AITANA TORRENT I LA CORT DE LA QUARANTAMAULA

 

L’editorial de la ciutat de València Llibres de la Drassana ens oferix una nova aventura d’Aitana Torrent, caçadora d’espantacriatures. Un personatge i l’univers en el qual es mou creats per l’escriptor raper i influencer Alfons Pérez Daràs Malparlat. La primera aventura d’Aitana Torrent ja li va valdre l’any 2024 el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians en la modalitat de narrativa juvenil que atorga l’AELC.

En Aitana Torrent i la Cort de la Quarantamaula, Alfons Pérez Daràs ens torna a situar en un regne de València de l’època foral, que ell ha anat modelant amb elements de les llegendes i les rondalles tradicionals. Un univers de fantasia marcat pel passat iber, romà i àrab de les terres situades entre els rius Sénia i Segura.

Aitana Torrent és una superheroïna creada amb influències de diverses escoles de còmic, el de la casa Marvel i el del manga sobretot. Les seues aventures estan narrades amb agilitat, busquen sempre complicitat amb el lector i les seues accions són sovint d’una gran espectacularitat.

En aquesta ocasió, una societat secreta amenaça de destruir els equilibris socials i polítics del regne. Una societat al capdavant de la qual se situa un personatge monstruós, fill de la nostra tradició fantàstica: l’home dels nassos.

Aitana Torrent tornarà a recórrer paratges, viles i ciutats d’arreu del regne, tot buscant nou esferes d’origen ibèric. En la seua aventura es tornarà a trobar amb els seus amics, el trobador Gil i la fetillera Luna, comptarà amb la companyia i ajuda de la seua inseparable gamusina Clea i també l’acompanyarà un petit drac daurat. Pel camí ensopegarà amb personatges diversos, com ara Alfons Borja o el Xitxo del Cabanyal, nom de guerra d’un influencer valencià.

En aquesta nova aventura de la guerrera pèl-roja trobarem misteri, màgia i combats espectaculars, així com una història d’amor oberta en l’anterior llibre i que continua en aquest sense acabar de resoldre’s.

Aitana Torrent combat en diversos fronts: en el de l’amor, en l’exterior contra la cort de malvats amb els quals ensopega i en un d’interior marcat entre altres coses per la difícil relació que va mantindre amb el seu pare.

El llibre ha comptat amb la magnífica col·laboració de dos artistes gràfics, Alba López, que s’ha encarregat de la portada i de les il·lustracions de la novel·la i ha fet un treball impressionant, i Natxo Sánchez Sarvatxo, que amb molta imaginació i eficàcia s’ha encarregat de fer el mapa del regne i crear una galeria de bèsties.

Aitana Torrent i la Cort de la Quarantamaula és un llibre entretingut, imaginatiu, que destaca per dues coses: la destresa del seu autor per a crear un univers fantàstic que és versemblant i la vocació de fer-ho sense haver de buscar els elements que el componen en altres cultures.

 

 

TERMINUS

 

L’any 2015 una novel·la d’un autor desconegut, Joan Benesiu, obtenia dos premis de reconegut prestigi: el Premi Llibreters i el Premi Crexells de Novel·la per Gegants de gel (Edicions del Periscopi). Una narració d’una ambició literària que va sacsejar el nostre casolà panorama literari.

L’any 2019 l’autor va tornar als prestatges de les llibreries amb un altre títol: Serem Atlàntida, un llibre també publicat per Edicions del Periscopi, que confirma la llarga llista d’expectatives que Joan Benesiu havia creat i, a més, ho feia amb un altre premi sota el braç, el Premi Ciutat de Barcelona.

L’any 2024 apareix la que és la seua tercera novel·la, Terminus, i ho fa en la mateixa editorial.

Joan Benesiu és un personatge un tant atípic. És un escriptor que després d’iniciar la seua carrera literària amb el seu propi nom, Benesiu és un pseudònim, va ser capaç d’aturar-se i reflexionar en profunditat sobre què volia fer realment i després reinventar-se. No va ser fàcil, però a la fi tant la crítica com el públic lector li ho han agraït.

Durant aquesta darrera dècada Joan Benesiu ha sabut crear un estil i una veu molt personals. Una manera d’enfocar la realitat filla d’un pensament marcat per una mirada filosòfica que posa en dubte i li pega la volta a tot allò que veu i sent. Joan Benesiu mai es queda en la superfície, sinó que gaudix capbussant-se fins arribar al fons marí on inventa o reinventa el seu propi univers.

