dimarts, 22 de maig de 2018

QUÈ SAPS DE VIDAL PALAU?



Eduard Penadés és l’únic membre del consell de redacció d’un diari digital valencià si no hi comptem el director. Els canvis tecnològics han afectat d’allò més els darrers anys el funcionament dels mitjans de comunicació, sobretot la premsa en paper, i encara a hores d’ara no sabem quins camins prendran en el futur. A pesar de tot, Eduard és un periodista de la vella escola, amb un aire de detectiu privat. Un dia rep una telefonada del director del diari i, a boca de canó, li pregunta: «Què saps de Vidal Palau?», i tot seguit li encomana que faça la crònica del funeral d’aquest personatge que tindrà lloc en una localitat turística valenciana. El problema rau en el fet que Vidal fa trenta anys que és mort i soterrat. Només assistint al sepeli i parlant amb els amics del difunt Eduard traurà l’aigua clara.
El novel·lista d’Algemesí (Ribera Baixa) Vicent Borràs, en Què saps de Vidal Palau? construïx un relat àgil, dinàmic, amb una tensió narrativa que no decreix en cap moment, i on ha estat capaç de modelar personatges ben definits i amb un passat que els dota d’una gran força i versemblança. També ha sabut adoptar altres personatges de la realitat, tot encaixant-los perfectament en la narració. Estem davant d’un autor en plena etapa de maduresa, un escriptor que coneix el seu ofici, que té una trajectòria important i reconeguda i que ha anat creixent i millorant com a escriptor amb cada nou lliurament de la seua obra.
Què saps de Vidal Palau? és per a mi el seu millor llibre. Una novel·la on trobem un autor amb una gran seguretat, amb una veu pròpia i amb una gran capacitat de seduir el lector des de la primera frase.
Eduard Penadés sap que Vidal Palau Gilabert fou un professor i poeta valencià que emigrà a Barcelona i acabà sent un membre destacat de la generació poètica dels cinquanta. Fou amic dels germans Ferrater i íntim de Manuel Vázquez Montalbán, aquest darrer amb un paper fonamental en bona part dels fets que ens narra l’escriptor d’Algemesí.


Vicent Borràs reflexiona sobre la relació de l’autor amb la seua obra, però també amb la crítica i el públic, sobre l’ensenyament, les relacions d’amor, de pares i fills i de parella, de l’amistat, també ho fa sobre la culpa, i d’una manera destacada sobre la identitat personal. I ho emmarca tot en el període gris d’una Barcelona provinciana sota la bota de la dictadura franquista, on, a pesar de tot, hi ha qui estima, viu i escriu amb plena llibertat.
El llibre no conté només l’explicació sobre qui fou Vidal Palau i sobre què el va portar a prendre la decisió de desaparéixer del mapa trenta anys abans de la seua mort. Vicent trau de la seua palestra altres personatges sobre la vida dels quals reflexiona com ara la dona francesa de Palau, que en realitat és jueva i nascuda a Polònia, o potser no, i el seu sogre, un republicà valencià exiliat que deixa de ser-ho per a convertir-se en un ciutadà de la República francesa.
Vicent Borràs reconstruïx el passat de Vidal Palau, ens posa dins del seu cap, alhora que ens parla del present dels membres de la seua família, que deixà enrere, una filla que no acaba de saber qui és, una esposa entrada en anys i a les portes d’una demència senil que farà que siga impossible reconstruir la seua pròpia identitat.
Borràs ha escrit un llibre d’aquells que eixe dos per cent de lectors que llegim habitualment en valencià no podem deixar passar de llarg.


divendres, 18 de maig de 2018

ICH ERINNERE




Ich erinnere die Lieder
die die langen Karawanenzüge begleiteten
bei der Eroberung eines weissen Raumes,
und erneut lastest auf mir die Schwere jeden Wortes.

Ich wandere Tag und Nacht durch eine erdachte Landschaft
dabei denke ich an die zerknüllten und in den Müll geworfenen Stunden,
auch an jene in denen Wesen Leib und Seele annahmen
mit deren ich das schmieden wahrtaft wirkender Scheinwelten spielte.

Ich erinnere und lecke meine Wunden wie eine alte Katze
die sich hochnässig und überheblich weigert, Niederlagen einzugestehen.

Ich erinnere und schreibe rachsüchtig mit Katzenklauen.

