d’un músic honest, infatigable i amb una gran passió pel seu ofici.
 Artur Àlvarez ha digerit pausadament cadascun dels temes, potser ho ha fet durant dècades, i tot seguit els ha dut amb sensibilitat, elegància i intel·ligència cap al seu terreny, un terreny pròxim al pop-rock, al country-rock i a la cançó d’autor, tot adaptant-les a la seua veu i a la seua manera personal d’interpretar.
El doble cedé ha estat enregistrat i mesclat a Home Studio, del qual és propietari. Ell mateix ha tingut cura de la producció, dels arranjaments, la instrumentació, la programació, la gravació, la mescla, la masterització i el disseny gràfic.


A Tribut, com en treballs anteriors, ha comptat amb la valuosa col·laboració de Carlos Àlvarez, músic i productor; el treball del qual és impossible que ens passe desapercebut per la seua qualitat com a instrumentista i pel bon feeling existent entre ell i Artur. En aquesta ocasió s’ha encarregat de tocar la guitarra elèctrica en bona part de les cançons i la guitarra espanyola en el clàssic de Serrat Paraules d’amor. Carlos aporta al disc un suplement sonor que enriquix i projecta cadascun dels temes cap a un espai on s’alcen els ecos de tradicions musicals properes al jazz, al rock o al country-rock. Hi ha moments, com ara a És tan difícil deixar de pensar o a Com un puny, que dialoga d’una manera pausada amb la veu d’Artur creant una atmosfera plena de suggeriments.
Tribut és un treball fet amb ofici i il·lusió, amb ganes d’aportar a una cançó coneguda nous matisos, noves textures sonores que ens la faça sentir no com un nou tema, això és impossible sense destruir-la, però sí amb un embolcall diferent. Encara que a la cançó Als companys si que pren una gran distancia de la versió que popularitzaren Ovidi Montllor i Toti Soler, i aconseguix, amb gran estalvi de recursos, reinventar-la.

dimecres, 12 d’abril de 2017

"PARANOIA RAONABLE"


Raül Vidal i Huerta és un escriptor que es va donar a conéixer com a especialista en narrativa infantil i juvenil. És el creador de Les aventures de l’eriçó Costumeta, on a través de huit volums Vidal escriu sobre els costums valencians; Les encantades, sobre la llegenda de les fades en la nit de Sant Joan; i a més és coautor dels llibres Rondalles valencianes replegades a la Llosa de Ranes, Conte contat i Llegendes de la Costera.
En aquesta vessant i sota la influència d’escriptors com ara Enric Valor, Bernat Capó o Ximo G. Caturla, recull i barreja la tradició oral valenciana amb una prosa personal que les recrea i actualitza.
Per al públic adult ha publicat el llibre de relats El caçador de gats, on entre la realitat i la ficció, amb grans dosis d’ironia, critica la societat actual.
Raül Vidal és un escriptor que ha tingut una experiència dramàtica i negativa en la seua relació amb la indústria editorial. (Em pregunte quin autor no ha tingut alguna experiència frustrant amb els editors). La qual cosa l’ha portat, a diferència d’altres que han decidit obrir la seua pròpia editorial, a fer una aposta important, sempre arriscada, per l’autoedició.
El 2017 ha decidit autoeditar-se un llibre de poesia, Paranoia raonable. Els perills de l’autoedició són molts i tenen a veure amb dissenys i maquetacions dolentes, correccions de textos nefastes, enquadernacions dubtoses i distribució inexistent. Raül Vidal ha aconseguit eixir-se’n de l’experiència amb nota i ens oferix un llibre digne de competir en les prestatgeries amb els publicats per una editorial.
Vidal és un home valent, intel·ligent i amb criteri propi. Paranoia raonable és un llibre de poemes de vers lliure i discursiu, de línia clara, escrit amb ironia, una mica de mala llet i humor. Els poemes naixen d’una mirada, potser una mica paranoica però enraonada, perspicaç, inicisiva i crítica. El poeta agafa elements de la vida quotidiana per a convertir-los en bisturí que dissecciona la societat i el sistema polític i econòmic en el qual aquesta és immersa, «de bon matí / vosté acaba de començar / una guerra, / però no ho sap».
La poesia de Raül Vidal, encara que crítica no és pamfletària, sinó que naix de l’observació de la realitat quotidiana. És directa, àgil, transparent, amb imatges i recursos que no destaquen ni trenquen el discurs sinó que estan ben encaixades i doten el poema d’una senzillesa només aparent.
Trobem, com ja hem dit, humor i mala llet, tendresa, homenatges a altres autors com ara Vicent Andrés Estellés: «Jo també/ m’aclame a tu / mare de mans aspres», jocs poètics en els quals utilitza elements de la tradició popular que tant coneix com ara la forma de la cançó o de les endevinalles: «No hi ha cap poema / que no tinga /, part de joc, / de terrible / endevinalla, / com per no voler/ jugar-hi».
A la claredat expositiva contraposa enginy i una certa contundència, així com un missatge que no té gens ni mica de paranoia, encara que a aquestes altures tots siguem un poc paranoics.

