dilluns, 15 de gener de 2018

L'USURPADOR



Àngels Moreno (València, 1993) ha publicat en Pagès editors el que és el seu tercer llibre de poesia, L’usurpador, un títol contundent, directe i des del meu punt de vista més propi d’un relat o d’un recull de relats que d’una col·lecció de poemes.
L’usurpador va obtindre el XIX Premi de Poesia Maria Mercè Marçal que convoca el Consell Comarcal del Pla d’Urgell. L’edició ve complementada per unes suggerents fotografies de l’escriptor Xulio Ricardo Trigo i per un suggestiu epíleg del poeta i assagista Vicenç Altaió.
No em considere un crític literari que tomba sobre la taula d’operacions un llibre i, com un expert forense, el dissecciona, el desmunta per tal de descobrir l’estructura secreta però també les seues deficiències. Sóc un lector, que a un mateix temps és autor, que simplement opina i reflexiona sobre allò que ha llegit.
Vicenç Altaió, en l’epíleg des del qual traça amb línies personals un triangle entre Àngels Moreno, ell mateix i JV Foix, afirma: «Són moltes les veus poètiques i molt ampla la biodiversitat d’estils. La més simple divisió s’estableix entre els poetes que uneixen la seva veu lírica a l’experiència del jo i els que es deuen al llenguatge... Molt ràpidament he sabut veure que l’Àngels Moreno pertany a aquest segon grup». Com a perpetrador de versos, a mi Altaió m’haguera situat en el primer grup, justament en l’altre bàndol. Aquesta divisió ja ens avisa l’autor de l’epíleg que és simple, que les coses són sempre més complicades, ja que en la poesia d’aquesta jove graduada en medicina trobem mostres ja siga en forma d’imatges poètiques com de discurs poètic que han estat extretes directament de la seua experiència vital i professional: «tenen la turgència / de l’úter curull / i miren folles / l’obertura de la carn / que s’hi calibra i fa equilibri...».

L’usurpador és un llibre conformat per cinquanta poemes i dividit en cinc apartats. Els dos primers, de gran extensió: díhuit i vint-i-tres poemes cadascun i els altres restants més curts. A pesar d’aquesta divisió, conformen a nivell formal un únic bloc.
Conec Àngels Moreno des d’abans que editara el seu primer llibre de poesia, Clarobscurs (Neopàtria, 2014), i ja des d’un primer moment em va paréixer una persona molt madura per a la seua edat, intel·ligent, ambiciosa i amb una formació cultural i literària notable. Trobe que l’evolució de la poeta i de la seua obra ha estat ascendent i positiva fins a convertir-se en una de les noves veus poètiques a tindre en compte els pròxims anys.
En L’usurpador, Àngels Moreno ens parla del temps: «El temps en escapçar-lo / té un doble folre: / l’horror vacui d’aturar-se» i de les feixugues hores que va deixant, de la poesia, del llenguatge: «Que no el veu ningú / un llenguatge / que rebrota de l’horror», de la vida, de l’impuls d’escriure: «S’ha escrit tant / sobre l’endins/ i la devastació» i de la maternitat: «El vas mirar directament: / s’alimentava de tu,/ era una peça migratòria». L’usurpador és aquell que s’apropia sense cap dret d’un territori, d’una tradició, d’un ofici, d’una dignitat, d’un cos que no és el seu. Usurpa la poeta el llenguatge per a construir amb ell bellesa però també pensament? És el fill nonat l’usurpador del cos de la mare?

Els versos d’Àngels Moreno són lliures, dialogants (hi ha una certa propensió al duet, a la confrontació d’idees dins del poema), rítmics, concisos, no tenen paraules sobreres ni pirotècnia farcida d’espurnes farfalloses de colors. El poema és un arbre al jardí on la poeta l’ha podat amb precisió de cirurgiana.


dimecres, 3 de gener de 2018

CEL IMMENS



Els darrers anys el cantautor Rafael Estrada ens ha anat oferint el seu treball musical en petites dosis. Ho fa a través de cedés de quatre, cinc o sis cançons que per una banda ens deixen un bon tast en la boca, però per una altra tenim la sensació d’haver-nos quedat amb ganes de més.
Tres anys després del seu anterior treball, Poesons, amb el qual va comptar amb la col·laboració especial de Josep Gimeno el Botifarra, Andreu Valor i Josep Nadal (La Gossa Sorda), publica un nou treball discogràfic, Cel immens.
Una vegada més, el cantautor de Castelló de la Ribera ha deixat en mans del músic i productor Pau Cháfer els arranjaments musicals, la producció i la mescla. Al capdavant d’una banda formada per Edu Olmedo a la bateria, José García a la guitarra elèctrica, Vicent Cháfer a les bandúrries, Alfred Escalera al clarinet, Carles Escalera al clarinet baix, Emili Someño a la dolçaina, trobem també Pau Cháfer, a càrrec del baix, el piano i l’acordió.
Rafa Estrada ha comptat en dos cançons amb la col·laboració de dos rapsodes, l’escriptor Josep Manel Vidal i Eduardo Benetó.


En Cel immens ens oferix sis temes entre els quals hi ha una versió impecable de Jo sé de Lluís Llach, un cantant i compositor que l’ha influenciat vigorosament, dues cançons pròpies, Cel immens, que dóna nom al disc, i Cronos, així com tres poemes que ha musicat d’autors diversos. El tràgic i clarivident poema de Cesare Pavese Vindrà la mort i tindrà els teus ulls, el poema existencialista Sovint de Joan Vinyoli i el cant entranyable i plàcid a una comunitat humana petita on es respira una veritat autèntica Carrícola, del filòsof i escriptor Tobies Grimaltos.
El disc, a pesar de la seua curta extensió, està dins de la línia a què ens té acostumats Rafael Estrada, un croonerque es mou a gust acostant-se a diversos gèneres musicals, com ara la cançó d’autor, el folk, el pop-rock, etc., per atrapar-los i marcar-los a foc amb el seu estil personal. Aquest és un disc sonorament obert i eclèctic, amb melodies íntimes i càlides que es troben sobre la fina línia on s’ajunten la balada pop i el jazz clàssic fins a himnes modestos populars sense estridències pomposes de trompeteria, plats i timbals.
Marcant el camí sobre un magnífic i sòlid paviment musical, hi ha  la veu i la sensibilitat de Rafael Estrada, un músic i compositor honest i humil, un obrer de la guitarra i la ploma, que també és un gran lector i un bon poeta.
Per a la promoció d’aquest nou treball, Rafael Estrada ha publicat un vídeo realitzat i produït per Maria Estrada, la qual s’ha encarregat també del disseny i la maquetació del disc. El vídeo és tan entranyable com la mateixa cançó, Carrícola, i capta a la perfecció el seu missatge, però crec (i que em perdone Rafa a qui tinc en alta estima) que no informa correctament del que ens trobarem en Cel immens, ja que aquest, és un tema que s’allunya del to i també en part del so general del disc. Un to en el qual el cantant de Castelló de la Ribera ens oferix una veu dúctil, masculina i ben modulada, que sap enfrontar-se amb determinació i calidesa a diversos registres. Una veu per a dir-nos poemes en els quals, des de l’experiència personal dels seus autors, ens parla de la vida, del pas del temps, de la mort i de la incertesa constant del viure.
Una veu que sap combinar perfectament amb la dels dos rapsodes, dotant les cançons d’un element nou que les reforçen alhora que les embellixen.
Cel immens és un disc que, emprant paraules del mateix Estrada, dibuixa melodies que aconseguixen fascinar-nos i seduir-nos.