***

Traducció de Mar Monsonís i Michael Platz

dilluns, 14 de maig de 2018

BARBARITATS




Barbaritats, sextet musical de la comarca valenciana de la Costera, després d’uns anys de funcionament ha decidit donar un nou pas i acaba de publicar el seu primer treball discogràfic sota el mateix nom del grup. Com moltes de les bandes que comencen, s’han autoeditat el disc i l’han finançat a través d’un micromecenatge.
Fa uns quants anys vaig tindre la sort d’escoltar Barbaritats en directe i en format acústic en diverses ocasions, i fins i tot interpretant els seus temes sense micròfons ni aparells elèctrics durant la presentació d’un llibre de poesia, i ja aleshores la seua qualitat em va sobtar d’una manera positiva. Des d’aleshores la banda ha madurat i crescut, consolidant un repertori propi del qual ens oferixen ara set cançons d’autoria pròpia, exceptuant la lletra de la que obri el disc, Pluja, un poema intens i descriptiu d’un moment de soledat del qual és autor l’escriptor de l’Alcúdia de Crespins Josep Manel Vidal.



Barbaritats, en aquest primer treball, ens brinda ritmes que van des del rock and roll clàssic a l’estil de Chuck Berry fins al funky a l’estil de James Brown, passant pel pop-rock i fins i tot pel metal. La banda fa de l’eclecticisme el seu segell personal. Posseïx un estil fresc, dinàmic, descomplexat, així com una gran capacitat per adaptar les seues cançons a diferents formats a l’hora de tocar en directe. Els he vist com a duet, com a trio i com a quartet en acústic, i a través de les xarxes socials amb els sis membres de la formació en elèctric.
La veu la posen Àngels Vidal, rica en matisos, potent, ben educada i capaç d’adaptar-se a estils diversos, i Ramon Rodenas, més diàfana, popera i càlida, capaç d’acomodar-se sense massa esforç al funky, al hardcore o al rock and roll.
El disc ha estat enregistrat i masteritzat a LR Estudis de Manises i del disseny de la carpeta s’ha encarregat Cesc Roca. Només he d’assenyalar d’una manera negativa que he trobat a faltar una mínima fitxa tècnica en la carpeta que em donara més informació sobre els components de la banda i sobre quin ha estat el seu paper en l’enregistrament de cada tema. Obviant aquest petit però important detall, trobe que el disc és una bona targeta de presentació d’una banda jove, creativa i amb una gran personalitat, que si són perseverants acabaran oferint-nos grans moments musicals.




divendres, 11 de maig de 2018

EVOCO



Evoco las canciones
que acompañaron las largas hileras de caravanas
a la conquista de un espacio en blanco,
y de nuevo vuelvo a sopesar la intensidad de cada palabra.

Camino día y noche por un paisaje inventado
mientras pienso en las horas estrujadas y lanzadas a la papelera,
también en las otras donde tomaban cuerpo y alma
seres con los que jugué a forjar ficciones verosímiles.

Evoco y me lamo las heridas como un gato viejo
que, soberbio y altivo, se niega a asumir las derrotas.

Evoco y escribo con ánimo de revancha con las garras de un gato.

dilluns, 7 de maig de 2018

"L'ESTUPOR"




Set anys després del traspàs de Josep Iborra, l’editorial Afers ens oferix un recull de petits assajos d’aquest autor amb una nota introductòria del seu fill, el també crític literari Enric Iborra, sota el títol de L'estupor.
Fa un grapat d’anys vaig coincidir amb Josep Iborra en un ascensor d’un edifici de l’avinguda Baró de Càrcer de la ciutat de València, els dos ens adreçàvem al mateix lloc, la redacció de la revista El Temps, on aleshores col·laboràvem escrivint ressenyes literàries. El vaig reconéixer de seguida, havia llegit el seu llibre Fuster portàtil (1982) i un gran nombre d’articles seus publicats en revistes com ara Serra d’OrSaóCaràcters i, com no, El Temps. Iborra tenia una prosa cuidada, reflexiva, incisiva, es notava i es nota en cada frase dels seus escrits una formació sòlida i hores de lectura i de relectura. Durant el curt trajecte en ascensor vam parlar de coses intranscendents i en arribar a la redacció ens vam acomiadar amb un somriure.
Josep Iborra, que inicià la seua carrera com a escriptor amb un llibre de narracions, Paràboles i prou (1955), li va dedicar uns quants llibres a l’obra de Joan Fuster, al ja citat Fuster portàtil se sumaren Humanisme i nacionalisme en l’obra de Joan Fuster (2012) i Fuster, una declinació personal (2014), tots dos editats pòstumament, ja que Iborra va faltar en febrer del 2011 a la ciutat de València. Aquest interés per l’obra del savi de Sueca ha jugat una mica a la seua contra, ja que alguns l’han acabat considerant un epígon de Joan Fuster. Potser que al País Valencià hi ha ombres com la d’Estellés i la del mateix Fuster que oculten l’obra de bons poetes i assagistes. Sense anar més lluny, només cal llegir Breviari d’un bizantí (2007) o L’estupor (2018) per adonar-se que estem davant d’un assagista brillant, intel·ligent, amb una veu pròpia hereua d’una tradició que enfonsa les seues arrels en Montaigne i que en el nostre país ha continuat en escriptors com ara Josep Pla o el mateix Fuster.