dimarts, 4 d’abril de 2017

ÉSSER VIU




L’any 2002 Salvador Jàfer i Sanxís, un dels poetes més originals i intensos de la generació dels setanta, publicava en Edicions 96 el llibre Desert, un poemari amb el qual poc després va obtindre el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians. El desert (Edicions 96) és un llibre on l’autor de Ràfol de Salem reflexiona sobre el concepte de desert alhora que ens parla de les seues diverses experiències en aquests espais.
Jàfer, a l’igual que el seu company de generació Joan Navarro, ha tingut, sense pretendre-ho, una certa ascendència sobre diversos grups de poetes valencians de diverses generacions. La seua influència la podem trobar en poetes que s’iniciaren al voltant de la revista L’Horabaixa d’Algemesí o en un grup d’escriptors i músics de la Vall d’Albaida. Així, el desert de Jàfer comença a ser visitat i interpretat per tot un seguit d’artistes que el 2006 es conformaren en un petit grup poètic musical anomenat Gent del desert. Aquest grup, al voltant de la figura de Jesús Barranco, evolucionà amb el temps fins a constituir una de les bandes més interessants del panorama musical valencià, una banda amb un so personal que se situa entre el folk d’arrel anglosaxona i el d’arrel tradicional valenciana, el rock i la cançó, i una presència dalt de l’escenari que no deixa indiferent ningú.

Des del 2006 han publicat diversos treballs discogràfics de llarga i curta durada, treballs on demostren una evolució ascendent i positiva fins a consolidar una personalitat molt sòlida. A l’igual que el seu so, en les lletres trobem versos de marcada arrel popular, entre el fandango i el romanç, la poesia (ja des del primer disc, El pèndol i la terra, han fet magnífiques cançons de poetes com ara David Mira, Salvador Jàfer, Sergi Torró, Lluís Roda, Manel Alonso, etc.) i les adaptacions de cantautors com ara Bob Dylan, Eric Bogle, Ovidi Montllor o el guitarrista Mark Knopfler.
Enguany ens han sorprés amb la publicació d’un nou treball, Ésser viu. Un llarga durada amb quinze cançons, que fou enregistrat en directe a la sala de cinema del Centre d’Interpretació de la Serra de Mariola de Bocairent. Enregistrat en directe però no en un concert amb públic.
Totes les cançons provenen dels seus discos anteriors, ja siguen individuals o col·lectius, com ara Montserrat, que va aparéixer en el disc homenatge A l’Ovidi i Ou, ou, del disc Ara ve Nadal.
Quinze cançons representatives del que han estat els deu anys de trajectòria de Gent del desert i una invitació honesta alhora que divertida i atractiva a conéixer el treball d’una banda a la qual encara li queda molta corda.
Trobe que la idea de seleccionar aquests quinze temes i enregistrar-los de nou en directe ha estat encertada. La banda està formada per músics solvents, multiinstrumentistes sòlids que aporten una gran riquesa sonora a les cançons, i la veritat és que han demostrat el que són capaços de fer.
Ésser viu és un animal que batega amb diferents ritmes provinents de diverses tradicions musicals, units per una veu i una personalitat ara més intensa i definida que mai. És un viatge musical apassionant a través del qual Jesús Barranco i els seus companys després de visitar el desert (el desert com un espai on un es troba un a si mateix, reflexiona i es reinventa),  reinterpreten, amb ofici, un pomell de bones cançons.