No és ostatge de la trama narrativa. És conscient que en una novel·la cap de tot mentre es mantinga un fil argumental, encara que siga prim. En Terminus el fil el sosté Teresa, una professora de l’Escola d’Arquitectura que ha vist desaparéixer el seu alumne més brillant. El jove estudiant viu obsessionat per la recerca d’informació sobre un projecte que pretenia assecar la mar Mediterrània, Atlantropa. Terminus és un llarg viatge, en diverses etapes i en moments vitals diferents de la protagonista per Europa: París, Budapest, Alacant… Un viatge en el qual Joan Benesiu recorre el passat del continent tornant a esbossar les velles fronteres, unes fronteres que han estat font de conflicte, i ho fa per a després dibuixar una altra Europa possible.

Terminus és el lloc on acaben els projectes que no es pogueren realitzar.

Joan Benesiu, entre altres qüestions, reflexiona sobre el necessari espai vital de les nacions i la voluntat d’aquestes d’eixamplar-lo. Sobre les relacions humanes com a individus i com a tribus. Sobre l’espai i la voluntat de transformar-lo en el nostre benefici. Sobre arquitectura. Sobre els sentits i en especial el de la vista, el qual ha imposat la seua dictadura a la resta. Vivim en una societat superficial on mana la imatge que es projecta i contra la qual es revolta Joan Benesiu, un escriptor que ens convida a gaudir dels altres quatre sentits. Un escriptor que ens ensenya a mirar d’una manera obliqua el món, obligant-nos a fer-nos preguntes.

Terminus és un llibre intens i amé, allunyat d’un simple passatemps de diumenge per la vesprada. Una aposta decidida per la literatura en majúscules.

 

MANEL GARCIA I GRAU. EL POETA DE LA DIGNITAT

El 20 de setembre de 2024 rebia una trucada telefònica en la qual Mercè Claramunt, amb veu trèmula, em deia «Ramon [Guillem] se n’ha anat». De sobte em vingué al cap una altra trucada, rebuda el 5 de juny de 2006, en què el mateix Ramon i amb les mateixes paraules em deia «Manel se n’ha anat». Es referia a Manel Garcia Grau, company generacional, amic i còmplice de tants combats en la defensa, promoció i difusió dels drets i les obres dels nostres escriptors i escriptores.

Nascut l’any 1962 a Benicarló, una ciutat que tants lletraferits ens ha donat, fill de família humil, havia aconseguit ser un dels poetes capdavanters del País Valencià. El 5 de juny del 2006 va faltar a Castelló de la Plana als quaranta-quatre anys, deixant dues filles i una obra important al seu darrere, a la qual s’hagueren sumat, sense cap mena de dubte, nous llibres que els lectors de poesia trobarem a faltar ja que era en un moment de maduresa creativa.

Manel Garcia Grau, filòleg, crític literari, agitador cultural, narrador, però sobretot poeta, fou un dels màxims exponents de la generació dels huitanta junt amb Lluís Roda, Anna Montero, Vicent Berenguer, Isidre Martínez Marzo, Marisol González, Teresa Pascual, Xulio Ricardo Trigo, o el mateix Ramon Guillem. Tenia els companys i companyes lletraferits com a membres d’una gran família.

Garcia Grau era un individu prim, aparentment tranquil, a qui res humà li era alié. Tenia en el cap una idea clara i un projecte de país literari i treballava apassionadament des de diversos àmbits per portar-lo a terme.

El seu amic i conveí benicarlando amb el qual compartí hores i projectes culturals, Josep Manel San Adbón, un dels millors artesans de les lletres que ha donat el País Valencià, ha escrit la primera biografia de Garcia Grau amb un títol que definix l’home i el poeta; Manel Garcia Grau. El poeta de la dignitat (Onada Edicions, 2025). Fou realment un home digne que va treballar per la dignitat de la literatura catalana, però també fou un individu generós, solidari, preocupat pel proïsme, treballador incansable, seriós i alhora amb un gran sentit de l’humor. No et deixava mai indiferent.