L’estupor recull petits assajos de diferent extensió. Hi ha, per una banda, aquells en què Iborra fa una reflexió moral i filosòfica, res no li és alié a aquest observador que des del seu seient mira atent la realitat que l’envolta, fins i tot arriba a reflexionar sobre les diverses formes de mirar-se la vida. I, per l’altra banda, la literatura. Josep Iborra, abans que escriptor és lector, un lector amb les seues dèries i passions, Valéry, Montaigne, Pla, Fuster, Dant, Txèkhov. La passió per la lectura el porta a la reflexió i després a l’escriptura.
La literatura no com un simple divertiment, sinó com una aventura intel·lectual. Iborra, des d’un profund coneixement de la tradició occidental, s’endinsa per camins i senderes i amb una exposició diàfana i àgil oferix respostes als interrogants que li han eixit al pas.
L’estupor m’ha fet pensar en aquell dia en l’ascensor i com ara em penedisc de no haver-lo invitat a un café per a parlar amb ell d’aquest petit vici compartit que és la lectura. Llàstima i sort perquè encara resten més textos inèdits que faran possible retrobar-nos de nou.


divendres, 4 de maig de 2018

EBOCO



Eboco as cantas
que acompañoron as largas ringleras de carabanas
á ra conquiesta d’un espazio en blanco,
e de nuebo torno a sospesar a intensidá de cada parabra.

Camino nuei e día por un paisache imbentato
entre que pienso en as oras esclafatas e chitatas á ra papelera,
tamién en as atras en do preneban cuerpo e alma
sers con os que chugué á forchar ficzions berosímils.

Eboco e lamino as mías feritas como un gato biello
que, suyo e soberbio, se niega a asumir as redotas.

Eboco e escribo con animo de rebancha con as zarpas d’un gato.

***

Traducció de Josep Carles Laínez

dilluns, 30 d’abril de 2018

AQUELLES SOLITUDS D'ON VENÍEM





Josep Manel Vidal (L’Alcúdia de Crespins, 1965), fins i tot abans de la publicació l’any 2011 del seu primer llibre de poesia, El teu nom és un ésser viu (Editorial Germania), ja era una de les veus poètiques més madures i amb més personalitat del món dels blogs personals.
Vidal escriu una poesia en què sovint empra la forma de la prosa i on destaca la seua immensa capacitat per a crear imatges d’una intensitat i una bellesa corprenedores.
Amb gran economia de caràcters, mantenint un ritme intern diàfan, Vidal és capaç de dotar els seus textos poètics d’un to i d’un atmosfera que atrapen i seduïxen el lector arrossegant-lo cap a un univers propi i alhora compartit.
Després d’un parèntesi narratiu durant el qual va escriure i publicar el llibre de relats La llum de les estrelles mortes (Bullent, 2016), l’autor torna a oferir-nos un llibre de poesia, Aquelles solituds d’on veníem (Bromera, 2018), amb el qual va obtindre l’any passat el Premi Festa d’Elx.
Som davant d’un volum unitari format per una col·lecció de vint-i-set proses poètiques en les quals trobem un autor que ha baixat a l’infern i ha caminat entre les brases roents del desamor, la ruptura i el desencant. És aquest un llibre on la tristesa de vegades té el tast salobre de les llàgrimes vessades i en altres el tast amarg de la ràbia i la frustració. Només una persona que ha estat profundament ferida pot escriure un poema com ara L’amor: «L’amor emmetzina els queviures, acumula pèrdues en la comptabilitat de les hores, et fa sagnar amb les vores de cada instant».

Aquelles solituds d’on veníem és un llibre breu, però que cal dosificar en la seua lectura. Resta en cada frase l’electricitat puixant d’un dolor que s’enganxa com una paparra i et roba el somriure. Així i tot, Josep Manel Vidal ha sabut convertir un drama personal en una epístola fragmentada amb un missatge d’allò més universal i amb una bellesa captivadora.
El desamor, com molts poden arribar a creure, no és la cara fosca de l’amor, és un camí l’aparició del qual se’ns va anunciant entre silencis hieràtics i paraules que mal oculten el desencís. Un camí tortuós que ens veurem obligats a prendre en solitud i on trobarem totes les cares de la ràbia, la tristesa i el dolor esculpides en les nostres pròpies faccions.
Aquelles solituds d’on veníem no és un llibre apte per al amants de productes ensucrats, ho és per a aquells que han sobreviscut amb enteresa a les petites i grans desfetes de la vida.



divendres, 27 d’abril de 2018

SPOMINJAM SE




Spominjam se pesmi,
ki so spremljale dolge vijoče se kolone
pri osvajanju praznega prostora,
in znova tehtam silovitost vsake besede.