diumenge, 2 d’abril de 2017

ROMANDRÀS




Romandràs és el tercer poemari que dóna a la impremta l’escriptor d’Antella (la Ribera Alta) Josep Micó Conejero. Es tracta d’un recull de poemes escrits des de l’experiència, des de la maduresa vital d’un autor que ha aprés a base de colps a ser fort i a guanyar la seua llibertat individual; ha estat publicat per Ianua editora, una editorial tot terreny que sol publicar en gallec i castellà; i prologat per la poeta de Nules (la Plana baixa) Marisol González Felip.
Ja en el primer poema, Estigmes, Josep Micó, amb una rotunditat diàfana, deixa clar el seu posicionament ètic davant de la vida, un posicionament que alça des del conegut poema de Maria Mercè Marçal: «A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel», en el qual, a més de definir-se com a rebel, gai, nét de leprós, fill d’una mare adoptada, de classe baixa i nació oprimida, ens informa que no suporta la hipocresia. No podia ser d’una altra manera per a aquell que al llarg de la vida n’ha hagut de suportar tanta que a la fi l’ha arribat quasi a ofegar.
Romandràs és un llibre valent, on l’autor fa una mirada al seu passat per a retrobar-se amb la gent que d’una manera o altra li va marcar la vida: l’avi leprós, el pare que se’n va i torna de l’exili amb el passaport dels desheretats, la societat franquista amb la impostura de banderes, la persecució de la llengua familiar, i una escola i un temple freds. Les relacions amb la mare i els altres membres de la família, l’opció sexual...
La memòria i les glopades d’imatges que transporta, imatges que sovint encara li couen a l’autor i que el pas del temps no ha sabut parar l’angúnia que li generen, així com el dolor de les absències marquen el batec d’aquest poemari.
Micó, deixant de banda la definició de poeta que fa Fernando Pessoa: «O poeta é um fingidor», fa un enorme exercici d’honestedat, i no el porta a terme per a llepar-se les ferides, bona part de les quals no han cicatritzat i resten obertes, sinó per a buscar la veritat, les veritats de la seua vida, enfrontar-se amb les maldats i els egoismes que li ha tocat patir. Per a recuperar, també, l’estima i l’afecte d’aquells que ja no són. Per a fer inventari dels espais compartits, crònica dels moments d’alegria, de pau, de malaltia, viscuts de vegades amb esperança, altres amb resignació. Perquè el passat ens pertany, ens conforma i en ell habiten per a sempre els nostres éssers estimats, espectres nodrits amb la llum de la memòria.
Josep Micó ha escrit un poemari intens, personal, amb uns versos lliures i unes imatges diàfanes capaces de recrear un espai i un temps amb els quals ha sabut convocar amb lucidesa el seu passat.



divendres, 31 de març de 2017

LA LLUM DE LES ESTRELLES MORTES


No és gens habitual trobar-se amb un llibre guardonat en un certamen literari modest, el Premi Soler i Estruch de Narrativa Curta, tan ben estructurat i amb una àmplia gamma de recursos literaris exposats i amb un estil tan ben definit com és el cas de La llum de les estrelles mortes (Edicions del Bullent, 2017).
Fins ara el seu autor, Josep Manel Vidal (l’Alcúdia de Crespins, 1965), ens havia oferit en format de llibre dos poemaris, El teu nom és un ésser viu i La fràgil arquitectura de l’ésser, dos volums amb uns artefactes literaris que un dels personatges del relat La terra somia sobre corbes de nivell definix de la manera següent: «Jo pensava que feia narrativa. Però diuen que hi ha tant de lirisme en el que dic que el que faig realment és prosa poètica».
En format digital Josep Manel manté una intensa activitat a través del seu blog Filant prim i altres mitjans.
La llum de les estrelles mortes recull deu relats amb una gran càrrega lírica marca de la casa. Deu relats en els quals el seu autor en cap moment no ha pretés contar-nos historietes més o menys intrigants, divertides o didàctiques, hem patit massa lectures farcides de qüestions transversals útils a l’aula. En aquest llibre Josep Manel Vidal té la voluntat de fer només literatura, la millor literatura que és capaç de construir. No li calen històries efectistes, trames complicades, només el domini dels recursos que li oferix el llenguatge. Una trobada casual, un viatge en autobús, li servix per a escriure un relat ple de càrregues de profunditat i en el qual l’humor i la ironia, per potents que siguen, colpegen amb elegància. Els deu relats tenen un fons inquietant, crític, i en ells el lector no acabarà mai de saber si està dins d’un somni o la realitat és un somni o un malson del qual no podem fugir.
Hi ha relats molt efectius que captivaran el lector des del primer moment, com és el cas de La nit de Nadal o Indisposició bèl·lica amb un inici bestial «Hi havia la guerra. Una excusa com qualsevol altra per no anar a treballar en dilluns». N’hi ha altres que necessiten una segona lectura, o una primera molt atenta perquè la força, la intensitat no està en allò que se’ns conta, en eixe final sorprenent que sovint el lector espera que l’impacte, sinó en cada frase, que acaba deixant-nos un tast en la boca que ens obliga a reflexionar sobre la nostra realitat quotidiana. Josep Manel Vidal és un manipulador de la rutina, d’allò que és més previsible en la nostra vida, li sap donar la volta com si aquesta fóra una truita, ho distorsiona, ho situa en un temps passat o en un passat pròxim, en un espai urbà o en un rural, per acabar obligant-nos d’una manera subtil a preguntar-nos sobre diversos aspectes de la nostra vida que pensàvem que teníem clars.
La llum de les estrelles mortes és un d’aquells llibres que no hem de deixar passar per alt, a mi personalment m’ha fet retornar la fe en la nova narrativa  valenciana.