M’he llegit la biografia que ha teixit amb destresa San Abdón, i ho he fet com si fora una novel·la. San Abdón ha sabut organitzar tot el material que tenia al seua abast i l’ha estructurat dotant-lo d’una amenitat i d’una agilitat narrativa que atrapa el lector. No estem davant d’allò que alguns anomenen un totxo acadèmic, tot el contrari, sense perdre interés acadèmic, el llibre es fa de llegir i té a més la particularitat de donar-li vida de nou al personatge.

Una altra de les qüestions importants és aquella idea dels anells concèntrics, conformats per les diverses ciutats que el veren créixer i madurar com a ésser humà i com a escriptor, Benicarló, Castelló de la Plana, València, Alacant. Situa molt bé el personatge en un temps, un territori i una cultura i sap recolzar-se perfectament en el testimoni d’un bon nombre d’individus que el van conéixer i van compartir experiències amb ell. L’aparició en escena de tota aquesta llarga galeria de personatges, Pasqual Mas, Isabel Marín, Vicent Usó, Vicent Pallarés, Marisol González, Joan Garí... aporta una panoràmica generacional molt interessant, com afirmava John Donne en el seu famós poema Cap home no és una illa. Garcia Grau no fou una illa, sinó un escriptor entre escriptors, un home excepcional amb talent, intel·ligència i amb una estima immensa pel seu país, la seua llengua i la seua tradició literària.

Un llibre necessari per a començar a fer recompte de les aportacions que han fet les generacions dels setanta i dels huitanta a la nostra literatura.

SEMPRE HI HA QUI MIRA

 

Hi ha qui mira i no veu, diu la vox populi. Hi ha qui ho fa amb la morbositat d’un tafaner de llengua viperina. Hi ha qui en mirar es queda només en l’epidermis sense profunditzar. Però hi ha qui, pel contrari, mira cap enfora amb els ulls i la ment oberts, amb un cert esperit crític, però també ho fa cap endins on són els camps ubèrrims de la memòria, dels sentiments i de les emocions, i ho fa buscant respostes a velles preguntes o gaudint amb la presència de la bellesa o evocant-la i recreant-la.

No som una illa, no som sols i fins i tot en els moments de soledat, en les situacions més intranscendents i anònimes, hi ha sempre algú que mira.

L’escriptor Rafa Gomar és d’aquelles persones que miren amb atenció i curiositat cap al món que ens envolta i que alhora passeja la seua mirada pels viaranys de la memòria. Mira i pren nota en el seu dietari. Cada entrada és una reflexió, una ressenya, una posició de l’autor davant de la vida i de la societat de la qual forma part.

Sempre hi ha qui mira, el seu darrer llibre editat per Editorial Afers, recull textos suggerents, crítiques encertades i evocacions de Rafa Gomar durant un període de temps, que no assenyala però que podem endevinar.

Són textos d’un home madur que viu entre la ciutat de naixement, Gandia, la ciutat de València on viu i la comarca de la Marina on passa els períodes de vacances. És un home senzill que gaudix mirant la llarga galeria d’individus amb els quals es troba en la seua vida quotidiana. Un amant de les arts plàstiques, un lector intel·ligent i un escriptor experimentat en plena etapa de maduresa.

Rafa Gomar és un escriptor que ha destacat pel conreu del conte, la novel·la curta i allò que se’n diu la literatura fragmentada, entre la qual se situa el dietarisme.

En Sempre hi ha algú que mira reflexiona sobre arts plàstiques, fotografia i ens descriu paisatges urbans i la diversa fauna humana que els habiten, també els paisatges naturals en un intent de retornar a la terra i a l’origen. Evoca el passat personal, defugint un sentimentalisme enyoradís. Busca l’arrel dels conflictes intergeneracional que va patir. Ens descriu la seua evolució vital i ens oferix un autoretrat d’allò més honest. Encara que hem de ser conscients, com a lectors, que el dietari és un espill que només reflectix allò que interessadament vol el seu autor.

Rafa Gomar escriu sobre literatura, la seua passió és la narrativa curta, i es reivindica com a pioner del conte modern al País Valencià junt amb Tomàs Belaire i Josep Lozano, oblidant-se de Joan Francesc Mira, Josep Franco o Toni Cucarella. Aquest és un país de memòria tan prima com el paper de fumar i cal reivindicar-se. Els autors esmentats obriren un camí que han transitat amb més o menys encert escriptors com ara Vicent Borràs, Ramon Guillem, Vicent Penya, Antoni M. Bonet...