Dan in noč stopam skozi izmišljeno pokrajino,
medtem ko razmišljam o zmečkanih in v koš vrženih urah,
pa tudi o tistih drugih, v katerih so dušo in telo dobila
bitja, s katerimi sem se igral in snoval verjetne izmišljije.

Spominjam se in si ližem rane kot star maček,
ki, domišljav in prevzeten, noče priznati poraza.

Spominjam se in pišem v duhu maščevanja z mačjimi kremplji.

 ***

Manel Alonso i Català: Evoque 
Prevod: Vesna Crček


dilluns, 23 d’abril de 2018

"ENCARA QUE LA NIT ES FAÇA FOSCA"




La professora, agitadora cultural i poeta de la comarca de l’Alacantí Gràcia Jiménez Tirado acaba de publicar, en l’editorial Aguaclara, el que és el seu tercer llibre de poesia, Encara que la nit es faça forta. Amb aquest volum Gràcia va obtindre un dels més prestigiosos premis de poesia que es convoquen a les comarques del sud del País Valencià, el XVII Premi Paco Mollà.
Gràcia Jiménez és una poeta que començà a publicar en plena maduresa vital i ens ha anat oferint la seua obra d’una manera pausada. L’any 2002 publicava en Brosquil edicions el llibre Platges, amb el qual va obtindre el Premi Antoni Matutano, i l’any 2006 en la mateixa editorial publicà Quadern del vent, que li va donar el Premi Gorgos.
Al llarg d’aquests quinze anys Gràcia ha anat agafant seguretat i ofici alhora que modelava una veu poètica pròpia plena de matisos.
Encara que la nit es faça forta és una col·lecció de poemes que ha anat treballant i fent créixer mentre creixia ella mateixa com a ésser humà i com a poeta al llarg d’un grapat d’anys, com molt encertadament ens informa en el pròleg Lluís Ferri.
La seua poètica naix del jo, un jo que és el subjecte del poema. El jo i les seues circumstàncies, així com la relació que manté amb la realitat que l’envolta.
És poesia de l’experiència, realisme marcadament intimista, a través del qual ens oferix versos lliures, reflexius, diàfans, plens d’una llum capaç d’il·luminar el camí a pesar de la foscor en què puguem estar atrapats.
Encara que la nit es faça forta és un llibre unitari, amb trenta-set poemes que apareixen sense títol, com si l’autora haguera volgut conformar un únic poema fragmentat. Els canvis de rumb els marquen o els remarquen set cites de diversos autors: Celia Viñas, Michel Houellebecq, Audre Lorde, Josep Ballester, Omar Khayyan, Salvador Espriu, Josep Pla, més una huitena de Rafael Argullol que tanca el llibre com un colofó. En cadascun d’aquests apartats trobem una temàtica diferent: l’amor, la fugacitat del temps i com hi ha un instant que dóna un colp de timó a les nostres vides i altera el rumb de la nostra navegació, el sexe, el país, la societat, la família, les diverses cadenes genètiques que acaben conformant l’individu que som, el jo que pensa i es repensa i viatja cap a l’interior i es projecta cap a l’exterior i es fa preguntes i busca respostes.
Gràcia Jiménez crea uns artefactes poètics amb un ritme intern natural i amb unes imatges poètiques d’una bellesa senzilla extretes de la realitat quotidiana.
En aquest tercer llibre he trobat la millor versió de la poeta, una autora de la qual vaig ser el seu primer editor. Un llibre que està obligat a ser un punt de partida que no d’arribada en la construcció d’una obra literària personal, interessant, suggerent i d’una gran solidesa.

divendres, 20 d’abril de 2018

JEG VEKKER




Jeg vekker de sanger
som fulgte med de lange rekker av karavaner
til erobringen av et tomt rom,
og vakkert på nytt overveier jeg intensiteten av hvert ord.

Jeg går natt og dag i et oppfunnet landskap
mens jeg tenker om de skrukkete timer kastet i papirkurven,
også om de andre hvor vesener jeg lekte å smi realistiske fantasier med
fikk kropp og sjel.

Jeg vekker og slikker sårene mine som en gammel katt
som, stolt og ærefull, nekter å ta på seg nederlag.

Jeg vekker og skriver med lyst på revansje med klørne av en katt.

