divendres, 23 de febrer de 2018

EVOCO


Evoco as cancións
que acompañaron as longas fileiras de caravanas
á conquista dun espazo en branco,
e de novo volvo sopesar a intensidade de cada palabra.

Camiño día e noite por unha paisaxe inventada
mentres penso nas horas estrulladas e lanzadas ao lixo,
tamén nas outras onde tomaban corpo e alma
seres cos que xoguei a forxar ficcións cribles.

Evoco e lámbome  as feridas como un gato vello
que, soberbio e fachendoso, négase a admitir as derrotas.


Evoco e escribo con ánimo de desquite coas gadoupas dun gato.


Tradución ao idioma galego de Sabela P. Pardo. Fotografía de SABIN.

dilluns, 19 de febrer de 2018

"ELS PAISATGES TROBATS"



Hi ha verbs, o alguna de les seues diverses accepcions, que no hem aprés a casa, al carrer o a l’escola, sinó que hem descobert i els hem fet nostres a través de la lectura de l’obra d’un escriptor. Francesc Mompó em va mostrar els mots iseta (una malifeta) o llostrejar; Estellés alçar eucarísticament; Josep Pla, badar, vull dir abstraure’s o encantar-se mirant una cosa, com ara el paisatge, els canvis meteorològics, el paisanatge i els seus costums. Pla, però també Joan Fuster, tots dos deixebles de Montaigne, en això de badar i reflexionar, escriure i descriure sobre allò que durant uns minuts ha captat la nostra atenció han fet escola en l’una i l’altra riba del riu Sénia.
Josep Santesmases i Ollé (Vila-rodona, 1951), en el dietari Els paisatges trobats (Onada edicions, 2017), amb el qual va obtindre el II Premi de Narrativa Memorialística Ciutat de Benicarló, bada, observa, es meravella, reflexiona, evoca, descriu i escriu sobre els diversos paisatges amb els que es troba. Entre els seus referents literaris hi ha l’obra de l’escriptor empordanés.
Des de novembre del 2015 fins a març del 2017 Santesmases, com un aquarel·lista, apunta i esbossa amb pinzellades precises els paisatges propers, aquells més pròxims dels quals forma part, i altres que en el seu anar i vindre el seu esguard, sempre a l’aguait, ensopega.
La seua és la mirada d’un escriptor però també la d’un erudit preocupat pel territori, així com la d’un individu que troba en l’agricultura (art que ha tornat a aprendre) una connexió directa amb la terra, una herència que desempolsa i una saviesa que guarda zelosament.
Josep Santesmases, amb rigor i atent al detall, recull els canvis cíclics que patix el paisatge, ens informa de com l’ésser humà l’ha transformat en benefici propi, un benefici en perill constant per les plagues o una meteorologia capritxosa.
Escriu sobre allò que li suggerix cada contrada, el que li fa evocar, la llum que en posar-se sobre valls i muntanyes el seduïx, recupera espais on la memòria personal el lliga a eixa mateixa contrada i a la gent que la va habitar.
Hi ha en Santesmases, a més d’una declarada voluntat de capturar l’essència del paisatge trobat o retrobat i oferir-nos-el en forma de proses de cuidada factura, amb un llenguatge ric i un tempo pausat, hi ha, dic, una necessitat d’obtindre respostes, deixar clares algunes qüestions, alguns matisos, així com plantejar preguntes que puguen provocar un diàleg amb el lector.
El paisatge d’una comarca, d’un país, és molt feble, tots els ecosistemes ho són, i l’autor ens posa com a exemple la colossal metamorfosi que va provocar en el paisatge, en l’economia, en els costums fins i tot en la demografia dels nostres pobles un petit insecte anomenat fil·loxera.
Un llibre intens que cal gaudir amb els cinc sentits.

divendres, 16 de febrer de 2018

REMEMBRO



Remembro los cantares
qu'acompañaron les llargues fileres de caravanes
a la conquista d'un espaciu en blancu, y de nuevo vuelvo sopesar
la intensidá de cada palabra.

Camino día y nueche per un paisaxe inventáu mientres
pienso nes hores estrumíes y llanzaes a la papelera, tamién
nes otres onde tomaben cuerpu y alma
seres colos que xugué a forxar ficciones creíbles.

Remembro y llambo les feríes como un gatu vieyu que,
sobeyosu y altivu, niégase a asumir les derrotes.

Remembro y escribo con ánimu de revancha coles garres d'un gatu.



En aquesta traducció he comptat amb l'ajuda impagable de l'escriptor Xuan Bello.