dimecres, 29 de març de 2017

"ALPINISTES"


A finals del primer semestre del 2016 el grup L’Emperador publicava el seu primer extended play, EP, amb quatre cançons, Vuit vuitmils (Mésdemil). Una mostra breu i alhora intensa i brillant amb la qual aquesta banda de pop-rock de la comarca de la Costera es presentava en societat i es convertia tot seguit en una de les propostes més interessants i prometedores de l’actual panorama de la música en valencià.
Mig any més tard L’Emperador publica el seu segon EP, Alpinistes (Mésdemil), on ens oferixen cinc temes nous, connectats amb els de l’anterior per un cordó umbilical que els convertix en un treball unitari que ha evolucionat d’una manera sòlida des d’uns plantejaments sonors més clàssics cap a l’aventura i l’experimentació.
Aquest nou treball ha estat enregistrat als estudis de Paco Lobo al Puerto de Santa María i ha estat produït pels membres de la banda en companyia de Lobo, tot un guru de la música indie.
Alpinistes conté magnífiques melodies pop-rock carregades de ritmes amb una preeminència dels sintetitzadors, amb els quals el quartet, que és una formació clàssica de baix, guitarres, veu i bateria, aconseguix dotar el seu so d’una textura densa i suggerent alhora.
Si Vuit vuitmils tenia un so roquer sense a penes concessions, en aquest treball la banda pega un colp de timó i decidix aprofitar-se de les possibilitats que els aporta l’electrònica per tal d’alçar murs sonors que evoquen, subratllen i recreen l’univers d’emocions de què ens parlen en les seues lletres.
El cim d’aquest viratge cap a l’electrònica l’abasten en Ballant a l’obscuritat. De fet, trobe que l’evolució es va produint lentament però sense pausa des de temes com ara els que obrin el disc, La nit més fosca, Casa als Alps o Un lloc màgic, amb una concepció més clàssica del pop-rock, fins el darrer Ballant a l’obscuritat que emparenta amb el tecno-pop.
Alpinistes és un treball que confirma L’Emperador com una de les propostes musicals més atractives del darrer any al País Valencià. Ara, no vull deixar de passar l’oportunitat per a discrepar públicament sobre el que altres han escrit en la premsa sobre la música en valencià, acusant-la d’estar una mica viciada, sóc de l’opinió que mai com ara no hi ha hagut propostes tan variades, de tanta qualitat i tan creatives i interessants.



