dilluns, 12 de febrer del 2018

L'ASSASSÍ QUE ESTIMAVA ELS LLIBRES


«Aquella mort no semblava una mort més. L’home portava a les mans el llibre d’un autor anomenat Thomas Quincey, de títol ben expressiu: L’assassinat entès com una de les belles arts». D’aquesta manera tan suggerent s’inicia la darrera novel·la de l’escriptor valencià Martí Domínguez, L’assassí que estimava els llibres (Proa, Barcelona, 2017). Una novel·la que, a pesar que se situa dins del gènere policíac, acaba trencant les costures que aquest imposa per a convertir-se en una crítica mordaç a diversos estaments de la societat valenciana actual, la burgesia del cap i casal, els nous rics provinents de l’especulació urbanística, les cases mitjanes rurals, els intel·lectuals i els professors universitaris.
La narració està escrita amb una prosa àgil, un llenguatge aparentment senzill i dinàmic i amb una voluntat per part de l’autor d’amenitat. Un extens relat a través del qual Martí Domínguez, amb humor i acidesa, fa una crítica incisiva i divertida a la societat valenciana, una societat panxacontenta, que apareix retratada amb les seues virtuts, que les té, i amb els seus defectes, els quals sovint oculta sota una voluminosa capa d’hipocresia.
Mentre avança la investigació de la policia, Martí Domínguez va construint paral·lelament amb vigorosa versemblança una extensa galeria de personatges d’estrats socials diversos que li serviran per a parlar-nos de les misèries de la condició humana, de l’amor, dels capritxos del desig, del joc de les aparences, de les ferotges lluites internes dins del món universitari, de les penúries i misèries que patixen els intel·lectuals en una societat amb una trista, per escassa, curiositat per la literatura, el pensament o qualsevol mostra de creació artística en general, etc.


Martí Domínguez, que no és un escriptor de gènere, relata amb eficàcia els detalls d’una investigació policial, així com els moviments interns d’una comissaria de policia. D’altra banda, aconseguix amb destresa i ofici mantindre la tensió narrativa, a pesar de la llarga llista de personatges que amb la seua interrelació creen noves situacions en la novel·la, algunes de les quals esperpèntiques per la gran dosi d’humanitat que vessen. En alguna d’aquestes situacions paral·leles he trobat els moments més divertits de la novel·la, amb personatges, diàlegs i actuacions que delaten la gran capacitat d’observació de la realitat de què disposa l’autor.
Martí Domínguez aconseguix entrecreuar la vida dels personatges alhora que manté en tot moment l’interés en el lector per saber si, després d’aparéixer el segon cadàver, l’inspector Tena aconseguirà aturar el que a primer colp d’ull pareix l’obra ja d’un assassí en sèrie.