dilluns, 24 d’abril de 2017

TRIBUT


Artur Àlvarez porta treballant en el fràgil món de la música en valencià des de l’any 1978. Primer, com a membre del grup de música popular valenciana Adesiara i, des del 2004, en publicar Deixa’m dibuixar-te un espai, com a cantautor. Al seu segon disc, Castelló, triangulada plana (2007), Àlvarez ens demostrà que es trobava d’allò més còmode convertint en cançó poemes de diversos escriptors del segle xx, un fet, aquest, que ha repetit amb èxit al llarg de la seua carrera, destacant la seua predilecció pels textos dels castellonencs Miquel Peris i Segarra i Bernat Artola. Justament a aquests dos autors el 2015 els dedica un disc, magnífic, que porta per títol A ritme de blues.


A un home de la trajectòria d’Artur Àlvarez, estic convençut que li ha estat complicat triar vint-i-quatre cançons de diferents autors amb l’objectiu de retre’ls un sentit homenatge en forma de disc, Tribut (Moluscodiscos, 2017). Complicat però no impossible. Entre els que a la fi han estat elegits trobem un representant de la chanson, George Moustaki; dos de la Nueva Troba Cubana, Pablo Milanés i Silvio Rodríguez; set de les diverses fornades de cantautors hispans, Patxi Andión, Luis Eduardo Aute, J.A. Labordeta, Hilario Camacho, Luis Pastor, Joaquin Sabina i Pedro Guerra; un de la nueva ola, Antonio Vega; també Antonio Flores, que ve del pop-rock i del flamenc-pop; un del pop-rock anglés, John Lennon; un del folk rock nord-americà, Bob Dylan; un de la cançó d’autor anglosaxona, Leonard Cohen; dos de la música sud-americana, Violeta Parra i Víctor Jara; sis de la nova cançó, Raimon, Joan Manuel Serrat, Ovidi Montllor, Lluís Llach, Joan Isaac i Maria del Mar Bonet, i tanca el disc un tema del cantautor galàctic Jaume Sisa, provinent de l’efímer grup de folk.
A Tribut, sense cap mena de dubte, no hi són totes aquelles cançons que potser haurien de ser-hi. Tampoc no trobarem paritat sexual en la tria dels  noms dels compositors. Ara, no n’hi ha cap que sobre. Aquesta és una mostra representativa de les preferències d’un músic honest, infatigable i amb una gran passió pel seu ofici.
 Artur Àlvarez ha digerit pausadament cadascun dels temes, potser ho ha fet durant dècades, i tot seguit els ha dut amb sensibilitat, elegància i intel·ligència cap al seu terreny, un terreny pròxim al pop-rock, al country-rock i a la cançó d’autor, tot adaptant-les a la seua veu i a la seua manera personal d’interpretar.
El doble cedé ha estat enregistrat i mesclat a Home Studio, del qual és propietari. Ell mateix ha tingut cura de la producció, dels arranjaments, la instrumentació, la programació, la gravació, la mescla, la masterització i el disseny gràfic.


A Tribut, com en treballs anteriors, ha comptat amb la valuosa col·laboració de Carlos Àlvarez, músic i productor; el treball del qual és impossible que ens passe desapercebut per la seua qualitat com a instrumentista i pel bon feeling existent entre ell i Artur. En aquesta ocasió s’ha encarregat de tocar la guitarra elèctrica en bona part de les cançons i la guitarra espanyola en el clàssic de Serrat Paraules d’amor. Carlos aporta al disc un suplement sonor que enriquix i projecta cadascun dels temes cap a un espai on s’alcen els ecos de tradicions musicals properes al jazz, al rock o al country-rock. Hi ha moments, com ara a És tan difícil deixar de pensar o a Com un puny, que dialoga d’una manera pausada amb la veu d’Artur creant una atmosfera plena de suggeriments.
Tribut és un treball fet amb ofici i il·lusió, amb ganes d’aportar a una cançó coneguda nous matisos, noves textures sonores que ens la faça sentir no com un nou tema, això és impossible sense destruir-la, però sí amb un embolcall diferent. Encara que a la cançó Als companys si que pren una gran distancia de la versió que popularitzaren Ovidi Montllor i Toti Soler, i aconseguix, amb gran estalvi de recursos, reinventar-la.