Sempre hi ha qui mira és un llibre dels que es fan de llegir. L’autor sap seduir el lector. Ens oferix un puzle que, en unir-lo, ens dibuixa l’autoretrat d’un individu situat en un temps i en un espai concrets. A Rafa Gomar, en els seus llargs passejos, res no li és alié i tot allò que troba la seua mirada el porta a dir la seua.

ERA FORASTER I EM VAU ACOLLIR

 

Lourdes Boïgues, l’escriptora de Simat de la Valldigna (la Safor), ens oferix la novel·la més ambiciosa de les que ha escrit fins ara. Boïgues és coneguda i reconeguda com a autora de narrativa infantil i juvenil, encara que des de fa uns anys ha començat a conrear la novel·la per a adults amb títols com Fills de la fam i Dibuixa’m el cos.

Aquest setembre, en Lletra Impresa Edicions, ha publicat la novel·la històrica Era foraster i em vau acollir, un relat extens on barreja la intriga amb el retrat d’un moment històric, finals del segle xiv, i el paisatge en què se situa l’acció, la Valldigna, i en menor mesura la ciutat de València. L’epicentre del relat és el monestir cistercenc de Santa Maria, quan la Valldigna és habitada per una important comunitat musulmana. De colp i volta l’aparent tranquil·litat de la vall es veu trencada per tot un seguit d’esdeveniments, incendis, assassinats... que aparentment no tenen cap nexe en comú, però que complicaran la convivència entre sarraïns i cristians i entre vassalls i senyors. Les intrigues i misteris augmenten a mesura que la narració avança. La clau que obrirà la resolució de tots els misteris està en l’origen d’un jove monjo, un origen que ell mateix desconeix.

Lourdes Boïgues, amb un gran coneixement de la història i del paisatge passat i present de la Valldigna, es recrea en la narració detallant-nos amb un punt de lirisme cada racó d’aquesta rica contrada situada entre les comarques de la Ribera, la Safor i oberta a la mar Mediterrània. Racons alguns dels quals ja desapareguts, altres transformats per la voracitat de les indústries de la construcció i del turisme. Hi ha ofici en la descripció d’aquests paisatges, i passió per un territori que estima i sent propi.

Era foraster i em vau acollir, sí, però l’acollença tenia un preu que el foraster desconeixia i que el lector descobrirà a mesura que avance en la novel·la.

Mentrestant, assistirem a un temps en què les relacions entre comunitats, però també entre individus, estan marcades per qüestions ètniques, religioses i de classe. També assistirem a les pugnes de poder dins de l’Església i fins i tot dins del mateix orde. Les pugnes entre l’aristocràcia i el clergat que tenen com a rerefons la lluita per les fonts de riquesa i el poder.

Un llibre que, sense menysprear cap dels anteriors de l’autora de Simat, és possiblement el millor dels que ha escrit fins ara.

Una novel·la entretinguda que ens retorna als temps forals del nostre petit país mediterrani.

Història i intriga en un relat que recupera el que ha estat el monestir més emblemàtic del Regne de València i que ara, des de fa unes dècades, es troba en un lent procés de restauració. Un llibre que ens fa sentir ecos de la millor narrativa històrica.

 

LA TERRA I LA PARAULA

 

Juli Capilla, escriptor i editor nascut a la ciutat de València, acaba de publicar l’obra amb la qual va obtindre el 2023 el Premi d’Assaig Josep Vicent Marqués, dins dels XLI Premis Ciutat de València, La terra i la paraula (Edicions del Bullent). Un llibre que se situa al bell mig de la frontera que delimita les memòries i el dietari. Literatura del jo on la mirada personal sobre el món que envoltava l’autor en la seua infantesa i joventut és protagonista i força inspiradora en la reconstrucció literària d’un temps i una geografia.

La terra i la paraula és un llibre en el qual, amb una prosa carregada de lirisme, Juli Capilla evoca el seu passat i ho fa des de l’emoció continguda i la intensitat dels sentiments i sensacions que el van impactar d’allò més i es quedaren gravats entre els plecs del seu cervell.

Juli Capilla fou un xiquet de ciutat que va tindre la sort de gaudir d’una segona residència en un poble dels Serrans valencians, Pedralba, on passava les vacances. Un poble culturalment de frontera on es barregen herències aragoneses, catalanes i castellanes. Un poble de muntanya a la vora del riu Túria amb un passat vitivinícola.