***
Oversettelse av Manuel Novella.

dilluns, 16 d’abril de 2018

"AMB LÍNIES VIVES"



Hi ha poetes que a la seua tasca de compondre versos afegixen un impagable quefer com a animadors culturals. Poetes incombustibles amb una gran capacitat de treball que un dia decidixen saltar la subtil tanca dels gèneres i creen també una obra en prosa gens desdenyable. Hi ha qui ho fa amb passos sorollosos i altres els fan amb l’elegància, la senzillesa i el silenci d’un felí, com és el cas del poeta de Catarroja Berna Blanch. Berna, fins ara, ha publicat onze llibres de poesia, alguns dels quals reconeguts amb premis com ara l’Ibn Jafadja (Ciutat d’Alzira), el Josep Maria Ribelles (Vila de Puçol), el Ciutat de Torrent... A la seua trajectòria com a poeta cal sumar la de narrador amb la publicació de dues novel·les, Apunts d’altres mons (Onada edicions, 2012) i Presències (Tabarca Llibres, 2014). A més, ha estat cofundador del Cercle Poètic L’Argila de l’Aire i editor de la revista de creació literària Diàfora.
L’any 2017 El Petit editor, en la col·lecció Fusell de Lletres, li va publicar el que és el seu dotzé llibre de poesia, Amb línies vives, on els seus versos són embolcallats amb l’obra gràfica de l’artista plàstic Ricard Colomar Andreu.
Estem davant d’una col·lecció de poemes en vers lliure, plens de lluminositat. El poeta ens posa davant d’un ampli mostrari d’instants que són «la comunió de molts reflexos». Aquests instants s’unixen en una llarga cadena que és la vida, una vida que l’autor viu conscient de la seua brevetat i que és fressada per les penes.
La llum li descobrix a una mirada assaonada i inconformista els detalls quasi bé imperceptibles del seu propi entorn. Darrere d’aquesta mirada hi ha els ulls d’un individu sensible, atrapat per la màgia de la llengua. Un home a qui l’acompanyen la por, el dolor, la memòria i les ferides i contusions que li han provocat el viure. Un ésser humà al qual el guien algunes certeses i un gran ventall d’incerteses. Un poeta que es despulla en el poema i reflexiona i es fa preguntes.
Berna Blanch bada en soledat, atent al pas de les hores, a l’ombra que dibuixa cada cosa en cada moment del dia, amarant-se del batec dels silencis.
Des d’aquesta soledat dibuixa amb línies vives, diàfanes, una geografia íntima on no hi ha recolzes tortuosos ni obagues fosques. Allí dret, contemplant el paisatge, el poeta ens parla de la vida i de la certitud de la mort, de la paraula que en un principi empra com una brúixola per a orientar-se en la seua incansable recerca de la bellesa que, per a ell, és sinònim de veritat. Per a després alçar amb ella, com un obrer experimentat, els barandats del poema.
El poeta és el camperol que llaura buits, el sastre que fila el sol per l’agulla i el cus en el paper, l’hereu del calafat que reprén amb la paraula l’ofici del pare i construïx una barca amb la qual navegar per llacs de llums i ombres dibuixant sobre la superfície la fina i viva línia del poema.


divendres, 13 d’abril de 2018

"I EVOKE"



I evoke the songs that followed long rows of caravans
To the conquest of a blank space and anew
I ponder the intensity of each word.
I walk day and night through an invented landscape
Whilst I think of the wasted hours thrown into the paper bin
And all the other hours where they took body and soul
Beings with whom I played at forging credible fictions.
I evoke and lick my wounds like an old cat which,
Haughty and splendid, refuses to accept defeat.
With feline claws I evoke and write with spirit of revenge.

****
Translated by Joan-Carles Martí i Casanova

dimarts, 10 d’abril de 2018

"ENTRE LA PEDRA I EL FERRO"