dilluns, 27 de març de 2017

VALÈNCIA NO S'ACABA MAI


El doctor en història i professor de la Universitat Jaume I de Castelló Vicent Baydal s’ha convertit, des de fa uns anys, en un dels màxims divulgadors de la història de la ciutat de València i del País Valencià.
En el seu afany divulgatiu, Baydal no sols empra els canals clàssics, llibres o diaris i revistes especialitzades o no, sinó també les diverses fórmules que oferixen les xarxes socials, com ara el blog, facebook, instagram… El llenguatge de Baydal defuig els tecnicismes i és diàfan, directe, àgil. Els seus textos tenen una clara voluntat d’amenitat, sota la qual s’oculta un cert didactisme. Atrapa el lector creant vincles de complicitat que naixen de la curiositat intel·lectual i d’una passió que acaba sent compartida.
Baydal s’ha fet especialista en un tipus d’article destinat a un lector que no té per què haver passat per la universitat. Són uns textos en els quals utilitza quan ho creu oportú elements provinents de la narrativa de ficció per tal de fer-los atractius, alhora que s’assegura l’atenció d’un lector que a més d’informar-se vol ser entretingut.
El 2016 va publicar en Llibres de la Drassana un nou recull d’articles, València no s’acaba mai. El títol el deu a una cançó de Juli Bustamante, on aquest fa un cant apassionat i amable de la ciutat.
Baydal, a través de vint-i-tres articles, construïx el seu cant a una ciutat que estima i viu amb intensitat i generositat, la mateixa generositat que l’obliga a compartir amb el món els secrets, les contalles, les anècdotes d’un espai urbà carregat de passat, de present i de futur.
El llibre és com un passeig per la ciutat a través del temps i dels personatges que la van habitar. El punt de partida en aquesta ocasió el situa en la Balansiyya musulmana i acaba amb un interessant escrit que recull els projectes que es van dissenyar per al futur de la ciutat i que no es van dur a terme per una raó o altra.
En la passejada que ens proposa Vicent Baydal trobem personatges realment fascinants: Constança de Hohenstausen, Francesc de Vinatea, Jerònima Galés, l’arquitecte Goerlich, etc., així com històries de les quals no teníem cap referència, com ara quan la festa de les falles arribava fins a Tarragona.
La lectura del recull és àgil, amena i ens ajuda a descobrir una ciutat realment fascinant. Tres dels diversos objectius que l’autor es proposava en escriure el llibre.


dissabte, 25 de març de 2017

UN MIRACLE SENSE IMPORTÀNCIA


El crític, poeta i narrador d’Almassora (la Plana Alta) Pasqual Mas i Usó acaba de publicar en l’editorial Neopàtria la novel·la Un miracle sense importància, amb la qual va obtindre el I Premi Ciutat de Carlet de Narrativa.
Un miracle sense importància és un relat satíric protagonitzat per una parella d’adolescents, la qual cosa emparenta el text intencionadament o no amb la narrativa juvenil. Es tracta d’una novel·la breu en què l’humor, la ironia, el sarcasme i fins i tot l’escatologia s’entrellacen per a construir una crítica clara i incisiva a certs valors i certes creences. És, però, també una narració que també que s’acosta a la comèdia d’embolics tocada amb unes gotes del gènere de lladres i serenos.
La veu narrativa empra un model de llengua estàndard, sense a penes concessions al dialecte i al llenguatge col·loquial, així i tot aconseguix dotar el relat d’un ritme àgil i dinàmic i d’una versemblança que mantindrà sense defallir fins la darrera pàgina.
Trobem en ella diversos homenatges, com ara a Don Camilo i a Peppone, personatges de l’escriptor italià Giovannino Guareschi, o a la tasca d’animació a la lectura que fan en les nostres escoles i instituts escriptors i contacontes com ara Pep Castellano.
El relat és senzill, divertit, mordaç, ben construït. Pasqual Mas aprofita aficions, vel·leïtats i ocupacions dels personatges per a plantar entre col i col lletuga i, sense crear estridències en la trama, dir la seua sobre qüestions diverses com ara l’ofici d’escriptor, el sistema educatiu, la religió, etc. Ací un tast: “Voldrà ser escriptor, tot i que aquesta siga una tasca renyida amb el plat calent a taula, i per això li caldrà sospesar el fet que potser serà millor arraconar les passions de la ferida literària per tal de viure d’una activitat que li done de menjar”.
D’alguna manera, la veu narrativa, pel subjectivisme amb el qual treballa, les constants picades d’ull al lector, les aturades reflexives, etc., es veu convertida en la protagonista d’Un miracle sense importància. El robatori de la relíquia de la santa, els enganys, els secrets, les acusacions, els plans per aclarir-ho tot i deixar el culpable en evidència són l’excusa de l’autor per atrapar el lector, seduir-lo, sacsejar-lo, divertir-lo alhora que fer-lo reflexionar sobre els falsos fonaments de les creences que tenim com a certes.