dilluns, 12 de febrer de 2018

L'ASSASSÍ QUE ESTIMAVA ELS LLIBRES


«Aquella mort no semblava una mort més. L’home portava a les mans el llibre d’un autor anomenat Thomas Quincey, de títol ben expressiu: L’assassinat entès com una de les belles arts». D’aquesta manera tan suggerent s’inicia la darrera novel·la de l’escriptor valencià Martí Domínguez, L’assassí que estimava els llibres (Proa, Barcelona, 2017). Una novel·la que, a pesar que se situa dins del gènere policíac, acaba trencant les costures que aquest imposa per a convertir-se en una crítica mordaç a diversos estaments de la societat valenciana actual, la burgesia del cap i casal, els nous rics provinents de l’especulació urbanística, les cases mitjanes rurals, els intel·lectuals i els professors universitaris.
La narració està escrita amb una prosa àgil, un llenguatge aparentment senzill i dinàmic i amb una voluntat per part de l’autor d’amenitat. Un extens relat a través del qual Martí Domínguez, amb humor i acidesa, fa una crítica incisiva i divertida a la societat valenciana, una societat panxacontenta, que apareix retratada amb les seues virtuts, que les té, i amb els seus defectes, els quals sovint oculta sota una voluminosa capa d’hipocresia.
Mentre avança la investigació de la policia, Martí Domínguez va construint paral·lelament amb vigorosa versemblança una extensa galeria de personatges d’estrats socials diversos que li serviran per a parlar-nos de les misèries de la condició humana, de l’amor, dels capritxos del desig, del joc de les aparences, de les ferotges lluites internes dins del món universitari, de les penúries i misèries que patixen els intel·lectuals en una societat amb una trista, per escassa, curiositat per la literatura, el pensament o qualsevol mostra de creació artística en general, etc.


Martí Domínguez, que no és un escriptor de gènere, relata amb eficàcia els detalls d’una investigació policial, així com els moviments interns d’una comissaria de policia. D’altra banda, aconseguix amb destresa i ofici mantindre la tensió narrativa, a pesar de la llarga llista de personatges que amb la seua interrelació creen noves situacions en la novel·la, algunes de les quals esperpèntiques per la gran dosi d’humanitat que vessen. En alguna d’aquestes situacions paral·leles he trobat els moments més divertits de la novel·la, amb personatges, diàlegs i actuacions que delaten la gran capacitat d’observació de la realitat de què disposa l’autor.
Martí Domínguez aconseguix entrecreuar la vida dels personatges alhora que manté en tot moment l’interés en el lector per saber si, després d’aparéixer el segon cadàver, l’inspector Tena aconseguirà aturar el que a primer colp d’ull pareix l’obra ja d’un assassí en sèrie.



dilluns, 5 de febrer de 2018

L'OFICI DE LECTOR


No conec cap escriptor que no siga també lector. És com si una cosa anara irremeiablement unida a l’altra. En algun lloc ocult, aïllat, potser hi ha un lletraferit que no haja guaitat mai la pàgina d’un llibre. Una subespècie humana per catalogar.
Hi ha lectors de tota mena. Lectors voraços que van pel món afamats devorant qualsevol lletra impresa. N’hi ha de mandrosos, de selectius, d’imaginatius, de repel·lents, de submisos, etc. Sóc de l’opinió que les lectures no s’haurien d’imposar. Ens cal un guia en les primeres passes, però no un tirà autoritari que convertisca el que hauria de ser un plaer en una tortura. Les nostres lectures són un reflex dels nostres interessos personals i ens acompanyen en el desenvolupament de la nostra biografia. Ens ajuden a construir la nostra personalitat. Conformen la nostra biblioteca. Una biblioteca sempre acaba parlant d’allò que som o fins i tot d’allò que pretenem ser.
El de lector és un ofici que no reconeix el Ministeri de Treball, però que necessita de la dedicació, la formació, l’energia que li és imprescindible a qualsevol altre ofici.
La professora de la Universitat d’Alacant Anna Esteve ha trobat en l’escriptor de Borriana Joan Garí un lector exigent amb una personalitat tenaç, decidida. Que al mateix temps que ha anat construint la seua biblioteca personal ha escrit sobre bona part dels llibres que ocupen els seus prestatges.
Esteve s’ha encarregat de l’edició dels articles escrits i publicats per Joan Garí, així com de fer un estudi introductori en què ens detalla les formes i els moviments de l’oficiant.
L’ofici de lector, que ha estat editat per Publicacions de la Universitat de València, no és un llibre de crítica literària a l’ús dirigit a especialistes. És el brillant dietari d’un lector intel·ligent, en el qual a més de transcriure la seua opinió sobre allò llegit també ens parla d’allò que li ha evocat, li ha suggerit, l’ha provocat o l’ha conduït cap a altres llibres o cap a moments del seu propi passat. En les seues pàgines trobem un lector que busca el diàleg fluid i constant amb l’escriptor i l’obra  elegits. Ho fa amb respecte, però també amb confiança, una confiança que l’obliga a esmenar-li la plana en un moment determinat.
La lectura de L’ofici de lector acaba sent com una visita secreta, inesperada, a la biblioteca de Joan Garí. Repassarem amb els dit el llom dels volums que allí trobarem, títols que delaten els seus interessos com a lector i escriptor, la seua predilecció per la literatura memorialística, la preocupació per l’odi, la xenofòbia, la violència extrema exercida pels feixisme i pel nazisme... Mentre som a la biblioteca, podem escoltar el que passa més enllà de les pàgines impreses, el batec dels pensaments, de les emocions, de la realitat quotidiana de lector-escriptor que ens arriba des de les altres habitacions de la casa i fins i tot des del carrer, i que es cola en les seues reflexions.
L’ofici de lector és un llibre interessant, divertit, on trobem un escriptor que sap seduir i captivar amb una ploma elegant i esmolada, una ploma sarcàstica quan vol i ferma, animosa, resoluda i eficaç sempre.