Des de fa uns anys la ciutat de Sagunt (Camp de Morvedre) treballa decididament per a posar en valor el seu patrimoni històric i industrial amb l’objectiu d’aconseguir el reconeixement internacional mitjançant la presentació de la seua candidatura com a Patrimoni de la Humanitat de la Unesco.
La ciutat compta amb dos grans nuclis urbans: l’històric, situat a la vessant del castell i el teatre romà, i a quatre quilòmetres el Port. El primer, amb una història que es remunta al temps dels ibers, i el segon, vinculat al naixement de la indústria del ferro i de l’acer.
Entre les diverses activitats que ha anat programant l’ajuntament al llarg d’aquest temps hi ha la publicació, en col·laboració amb Onada edicions, d’una mostra poètica sota el títol Entre la pedra i el ferro. Poetes pel patrimoni de Sagunt.
L’edició, així com el pròleg, han estat a càrrec dels poetes Antoni Gómez i Vicent Penya, els quals han treballat jugant amb la dualitat que el mateix títol anuncia, les pedres centenàries i la indústria siderúrgica, però aquesta no és l’única dualitat, també ho fan amb les dues llengües més parlades al municipi i amb això el que pretenen és enviar un missatge positiu de diversitat cultural i convivència pacífica i enriquidora.
La mostra recull poemes de seixanta-tres autors de diverses generacions i procedències. Hi ha una presència notable de quasi tots els poetes amb obra editada nascuts o residents a la comarca del Camp de Morvedre, tant en castellà com en valencià, escriptors com ara Jaume Bru i Vidal, Manuel Civera, Fernando Delgado, Paco Salinas, Manuel Bellver, Josep Dionís, Vicent Blasco, Rafael Català, Josep Ribera, Antonio Cabrera o Juan Antonio Millón. Autors de Catalunya com ara Vicenç Llorca, Miquel De Renzi, Ricard Garcia o Carles Duarte; autors valencians de la generació dels setanta com Jaume Pérez Muntaner, Lluís Alpera, Antoni Ferrer, Antoni Prats, Marc Granell, Joan Navarro, Emili Rodríguez-Bernabeu o Pere Bessó; de la generació dels huitanta, Ramon Guillem, Lluís Roda o Josep Igual; de la generació dels noranta, Josep Porcar, Ramon Ramon o Juli Capilla. Un dels defectes de la mostra és l’escassa representació femenina, només hi trobem onze dones, Maria Carme Arnau, Maria Josep Escrivà, Isabel Garcia-Canet, Roser Furió, Marisol Gonzàlez, Susanna Lliberós, Begonya Mezquita, Teresa Pasqual, Begonya Pozo, Isabel Robles i Encarna Sant-Celoni, i se n’han quedat fora poetes amb una obra ressenyable com ara  Mercè Viana, Rosa Roig, Pura Peris, Alba Camarasa, Alba Fluixà, Begonya Chorques, Bibiana Collado, Maria Fullana, Gràcia Jiménez o Mari Carmen Sáez, només per dir-ne només unes quantes, la qual cosa desequilibra el llibre en carregar-lo excessivament cap al costat masculí.
A nivell creatiu, és una mostra sòlida, sense daltabaixos de qualitat, en la qual abunda el realisme intimista i on bona part dels autors han convocat la memòria per a fer un homenatge al pretèrit que va fer possible aquest present.


divendres, 6 d’abril de 2018

IK DENK TERUG AAN HET GEZANG




Ik denk terug aan het gezang
dat de lange rijen van karavanen begeleidde
ter verovering van een lege ruimte,
en opnieuw weeg ik met zorg de intensiteit van elk woord af.

Dag en nacht loop ik door een denkbeeldig landschap
terwijl ik denk aan al die verkreukelde, in de prullenbak verdwenen uren,
en aan die anderen, die met lichaam en ziel gevormd werden
wezens met wie ik speelde om geloofwaardige verzinsels te smeden.

Ik denk terug en lik ik mijn wonden als een oude kat
die trots en arrogant weigert de nederlagen te aanvaarden.

Hieraan terugdenkendschrijf ik, door wraak gedreven,
met de klauwen van een kat.

***

Nederlandse vertaling van Clementine Sluijsmans

dilluns, 2 d’abril de 2018

"PEIX CRU"



El passat mes de desembre tancava la discogràfica valenciana Mésdemil. Una dolorosa garrotada per a la cultura valenciana en general. Enrere quedava una tasca important en la difusió del treball dels músics valencians en la darrera dècada. Abans de baixar per darrera vegada les persianes, publicaven dos nous cedés, el recopilatori de noves versions de nadales Nadal del poble i el tercer treball discogràfic del grup Trineu, Peix cru.
Des de l’aparició fa quatre anys del seu darrer disc, Microones (Mésdemil, 2013), la banda de Benissanó (Camp de Túria), liderada pel guitarrista i cantant Xavier Blesa, ha incorporat un nou membre passant de trio a quartet i ha retallat el seu nom original, Trineu Tanoka.
Peix cru el conformen huit cançons més una petita introducció, Brunzits, amb un so d’arrels punks amb una base rítmica potent i unes guitarres embogides que alcen murs de so elèctric sobre els quals els membres de Trineu pinten unes melodies que tenen una propensió descarada cap al pop.
Blesa s’ha encarregat de compondre les lletres i la música de cadascuna de les cançons. En les lletres, com el seu mateix autor afirma en Fades, conta històries i jo afegiria que amb una contundent força lírica, algunes de les quals d’aparent arrel fantàstica, «Entreu a través de l’espill...» per acabar donant un fort colp de puny sobre la taula de la realitat «els que venen les seues ànimes per arribar ben alt, seran tots oblidats...».
Rock de garatge contundent amb la cruesa i el desvergonyiment del punk-rock, la força del grunge i la sensibilitat del pop amb un so hereu de bandes com ara Buzzcocks o The Oh Sees.
A l’enregistrament del disc, a més de la participació dels diversos membres del quartet, el ja anomenat Xavier Blesa, Ico de Manuel a la bateria, percussions i cors, Tubal Perales al baix, qui també s’han encarregat de la maquetació del cedé sobre un disseny i les il·lustracions de Mike Díaz, i Ciro Vico a la guitarra, se’ls ha sumat el raper Ender, qui ha fet en alguns temes programacions i efectes, i Jordi Kostra que ha posat la veu en Camps de maduixes.
Trineu, en aquest tercer treball, aconseguix consolidar el seu projecte amb solidesa i efectivitat, sense perdre la frescor dels seus treballs anterior, Recull d’andròmines (Mésdemil, 2011) i Microones (Mésdemil, 2013). La banda ara és més madura, però no per això ha perdut força i la seua rebel·lia inicial.
Peix cru és un treball discogràfic no recomanable per a individus pansits, de peus i ment feixuga i espessa.