dijous, 23 de març de 2017

PAISATGES HIVERNALS

  


David X Myers, que fou cantant de la banda Brutal Trifolium, ha publicat el seu primer treball en solitari, Paisatges hivernals. Un recull d’onze cançons plenes de ritme, electricitat i amb moments d’una gran força i sensibilitat.
En aquesta primera aventura en solitari, el cantant i músic de la Safor ha comptat amb Andreu Todo, que s’ha encarregat de l’enregistrament, la mescla i la masterització, així com de tocar la guitarra i els teclats, i també ha fet tàndem amb David a l’hora de la composició musical; mentre que les lletres, la producció i els arranjaments són de David.
A més de la banda que l’acompanya, formada per l’esmentat Todo, el bateria Charles Sunday i el baix Ruff Mawete, hi ha altres col·laboracions puntuals que li donen un color, una textura i una intensitat potent a aquesta barreja sonora de metall, grunge i indie en què se situa David X Myers. Així, trobem Borja Mahiques fent els solos de guitarra en Nostàlgia, Lluny de tot i La tomba dels diferents; Leonard Donet al saxo en Quan la innocència digué adéu; Kassandra Ginestar, que posa la veu en Ennuvolat i Quan la innocència digué adéu; Ernest Llorca, que toca la dolçaina en Hopelessesnes; i Moisès Moncho, la guitarra en Hopelessenes.
En les lletres de David X Myers trobem la pèrdua de la innocència i una necessitat angoixant de superar els esculls que entrebanquen el seu camí vital, un camí que vol fer amb llibertat absoluta i amb una destinació que l’acoste al màxim a la idea que ell té de felicitat. Eixos esculls són realment perillosos, David és conscient que el poden fins i tot destruir com a ésser humà. Alguns d’ells els col·loca el viure, altres el que segurament és el seu pitjor enemic: ell mateix.
Els paisatges hivernals que donen títol al disc no són espais geogràfics en un moment concret de l’any, és la memòria d’un temps ple de les ombres que alcen la inseguretat, l’autoengany i el dolor que tot plegat li produïa.
Paisatges hivernals és un viatge des de l’obaga a la llum, des de l’adolescència a la joventut, des del pop-rock al metall. Un viatge on sonorament trobarem paisatges memorables.
Un disc que fa vibrar i al mateix temps reflexionar sobre diversos aspectes de la condició humana.



dilluns, 23 de gener de 2017

"NECTARI"



El poeta de Castelló de la Plana Josep Porcar Museros (1973) ha publicat recentment en Edicions del Buc el que és el seu seté llibre de poesia, Nectari (2016). Porcar és sense cap mena de dubte un dels poetes valencians amb una obra més sòlida i amb una projecció que va més enllà de la creació poètica i que entra en camps com ara el de l’agitació cultural i la divulgació de la literatura a través de les xarxes socials, no debades el 2007 va obtindre el Premi lletrA a la millor pàgina web sobre literatura catalana.
La trajectòria literària de Josep Porcar està marcada per un magnífic coneixement de la matèria primera amb la qual treballa, la llengua, i de l’ofici de poeta, domina el tempo i la creació d’imatges i metàfores sempre eficaces i mai sobreres. Aquest coneixement l’aplica per a construir uns artefactes literaris amb una composició interna complexa i amb un funcionament esplèndid. També està marcada per la llibertat creativa de què ha fet ús. Una llibertat amb la qual ha construït una poètica personal que el va convertint en una mena d’out-sider dins de la seua generació, amb bona part dels membres de la qual manté vincles d’amistat enfortits per una passió compartida, la poesia.
Nectari és un llibre extens, dividit en tres apartats, una qüestió habitual en el seu treball. Un llibre intens, profund, dramàtic, que li servix a Porcar per a reinventar-se de nou per tal d’oferir-nos un poemari amb algunes peces realment impressionants. Un llibre amb poemes ben construïts, amb un ritme interior clar, que l’autor és capaç d’alterar sense trencar-lo, cosa gens fàcil. Des del mateix títol, Nectari, Porcar es mostra profund i obliga el lector a eixir a la recerca etimològica del mot. Sabem que nectari és la glàndula productora de nèctar, el nèctar que nodrix alguns animals i pol·linitza les plantes, allò que possiblement no sabem és que prové de la paraula grega nektar, que l’emparenta amb nekros (mort) i, si ens atrevim a aprofundir encara més, trobarem en l’indoeuropeu nek (mort física) i terd (anar cap endavant). Pistes magnífiques per a després endinsar-nos en la lectura dels poemes.