El llibre es conforma com una col·lecció d’articles, les entrades d’un possible dietari. S’obri amb l’aparició sobtada de la mort. La mort d’un amic que deixa profundament ferit l’autor, la presència/absència d’aquest amic serà una constant fins al darrer paràgraf.

L’autor ens fa la crònica social i política dels darrers anys del segle xx d’un poble petit però que no és sinó la mostra de tot un país. Però també és el retrat d’una família, així com l’inventari de les experiències vitals que conformaren en part la personalitat de l’home que ara les escriu. Capilla ens parla de la mort, del dolor que ens produïx, de l’amor fraternal, de l’amor filial, del despertar a la sexualitat, de les absències, del naixement dels fills, del joc de pilota que tant l’apassiona, de la transformació d’un paisatge provocat per l’abandonament dels conreus de secà i la imposició dels regadius.

Textos assagístics amb una gran força poètica.

En aquest llibre Juli Capilla ens oferix el millor de si mateix, tant com a escriptor en plena maduresa, que ha sabut crear-se un estil propi, i com a ésser humà, deixant-nos al descobert les seues experiències i emocions, fins i tot les seues febleses.

Juli Capilla, un home que mai no ha estat sol, al seu voltant sempre ha tingut amics i familiars que l’han estimat i ell ha estimat.

 

HAN TORNAT LES ROSELLES

 

Amb Han tornat les roselles (Perifèric Edicions), la traductora i poeta Isabel Robles va obtindre l’any 2023 el Premi Benvingut Oliver de Poesia que atorga l’Ajuntament de Catarroja. Es tracta d’un llibre conformat per vint-i-cinc poemes organitzat en quatre apartats: The way we were, títol que ens porta a la memòria la pel·lícula dirigida l’any 1973 per Sydney Pollack i protagonitzada per Barbra Streisand i Robert Redford, Tal com érem; D’un temps; Presències i En el camí. Poemes de vers lliure exceptuant-ne un: Una dona sense un home, escrit com a lletra d’una riberenca amb estrofes de cinc versos i set síl·labes típiques del cant d’estil valencià.

En la primera part Isabel evoca un temps que comença amb un viatge amb tren, i ens hi parla de la seua pròpia biografia, ella va nàixer a Alhambra, província de Ciudad Real, i es va instal·lar a la ciutat de València. Així ens narra un viatge des de l’altiplà fins a la mar que «era llum de primavera» i la ciutat grisa, «bruta i franquista, com la resta». Escriu sobre un temps i un país tot evocant la infantesa, el contes que l’acompanyaren, els jocs que va practicar, el somnis que la nodriren d’il·lusions. El canvi de vida i de paisatge sintetitzat en aquests dos versos senzills: «vaig canviar l’olla i el trespeus / per la cassola al forn».

En la segona part, D’un temps, la més breu de tot el llibre, la poeta escriu amb una gran tendresa de i per al seu company de vida. Un company amb el qual ha compartit anhels, exilis, somnis i la passió per la poesia. M’ha emocionat d’una manera especial el poema Ignorant, no sabia... on se’ns descriu un atac cardíac que pareix acabar amb la vida de l’estimat. Ho fa amb una gran precisió i una impressionant càrrega lírica. Isabel va construint l’escena en la qual la fortalesa interna i l’esperit rebel del company aconseguixen véncer, en aquesta ocasió, la mort.

Presències, al seu torn, ens parla de les absències de tot un seguit d’amics que ens han deixat, petits homenatges a la seua gran humanitat i a una obra que els absents han convertit en presències vives. Versos per a la titellaire Rosa Navarro, per a una jove romanesa assassinada a les marjals dels voltants de València que representa d’alguna manera totes les dones maltractades, explotades, assassinades; per als poetes Manel Marí o Fina Cardona.

Isabel Robles escriu una veritat de l’altura d’un campanar: «La darrera mort / remou totes les morts / que la precediren».

Tanca el llibre En el camí, un títol que és sinònim d’anar navegant per la vida. Ací ens parla del pas del temps que ens porta a la maduresa, però també a comprovar com el dolor acumulat es va suavitzant; de l’esperança, de veure tornar a florir noves il·lusions com roselles al camp, de la condició de dona, de la defensa davant dels depredadors de ciment dels nostres barris, de la nostra horta.

Isabel Robles és una dona de profundes conviccions que estima la vida i la poesia amb la qual sempre paga la pena conversar i llegir.