divendres, 30 de març de 2018

EVOCHENDE




Evochende cantzones
chi ant acumpangiadu carovanas longas e manas
a conchistare logos arbos, a disora,
m’agato medende sa fortza de s’allenga.

Caminende a de note e a de die in logos de imbentu,
in s’interis pensednde so a rugadis de tempos fuliados
a s’àliga e a cuddas àteras oras de cando
m’afortigaia in carena e ànima pantumas
prou giogare a fagher cher veros sos bios míos.

Evochende e linghende fertas,
che gatu betzu m’apo fatu e, barrosu galu,
mi negó a sufriré de sas derrotas.

Evochende e iscriende animadu
da esa gana de mi vengare impitende ungras
che unu gatu marrudu.

***

Versió personal al sard del poeta alguerés Toni Arca amb l’ajuda de Micheli Ladu.

dilluns, 26 de març de 2018

DONES E ALTRI



El periodista i escriptor del Cabanyal Felip Bens publica, en la col·lecció Jàssena de l’editorial Llibres de la Drassana, un recull de vint relats breus sota el suggerent títol de Dones e altri.
Bens és un autor polièdric que al llarg de la seua trajectòria s’ha interessat per qüestions diverses com ara el futbol, la gastronomia o la política. Un individu amb una gran capacitat de treball que ha estat capaç, per una banda, de convertir la ciutat de València i en especial els poblats marítims en l’escenari de les seues narracions (sense renunciar per això en un moment determinat a altres espais), un escenari que sap reproduir amb una gran versemblança, ja siga a plena llum del dia o a altes hores de la nit, recorrent alguns tuguris i barrejant-se amb gent poc recomanable. Per una altra banda, és un escriptor que ha sabut construir-se un llenguatge personal partint del model de llengua que encara perdura a la ciutat, que a pesar del que molts savis afirmen és on hi ha un major nombre de parlants, encara que a bona gran part els coste eixir de l’armari lingüístic on s’han reclòs.
El llenguatge narratiu de Bens, més que hereu d’altres autors valencians que en un moment o altre de la seua trajectòria convertiren la ciutat de València en un espai literari (estic pensant ara en Blasco Ibáñez, Joan Francesc Mira o Ferran Torrent), ho és sobretot del cinema i la literatura nord-americans, un ampli ventall de noms que aniria del cineasta Quentin Tarantino fins al novel·lista Richard Ford. Hi ha també altres influències importants provinents de les seues variades lectures, com ara els argentins Julio Cortázar i Jorge Luís Borges.
Felip Bens és un narrador que sap construir un relat amb solvència i dotar-lo d’uns personatges ben dibuixats, així com de crear una situació on l’amistat, l’amor, el desig, l’ambició, el desencontre entre homes i dones de diferent origen i estofa moral crea un conflicte que acaba resolent-se en una direcció o en una altra.
La brevetat, la contundència, el cromatisme i l’atmosfera de cada escena i escenari són alguns dels nexes que tenen en comú els vint relats. D’entre tots els quals n’hi ha un que m’ha colpit i que m’ha fet reflexionar durant unes quantes hores, potser per la meua trajectòria personal i professional vinculada a la lletra escrita, Eraverde, una vida entregada a la literatura.
Quantes obres mestres no han transcendit de cap manera i s’han perdut per una raó o una altra i resten condemnades a l’oblit? I si un espavilat fóra capaç de recuperar, desempolsegar aquests textos i oferir-los al gran públic amb èxit signant-los amb el seu nom, doncs què passaria? Segurament, res fins que algú el delatara. Al lector poc li importa i fins i tot li estarà agraït per haver fet possible la recuperació d’una obra de qualitat que li ha donat hores de gaudi. L’autor de l’original, mort des de fa unes dècades, res no pot dir, res no pot sentir al respecte. Però tot plegat acaba creant-nos una certa inquietud, un cert desassossec. I no és perquè siga el primer lladre amb qui ensopeguem, però aquest és un lladre d’una altra mena, ja que li ha robat l’ànima a un creador i ha fet negoci amb ella.
Dones e altri és un llibre àgil on l’autor s’assaja en el conflicte de les relacions personals.

divendres, 23 de març de 2018

EVOCO



Evoco as canções
que acompanharam as longas fileiras de caravanas
à conquista d’um espaço em alvo,
e novamente volto a sospesar a intensidade de cada palavra.