Aquesta profunditat no és producte d’una impostura estètica. Josep Porcar es mostra més contingut que mai, més nu, encara que per moments siga capaç d’una intensitat lírica gens desdenyable.
En aquest llibre he trobat allò que per desgràcia no he vist en un gran nombre d’autors actuals: ambició, sagacitat, enginy i intel·ligència, i no sóc lector de dos o tres llibres de poesia a l’any. Entre llibres i originals llig més d’un centenar de poemaris cada semestre.
Nectari és un llibre on, a pesar del seu to dramàtic (la vida, l’amor i el pas del temps són un drama del qual ens és impossible fugir), Porcar és capaç de crear moments d’una gran tendresa (llegiu Flor del món) que conviuen amb el sarcasme i la ironia.
Un poemari que invita a ser gaudit una vegada i una altra, en cada nova lectura descobrirem nous matisos, noves textures.

dimarts, 17 de gener de 2017

"MISTERIS DE SA VIDA"


Donallop és un duet mallorquí format per Pere Bestard i Joana Pol. Apareix en l’escena musical l’any 2013 amb un EP sota el braç, Veus de sa vida, un treball autoeditat que recollia quatre de les seues primeres cançons. El 2015 enregistren en directe i en tres sessions el seu primer llarga durada, Te’n recordes, un concert per sempre (Espora, 2015). I ara, en desembre del 2016, han presentat el que és el seu segon treball en estudi, Misteris de sa vida (Mésdemil). Un treball produït, enregistrat i mesclat per Paco Lobo al Puerto de Santa María.
Donallop es mou entre sonoritats pop i folk. Les seues cançons són intenses i es caracteritzen pel joc de veus de Pere i Joana i per unes lletres amb les quals busquen respostes a les petites i grans qüestions que la simple existència genera. La vida fràgil, finita.


Som fills del temps i el temps ens devora a cada pas que fa, deixant sobre el sòl trepitjat la memòria de les nostres emocions: «La meua pell és la casa del temps».
Els esculls amb què ens trobem, el primer dels quals aconseguir sabem qui som, qui és el que tenim davant i al costat, «Què hi ha davall de sa crosta?», es pregunten una i altra vegada en la cançó Barreres de coral.
Les mentides necessàries per a sobreviure a la idea de la mort.
El duet aconseguix crear amb ofici i intel·ligència una sonoritat rica, íntima, bella, tràgica per moments.
El disc el conformen nou cançons de factura impecable on no n’hi ha cap sobrera. Personalment, destacaria per assenyalar-ne algunes Misteris de sa vida, Serres i oliveres, Magranes.

Pere i Joana s’han fet acompanyar per una banda (baix, bateria i teclats) que ha sabut embolcallar el so personal, característic, del duet mallorquí alhora que l’ha enriquit i l’ha potenciat, fent-lo anar unes passes més enllà.
El cedé se’ns oferix dins d’un llibre amb catorze làmines i una targeta postal, imatges que ben bé podrien ser cadascuna d’elles portada del disc. El disseny i les fotografies són obra de Joanra Estellés i el resultat, com les mateixes cançons, és elegant, atractiu i capta a la perfecció l’aura d’intimitat i lirisme del duet i les seues cançons.


diumenge, 8 de gener de 2017

"ULLS DE NIT"



Vivim immersos en una quotidianitat que hem anat pastant amb la farina d’un espai, l’aigua del temps, el rent de l’amor i la sal del desig, i pensem d’una manera equivocada que aquest pa resultant mai no es farà dur ni es florirà. Però un dia, de colp, ens trobarem a la vora mateixa de l’abisme i sentirem com ens fluixegen les cames, com se’ns buida la mirada.
Hi ha abismes provocats per tota mena de moviments tel·lúrics, una ruptura amorosa, l’anunci d’una malaltia greu, un accident de trànsit que ens arrabassa un ésser estimat, una crisi d’identitat, la pèrdua del lloc de treball, el tancament forçat de l’empresa on vam invertir diners, energia i sacrifici... La darrera dècada la crisi del sistema econòmic i polític ha obert abismes als peus de molta gent. Alguns no han pogut suportar el vertigen que els ha produït i han decidit llançar al sòl del ring la tovalla de la vida, altres han necessitat ajuda de metges i medicaments.
Quan se’ns apareix l’abisme, una nit sense lluna i estels cobrix la nostra vida. La foscor ens roba la llum, l’esperança i ens buida per dins. Immersos en una profunda obscuritat, busquem amb la mirada el punt lluminós d’un far en la distància que ens ajude en la cega navegació i ens allunye dels perills d’una costa abrupta.
És el moment en què l’amistat i la solidaritat comencen a cotitzar a nivells alts en la borsa del nostre viure. Ser amic, amant, company quan tot va bé és fàcil; en les hores amargues, inhòspites, és quan ens adonem de qui ho és o no ho és de veritat.
Per a la poeta Roser Furió Antoni, en el seu primer llibre de poesia, Ulls de nit (Editorial Neopàtria, 2016), I Premi de Poesia Xavier Casp de la Ciutat de Carlet, la nit és la metàfora del moment en què la vida ens situa a la vora de l’abisme, junt amb la nit que per a ella és la foscor apareix sovint la paraula boira, que ve a subratllar si cal més el desenfocament de la mirada, una mirada que voldria la poeta nítida per a poder afrontar el present.
D’allò que Roser Furió va sentir i viure en una etapa de la seua vida, on es va trobar atrapada en un laberint situat al llindar de l’abisme, fa una crònica i ens l’oferix en forma de quaranta-set poemes breus de vers lliure encapçalats tots menys el primer, que fa de pòrtic, per un simple número romà. No és aquest un gest gratuït, hi ha una voluntat d’estalvi de recursos per tal de no distraure el lector i centrar-lo estrictament en els versos.
Roser Furió no ens detalla què l’ha portada a la vora de l’abisme. No. Encara que aquesta podia haver estat una opció si la nostra poeta haguera pretés, des del realisme social, denunciar com de feble és l’individu davant de les sacsejades d’eixe monstre immens que és el sistema, un sistema que acaba devorant fins i tot els més lleials servidors. No. La seua poètica és marcadament intimista. Ha aconseguit, partint d’un seguit de vivències personals, de les quals d’una manera subtil va deixant rastres entre línies, parlar-nos d’emocions, de sentiments que pot entendre i comprendre qualsevol ésser humà. Perquè tots en un moment o altre de les nostres vides hem estat víctimes o testimonis d’alguna desfeta.
Roser ha estat capaç de crear en el conjunt del llibre una atmosfera de penombres, per on veiem que es mou un individu que vol assumir amb dignitat el rol que ha de tindre en unes hores, crues, tenebroses, conscient que de les crisis o s’ix més fort o s’ix derrotat. «No vull ser l’àngel caigut, / ni la llum que et cega els ulls, / ni la tempesta que trenca / el silenci de la nit. / Vull ser una realitat de pell, / un cos que respira al teu costat».
El dolor, la incertesa, la por provoquen en Roser Furió insomni, «solament el cervell treballa actiu / damunt d’un obscur llac / de paranoies que traeixen / el Jo més coherent i reflexiu». Un insomni com un camp erm ple d’espectres pel qual deambula amb ulls fets a la foscor i amb les mans buides. «Desenganys i ombres poblen els dies / i l’esperança marra quan esdevé / la por, clau que tanca tots els panys / i deixa els averanys dispersos / en camins sense retorn». És en la memòria d’un temps millor i sobretot en la paraula com a matèria primera del poema on l’autora trobarà consol i confort.
Després d’acompanyar la poeta per aquest infern, més que dantesc kafkià (no he pogut deixar de pensar en tot moment en el llibre del narrador txec El procés), només el final de la nit i l’aparició de les primeres llums del dia començaran allunyar-nos de l’abisme. «L’alba trenca l’alè de la / nit i ompli la buidor del cos».
Aquests primers rajos de llum li serviran a la poeta per a descobrir l’inici d’un camí ocult entre la malesa que li possibilitarà allunyar-se del perill de l’abisme i començar més forta i segura a omplir la vida d’il·lusió i, sobretot, d’esperança, marcant amb seguretat un rumb clar en la seua vida. «He deixat per la senda / de la vigília la dona plena / de dubtes i he trobat l’esposa / invicta que camina vers Ítaca / teixint l’esperança».