Ando noite e dia por uma paisagem inventada
enquanto penso nas horas esmagadas e lançadas à lixeira,
também nas outras onde tomavam corpo e alma
seres com os quais joguei a forjar ficções plausíveis.

Evoco e me lambo as feridas como um gato velho
que, altivo e arrogante, nega-se a assumir as derrotas.

Evoco e escrevo com ânimo de vingança com as garras d’um gato.

****
Tradução de Santi Zorio

dimarts, 20 de març de 2018

LA PRESÓ DEL CEL



Amb la publicació de la novel·la La presó del cel (Lletra impresa, 2017), l’escriptor de Benilloba Joaquim Espinós tanca la trilogia iniciada l’any 1995 amb l’edició d’Ombres en el riu (Edicions del Bullent), un títol que vint anys després fou seguit per la novel·la amb què va obtindre el 16é Premi de Narrativa Ciutat de Sagunt, Material fotogràfic (Onada edicions, 2012). Una trilogia amb la qual l’autor repassa una part de la història del segle xx al País Valencià.
Em sap greu confessar-los que no he llegit el primer volum, Ombres en el riu, un relat on Joaquim Espinós, amb un llenguatge poètic, ens parla de la relació d’una néta amb el seu avi, un home malalt i trist que té els fills combatent en una guerra cruenta i cruel, i com aquesta xiqueta va descobrint el món que l’envolta a través de la mirada enyoradissa del vell.
Sí que he tingut el plaer de llegir Material fotogràfic, el relat de tres amics de les comarques del sud del País Valencià que emigren als Estats Units en les primeres dècades del segle xx fugint de la gana i d’una societat plena d’abismes socials i econòmics.
També, per una d’eixes casualitats, he tingut la sort de llegir un dietari de Joaquim Espinós que a hores d’ara resta inèdit i on, entre altres qüestions, escriu sobre els moviments que va fer a la recerca d’informació sobre mossèn  José María Peris Català, la vida i l’obra del qual inspira el personatge que protagonitza La presó del cel, el pare Lluís.
Joaquim Espinós, en aquest tercer lliurament, ens situa en un poble petit i fictici de la comarca del Comtat, Loria, durant els anys quaranta del segle passat. Una dècada marcada per la fam, la delació entre veïns, la repressió i el control ferri de la societat per part dels grups que havien guanyat la guerra civil. És un temps també que alguns empren per a passar comptes personals i venjar-se d’aquells amb els quals senten que tenen algun deute de l’orde que siga. Tres dones de Loria són acusades injustament per una quarta, i encara que mesos més tard aquesta es desdiga de l’acusació, la maquinària repressora del nou estat ja s’ha posat en marxa i és quasi impossible aturar-la.
Mentrestant a Loria ha arribat un nou capellà. Un home que durant la contesa ha estat a Xile de missió pastoral entre els indígenes. Entre els més pobres i marginats de la societat, ha pres consciència de la necessitat de fomentar la justícia social i la igualtat entre les persones.
De la mà del narrador anirem descobrint el seu passat des dels temps en què era al seminari, sabrem de la seua família, de com ajuda les tres dones empresonades injustament i de la relació que manté amb elles, i també de la seua passió secreta per la poesia.
Durant el seu anar i vindre pel món l’acompanya un exemplar de La Divina Comèdia del Dant Alighieri.
Les relacions amb els feligresos, l’ajuda desinteressada als perdedors de la guerra, els seus sermons en els quals reclama el perdó i la pau, tot això li fa guanyar-se l’estima dels veïns de Loria i l’odi del poder polític i econòmic local. Un poder que mourà els fils necessaris perquè l’aparten i l’allunyen de la parròquia, assenyalant-lo com un desafecte al règim.
Joaquim Espinós, amb un relat senzill i costumista, ens parla d’aquells que suposadament estaven en el bàndol dels vencedors i que per a mantindre la seua dignitat i en aquest cas també la del ministeri que representaven, així com una certa integritat moral, acabaren patint el menyspreu i la sibil·lina repressió del règim.
Després de la batuda i la desfeta del trenta-nou, vingué un temps per a recompondre la vida, agafar energies tot adaptant-se a la nova situació i mantindre la lluita i l’esperança perquè les noves generacions tingueren una millor qualitat de vida i arribara un dia l’oportunitat de recuperar el somni de la llibertat i la pau.